Delafé y las Flores Azules: "L'amor t'empeny a viure, perquè hi ha mil raons per suïcidar-se avui mateix"
Grup musical. Publica el disc 'Amor'
BarcelonaOscar D'Aniello (Barcelona, 1977) i Helena Miquel (Barcelona, 1972) tornen a ser Delafé y las Flores Azules per últim cop. Després del disc De ti sin mí/De mí sin ti (2013) van seguir camins separats fins que es van retrobar als escenaris el 2022. I ara s'acomiaden amb Amor (2025), una carta de devoció i estima als fills, l'art i la vida. Juntament amb Ramir Kulyela, Dani Vega, Chris Carmichael i el mateix fill de D'Aniello —autor de la portada del disc—, el grup emprèn un viatge sonor que flueix entre el pop, el lirisme i l'spoken word, i que culmina en un àlbum d'una sola cançó de 31 minuts de durada. La gira de Delafé y las Flores Azules passarà el 4 d'abril pel Festival Strenes de Girona i la Sala Apolo de Barcelona el 24 de maig.
Amor neix durant el confinament i arran del naixement del primer fill de l'Oscar. Va ser aquest el motor creatiu?
— Oscar D'Aniello: El naixement del Luca em va generar molts sentiments nous que desconeixia i amb la pandèmia vaig adonar-me que la vida era fràgil. Amor no hauria existit sense aquests dos factors. Va ser una època estranya, fosca i lluminosa al mateix temps, que dubto que tornem a viure mai més.
Dius que aquest disc és el teu llegat.
— O.A.: Sí. Prendre consciència de la fragilitat de tot plegat em va donar la idea de fer un testament musical. Un llegat per al Luca de les coses que considero importants a la vida i de la meva biografia amb l’Helena i el grup. Hi ha pares que fan un àlbum de fotos i jo he decidit fer una cançó.
De fet, el Luca també hi participa, amb la veu i el so del seu cor.
— O.A.: Vaig adonar-me que el meu fill sempre seguia un cicle emocional i em va fer gràcia musicalitzar-lo: començava serè, després es posava content fins a arribar a l’eufòria i quan apareixia el cortisol venia el plor. També volia immortalitzar la primera ecografia del cor perquè va ser un moment molt màgic.
Heu fet un àlbum que consta d'una sola cançó de 31 minuts. Per què?
— O.A.: En un principi era una cançó que volia fer per entrenar-me i que havia de durar tot el trajecte de pujar amb bicicleta al Tibidabo. Després amb el Ramir sí que vam proposar-nos traspassar la barrera dels deu minuts com a repte.
— Helena Miquel: Sabem que va en contra de la manera de fer i escoltar música d'ara, però no teníem cap pressió discogràfica ni vivim de la música; per tant, ens ho podíem permetre.
I com va ser retrobar-vos per fer un disc després de tant de temps?
— H.M.: Jo vaig deixar el grup el 2015, i el 2018 vaig parar del tot perquè havia estat mare de bessones. Després de dos anys, em va venir una gran necessitat de tornar a pujar als escenaris i vaig trucar a l'Oscar. Així el 2020 va començar a gestar-se la cançó.
— O.A.: Retrobar-nos sent pares ha estat bonic i una bona manera d’acabar la carrera discogràfica del grup.
Del pop juganer i eclèctic del disc De ti sin mí/De mí sin ti heu passat a un pop més experimental, però també més despullat i profund a Amor. De quins referents heu begut?
— O.A.: Estilísticament, és bastant ric perquè hi ha una mica de tot. Conscientment, hi ha influències de The Beatles, The Rolling Stones, Primal Scream, The Flaming Lips, Fred Again, The Blaze, Lou Reed, Yo La Tengo i d’altres. Al final ha quedat bastant ben empastat, tot i ajuntar gèneres molt complicats.
L'atmosfera musical onírica i èpica del disc m'ha recordat la música d'Alexandre Desplat per a la banda sonora de la pel·lícula L’arbre de la vida, de Terrence Malick.
— O.A.: Gràcies per la comparació, perquè aquest director m'encanta. La cançó parla dels cicles de la vida, la mort i el viatge. És pura espiritualitat. Molt Terrence Malick, sí. El disc ens va agafar en una època molt introspectiva, encara que ara seria impossible fer-ho així perquè estem a la fase d'estar tot el dia fotent crits als nens.
En l’últim tram de la cançó, l'Oscar fa un repàs dels moments més durs de la seva vida. Entre altres, la mort del pare o l’etapa en què va patir depressió. Com et van marcar?
— O.A.: Va ser una època molt fosca perquè estava sol i el personatge de Delafé em va superar; no sabia qui era i vivia per fer bolos i després tancar-me en una cova. Suposo que això és estar deprimit i perdut a la vida. Després de tres anys durs me'n vaig anar sortint, a poc a poc. L'amor t'empeny a viure, perquè hi ha mil raons per suïcidar-se avui mateix.
Ara que us acomiadeu del grup i mirant enrere, què penseu que ha estat el més difícil de la vostra professió?
— O.A.: La traïció. Perquè ens han enganyat diversos cops.
— H.M.: Se suposa que pots confiar en la gent que està al teu costat treballant, i quan descobreixes que no és així és molt decebedor.
I el més gratificant?
— H.M.: El fet d’haver viscut de la música durant gairebé deu anys és meravellós, una fita molt difícil d’aconseguir per a un músic en aquest país.
— O.A.: El més bonic de la música és ser la banda sonora de la vida de la gent, i això no té preu. No ens hem fet milionaris amb això de la música, però rebem molt afecte de la gent i formem part de les seves vides. Per a nosaltres això dona sentit a la professió.