Pol Batlle: "El diagnòstic de ma mare em va aturar totalment"

BarcelonaPol Batlle (Gavà, 1992) rescata unes cançons que va compondre quan va poder tornar a escriure després que l'Alzheimer aclaparés la seva mare. Aquelles composicions formen part d'A caballo voy (2025), un EP que ofereix el testimoni d'un músic que va necessitar un parell d'anys per entendre quin era el camí que havia de seguir, tant en la música com en la vida. Després va venir el disc Salt mortal (2022) i les gires amb Rita Payés, la cantant i trombonista amb qui té dues filles. De tot plegat en parla aprofitant una estona lliure entre les obligacions artístiques i les pròpies de la doble paternitat, i uns dies abans del concert a El Molino de Barcelona del 6 de juny.

Com estan les nenes?

— Molt bé. I molt divertides. Ara és aquell moment de surrealisme total.

Van estar en la gravació del videoclip de la cançó Echó a quemar, oi?

— Sí. No hi surten, al videoclip, però van estar a la gravació perquè va coincidir que era Nadal i venien amb nosaltres a tot arreu. I sí, amb el moment del fang i el vestit van flipar. De fet, la gran, la Juna, va plorar perquè no entenia gaire què estava passant. Però ara diu: posa'm el vídeo del papa rebolcant-se en el fang.

Quan vas publicar Salt mortal, acabaves de ser pare per primera vegada. Com creus que t'afecta la paternitat a l'hora de compondre?

— M'afecta directament en el sentit que cada cop tinc menys temps per compondre. Però no és el cas d'aquest EP, A caballo voy, perquè les cançons les vaig fer el 2018 i llavors no hi havia cap de les dues. Però sí que és veritat que m'he relaxat molt més i faig música amb més tranquil·litat. Venia d'estar deu anys amb Ljubliana & The Seawolf, que era un grup de música molt canyera i molt demandant, i ara estic més relaxat.

La paternitat et fa més conscient de la fragilitat i la vulnerabilitat, que són dos conceptes que ja apareixien en el teu disc anterior, oi?

— Sí, sens dubte. Tot plegat ve arran de l'experiència cuidant ma mare amb l'Alzheimer. Potser per això el 2018 escrivia sobre aquestes coses. Després, amb Salt mortal, quan ja havia nascut la Juna, es va fer una proposta més ferma. He trobat aquest caminet de les petites coses que em dona esperança i llum, petites coses que fan que ens adonem que som fràgils, tot el contrari del que et fan creure, que sempre has de tenir èxit i ser el més fort. És una cosa que ens travessa des de fa molts anys, que m'ofega, i la música és un caminet per buscar aquest aire que necessito. I justament les meves filles m'han fet recordar que la importància estava en el detall, en el gest, en aquestes coses petites.

Les composicions de l'EP són del 2018. Per què les recuperes, ara?

— Vaig enregistrar la música el 2019. Només quedava fer les veus i tenia un bitllet als Estats Units per gravar-les a Nova York amb el productor Ander Agudo. Però aleshores va arribar la covid i es van cancel·lar els vols. Finalment vaig gravar les veus a Barcelona després del confinament. Paral·lelament, estava fent les cançons de Salt mortal, i les lletres de l'EP van anar canviant. I per què les he volgut publicar ara? Als músics ens passa que escoltes la música de fa cinc, sis mesos o un any i penses: hòstia, això ho hauria d'haver fet diferent, ja no m'agrada... Però amb aquestes cançons em va passar tot el contrari.

En cap moment vas considerar incloure-les a Salt mortal?

— No, perquè s'escapaven molt del concepte de Salt mortal, que era una cosa més senzilla, mentre que aquestes cançons tenen més producció. Tenia més sentit publicar-les a part.

Concerts com el que faràs el 6 de juny al Molino seran en un format que s'apropi més a A caballo voy que a Salt mortal?

— Serem un quartet, amb l'Arnau Figueres a la bateria, el Quimi Saigi als teclats i l'Òscar Garru al baix. Aquest EP no sona a cantautor, sinó que sona molt a banda, i intentaré reflectir-ho.

És molt interessant el que fas a Sinking, la manera com construeixes un ambient misteriós de matinada.

— Totes aquestes cançons les vaig fer quan vaig poder començar a escriure alguna cosa després del diagnòstic de ma mare, que em va aturar totalment. Vaig voler deixar estar el ritme frenètic de disc-concerts-disc-concerts. Allò em va trencar, i vaig estar un parell d'anys entenent què m'estava passant i com havia de reconduir les coses. Tant Sinking com Weirthing, bé, totes les cançons menys Lost and happy, que és l'única que no he escrit jo, parlen una mica d'aquest moment. També em resultava interessant fer-les així, ara que la majoria de la música que intenta estar en la tendència predominant és de bon rotllo, com un Instagram musical. O ha de ser com un Instagram hipersexualitzat perquè et vagi bé i la gent l'escolti. I a mi, com que veig la música com art i l'art com a motor de canvi, em semblava més interessant fer servir la música per ajudar-me i, de pas, ajudar els altres.

Lost and happy és del Mirlo, del Jaume Estalella. D'on surt aquest tema?

— Surt dels anys que tocàvem al Pumarejo de Vallcarca, on es va fer una comunitat musical que va ser una cosa molt remarcable. Tothom la coneixia, aquesta cançó del Jaume, i quan la tocàvem es generava una comunió que sempre m'ha commogut molt.

Fa uns mesos, arran de la publicació del disc Ànima, de Sopa de Cabra, Gerard Quintana en parlava, d'aquelles trobades al Pumarejo en què també hi havia el Xarim Aresté.

— Amb el Xarim tenim una relació gairebé familiar. Ara ens veiem poc, però sempre parlem molt. Quan jo tenia setze anys vaig conèixer Very Pomelo [el grup de Xarim Aresté] i me'n vaig fer una mica fanàtic. Al cap d'un temps, quan ja devia tenir dinou anys, ens vam trobar en un sopar i va començar una amistat que ara s'assembla més a una relació amb el germà gran que està fora d'Erasmus. La veritat és que és una sort, conèixe'l. És una llumeta de persona.

En aquests anys en què compagines els teus concerts amb les gires amb la Rita Payés, què has descobert de la música i del negoci de la música?

— El negoci de la música i la música són dues coses totalment diferents. Començaré per la música. Realment, viatjar amb tot el grup de la Rita ha sigut com l'oportunitat de la meva vida. Són músics que admiro al màxim, i trobar-t'hi, dins la banda i formant part d'allò és... Són músics que venen del jazz i del clàssic, de mons tan diferents del que venia jo, que per a mi ha sigut com una universitat. I de la indústria, què n'hem de dir? M'agradaria que pogués funcionar amb criteris més basats en la humanitat, perquè la indústria es mou per números i em fa una mica de pena. Hi ha molt nivell a Catalunya, però és una pena que molts projectes una mica minoritaris hagin de passar gana a costa de quatre grups que estan cobrant molta pasta. Això sap greu. De la mateixa manera que sap greu que hi hagi tots aquests festivals que s'aprofiten d'aquests projectes més petits. En un món ideal m'agradaria que tot estigués una mica millor repartit.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— El record més potent que tinc és veure com una persona que no pot ni parlar, i que amb prou feines pot moure's, reacciona quan toques una cançó. Ni metges, ni pastilles, ni tractaments, no existeix res capaç d'aconseguir aquesta reacció. Aquest és el cas amb ma mare. I és una cosa que m'ha fet canviar i considerar com és d'important la música com a art terapèutic. Això és el més punyent que m'ha passat amb la música.

I quin és el record, també relacionat amb la música, que t'agradaria oblidar?

— M'agradaria oblidar el meu primer professor de música extraescolar, perquè em va traumatitzar. Suposo que de gent traumatitzada per mals professors n'hi ha moltíssima.

Et va arribar a fer pensar en deixar la música?

— Bé, de fet la vaig deixar. Del set als tretze anys no en vaig voler saber res, de la música. Això és l'únic que m'agradaria oblidar. O no, tampoc m'agrada oblidar-ho perquè al final també forma part de mi.