Xavier Sabata habita un jardí de cendra a Peralada

El Festival Peralada continua el curs de la seva programació d'estiu amb l'estrena absoluta de Genius loci, una proposta moderna i atrevida creada pel director d'escena Rafael R. Villalobos i el contratenor Xavier Sabata. L'espectacle, concebut com una mena de recital dramatitzat, a mig camí entre l'acció performativa i la instal·lació, converteix el jardí en un espai de meditació abstracta sobre els dubtes existencials i les crisis humanes. Sense cap pretensió excessivament narrativa, Sabata combina la interpretació de nou fragments musicals amb la declamació de textos en castellà inspirats en el llibre Le jardin perdu [El jardí perdut] de Jorn de Précy, acompanyat de Jonas Nordberg a l'arxillaüt, que també fa d'actor, i Liam Byrne, a la viola de gamba i l'electrònica.

Rafael. R. Villalobos, reconegut per muntatges trencadors com la polèmica Tosca del Liceu de fa dos anys, juntament amb l'artista visual Cachito Vallés basteix un jardí absolutament allunyat de la imatge exuberant de plantes verdes o paradís adàmic. Els intèrprets deambulen per un paisatge de grava negra, arbres formats amb tubs fluorescents, estructures industrials i estris de jardineria, en un entorn simbòlic, deshumanitzat, quasi apocalíptic, que evoca l'entelèquia d'un jardí que ja no hi és.

A partir d'aquí, Sabata condueix el fil de la proposta com a cantant-actor, protagonitzant cinc quadres temàtics amb peces musicals de diferents èpoques, estils i compositors —això sí, tots ells anglesos, del renaixentista John Dowland al nacionalisme tardoromànic de Ralph Vaughan Williams o Benjamin Britten, passant pel barroc de Henry Purcell—, que conformen els moments més potents de l'espectacle. Com a solista, Sabata llueix els seus millors dots: una veu clara, nítida, sòbria i gens impostada, fins i tot un punt fràgil i esquerdada però extremadament genuïna i comunicativa, amb un timbre bonic, un fraseig expressiu i un control de l'aire admirable que li permet cantar en moviment.

El contratenor català, però, no només feia de solista, sinó que, entre la concatenació gairebé ritual de les peces, també prenia la paraula com a actor. I és en aquests moments més teatrals on la proposta perdia força, ja que, per molt que Sabata domini l'escena i s'esforci en actuar, la declamació resultava un punt vacil·lant i excessivament afligida, sobretot quan s'hi sumava el llaütista. És per això que l'obra, en conjunt, no és del tot rodona i té costures per polir, però sens dubte proposa un viatge sensorial ple d'idees estimulants que fan confluir música, teatre i pensament.