Música

Sabina, Iniesta, Tarantino, Son Goku... l'11 ideal d'Estopa

Els germans Muñoz estrenen un avançament del disc 'Estopía', que publicaran l'any que ve, i preparen l'assalt a l'Estadi Olímpic

Barcelona"Ho farem guai. N'estic convençut. Farem un bon xou. I sobretot confio en el públic. On no arribem nosaltres hi ha el públic", diu David Muñoz (Cornellà de Llobregat, 1976). "Estem buscant la manera que el públic hi tingui encara més protagonisme", afegeix el seu germà Jose, nascut el 1978. Parlen del nou repte d'Estopa: fer el salt a recintes com l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona, el 10 de juliol de l'any que ve, i el Cívitas Metropolitano de Madrid, el 22 de juny (han exhaurit les entrades en 12 hores). Segons el David, espera que la gent en gaudeixi tant com quan ell va a un concert d'Extremoduro i coincideix amb tot de gent a qui també li agrada Extremoduro: "Hi ha una comunió molt gran. Me'ls miro i penso: són la meva gent". "Com diu el meu nebot, has de fer coses guais perquè quedin records guais", afegeix el Jose.

En David no té gaire bon record de l'última visita a l'Olímpic ("Va ser el Barça-Madrid de l'1 a 2"), però sí de l'últim concert que hi van veure. "Vam anar a un concert de Coldplay i aquella nit vam aprendre que, a banda del que passa a l'escenari, l'espectacle més gran era entre el públic, en la comunió que s'hi establia, entre escenari i públic", explica el Jose. És curiós que ho digui algú que ha tingut 25.000 persones cantant Tu calorro al Parc del Fòrum com si en aquell moment no hi hagués res més important a la vida que aquella cançó. "Però és que quan toques a l'Olímpic ja no és un concert, és alguna cosa més", diu el David, que segurament per espolsar-se el pes de la responsabilitat fa broma a propòsit de les més de 50.000 polseres de llum que Coldplay van repartir entre el públic. "Doncs nosaltres regalarem un anell del xino o dos. T'imagines, tothom amb dos anells?", diu i riu. El que segur que no hi haurà a l'Olímpic serà "artistes convidats". "És que no en som gaire, de col·laboracions", assegura el Jose. "Ens sentim més segurs fent nosaltres les nostres cançons", continua el David. "Com més gran és el concert, millor no fer experiments", hi torna el Jose. "Si ve la Rosalía i diu que vol cantar... doncs potser sí. O ens faríem els interessants: 'Hum, no ho sé, deixa'm que hi pensi... mig segon'", diuen tots dos completant l'un la frase de l'altre.

I què en pensen, quan Rosalía o C Tangana expliquen que es van criar escoltant Estopa? "És molt afalagador. Deu ser la mateixa sensació que teníem nosaltres amb Los Chichos, quan parlàvem dels nostres referents", diu el Jose. "O amb Sabina i Extremoduro, que per a mi eren inabastables", afegeix el David. "I, sobretot, que la música no té data de caducitat", continua el Jose abans que el germà tanqui la resposta: "Tot plegat em fa pensar que no hem intentat ser moderns. No érem moda, érem una moguda, com en deien els rapers del rap".

Cargando
No hay anuncios

Nou disc, 25 anys després

Som a l'estudi de gravació que els germans Muñoz tenen a Sant Feliu de Llobregat. El primer que han fet ha estat ensenyar el videoclip d'El día que tú te marches, la primera cançó del disc Estopía que s'estrena aquesta mitjanit i que publicaran amb Sony el març, vint-i-cinc anys després d'aquell impressionant debut discogràfic titulat Estopa (1999). És una rumba-rock poderosa, potser un dels temes dels últims anys que més connecta amb l'esperit i el so del primer disc i on, a més, hi col·labora la cantant Chonchi Heredia, que també va participar en aquell debut. Aparentment, El día que tú te marches és una cançó d'amor, com Como Camarón, però on l'amor secret colgat per la timidesa és ara el neguit per un amor que podria anar-se'n. "Sí, és una cançó d'amor –admet el David–, però superposada a una altra sobre la inspiració. La por que la inspiració pugui marxar la tenim des que vam fer la primera cançó, que vam pensar que ja no ens en sortiria cap més". Aquella primera cançó era El ballenero, però no l'han publicada mai. "Quan la vam fer vam dir: collons, és una cançó que abans no existia i ara sí. La melodia és nova, la lletra és nova, quina bogeria... Això ens continua passant i el dia que no passi, el dia que marxi, serà molt frustrant", diu el David.

Cargando
No hay anuncios

Els Estopa del 2023 lluiten a la seva manera contra aquesta por. Asseguren que no els pesa el passat, sinó "el futur". Saben que cada disc incorpora almenys una o dues cançons a les pàgines glorioses dels dos primers àlbums, l'Antic Testament d'Estopa. Tanmateix, conscients que el concert a l'Estadi Olímpic serà especial per allò de celebrar el 25è aniversari, dedicaran "el 60% del repertori a l'Antic Testament". "Farem flashback", diu el Jose recordant una escena de la pel·lícula Amanece que no es poco, de José Luis Cuerda.

Cargando
No hay anuncios

L'exemple de Robe Iniesta

Qualsevol que hagi anat a un concert dels germans Muñoz sap quin pa s'hi dona, la magnitud de la pessigada emocional que causen algunes cançons, sobretot les dels dos primers discos. ¿Però quines cançons d'altres artistes causen aquest mateix efecte en ells? El David ho té claríssim: Nada que perder, la nova cançó de Robe Iniesta al marge d'Extremoduro: "L'altre dia gairebé ploro escoltant-la. El fill em deia: 'Papa, que plores?' No, no. És una cançó que em flipa: 'Volvería a mis adicciones si acaso fuera, si fuera necesario [...] Volvería a hacerlo por amor, si acaso fuera, si fuera necesario' –canta el David entonant uns versos de Nada que perder–. El Robe m'inspira perquè té seixanta anys i no li ha marxat la inspiració. Hi ha gent que ha fet cançons boníssimes, però s'ha assecat. I ell no". "O n'hi ha que es tornen baladistes", afegeix el Jose. "I no volem ser com els artistes que es tornen baladistes", afegeix el seu germà. "El Robe també m'emociona molt –diu el Jose–. I l'Albert Pla. I l'altre dia em vaig emocionar molt amb La puerta violeta de Rozalén. L'emoció no entén de gèneres musicals".

Cargando
No hay anuncios

L'onze ideal d'Estopa

Aprofitant que Estopa actuaran en dos estadis on ara com ara juguen com a locals dos equips de futbol, el Barça i l'Atlètic de Madrid, l'ARA ha demanat als germans Muñoz que triïn el seu onze ideal, referents culturals que són al moll de l'os d'Estopa. Cadascú ha fet la seva llista i després n'han consensuat una de conjunta amb músics, cineastes, pel·lícules, sèries de televisió i esportistes. "Tot el que hi hem posat és el nostre món estòpic", diu el David.

L'onze d'Estopa és aquest:

  1. Joaquín Sabina
  2. Perico Delgado
  3. Andrés Iniesta
  4. Quentin Tarantino
  5. Albert Pla
  6. La sèrie La dimensió desconeguda
  7. Extremoduro
  8. La pel·lícula La vida de Brian
  9. Son Goku (el personatge del manga i anime Bola de drac)
  10. Lionel Messi
  11. Los Chichos
Cargando
No hay anuncios

"Ep, falta hip-hop. Posa-hi Run DMC com a número 12", reclama el David. També hi afegeixen Joan Manuel Serrat, l'artista que senten més pròxim. "Aquest home ens dona pau. És com un familiar nostre", diuen. La llista de consens ha deixat fora noms de les individuals com Martes y Trece (a la d'en David) i Faemino y Cansado (a la d'en Jose), a més d'unes quantes frases de la pel·lícula Amanece que no es poco, com els diàlegs sobre l'engonal i Déu. Juntament amb La vida de Brian, dels Monty Python, ajuden a descriure el sentit de l'humor dels germans Muñoz, terrenal i surrealista alhora.

L'onze de David Muñoz:

  1. Bruce Lee
  2. Martes y Trece
  3. Marty McFly (el personatge de la pel·lícula Retorn al futur)
  4. Mike Donovan (el personatge de la sèrie V)
  5. Quentin Tarantino
  6. Joaquín Sabina
  7. Albert Pla
  8. Robe Iniesta
  9. Los Chichos
  10. Son Goku
  11. Lionel Messi
Cargando
No hay anuncios

L'onze de Jose Muñoz:

  1. Joan Manuel Serrat 
  2. "L'engonal i Déu" (una frase de la pel·lícula Amanece que no es poco)
  3. Perico Delgado
  4. Andrés Iniesta
  5. La pel·lícula Beetlejuice
  6. Camarón de la Isla
  7. "No ha nacido la ingle que me domine" (una frase de la pel·lícula Amanece que no es poco)
  8. Sabrina
  9. La sèrie La dimensió desconeguda
  10. Faemino y Cansado
  11. "Jo soc Brian, i la meva dona també és Brian" (una frase de la pel·lícula La vida de Brian)

La inspiració que arriba en somnis

Al llarg de la conversa amb els Estopa apareix sovint el concepte d'inspiració. El Jose admet que el pitjor és quan "passen els mesos i no agafes la guitarra per tocar, perquè no et surt res". Per això li agrada quan es forcen a compondre. "Aleshores és quan surt tot, quan la inspiració t'enxampa amb la guitarra a les mans", diu. En canvi, el seu germà David explica que, de tant en tant, la inspiració se li apareix en somnis, com "el del mig dels Chichos": "La cançó Vino tinto, per exemple: hi ha una estrofa que la vaig somiar sencera. I ara, de vegades, estic somiant, em desperto i agafo el mòbil per gravar el que canto".

Cargando
No hay anuncios

Justament això és el que li ha passat amb una cançó del disc que publicaran l'any que ve. "En vaig somiar la part important. En el somni apareixia un amic que no sap tocar, que és protèsic dental i em deia: 'Mira, David'. I comença a tocar una cançó. 'Però si tu no saps tocar, aquesta cançó no és teva...', li recriminava. Em vaig despertar i vaig decidir adjudicar-me la cançó, perquè no era de ningú. Vaig agafar el mòbil i vaig cantar la cançó que m'havia tocat en somnis. Em vaig sentir una mica culpable, com si estigués robant a un somni. Però és que fins i tot l'acord que tocava ell al somni, que era un re, l'he posat a la cançó". El David remena el mòbil buscant aquella nota de veu que va enregistrar mig adormit ara fa un any. "Intento fer-ho amb tot l'interès. Pensa l'esforç d'estar adormit a les cinc de la matinada, agafar el mòbil i prémer el REC", diu. Efectivament, reprodueix la nota de veu.

"Canta com si fos el de Nirvana, tot desmenjat", descriu el Jose. "És que no puc no tenir menys ganes, és impossible!", admet el David.