Joyce DiDonato, una altra estrella al firmament de Peralada

Tret de sortida al calendari musical d'estiu a l'Empordà amb el primer concert del Festival Perelada, que enguany, de manera excepcional, s'ha avançat a les dues primeres setmanes de juliol. La programació, concebuda com una espècie de simfonia de dotze moviments al voltant dels jardins del paradís, ha alçat el teló amb el debut de l'extraordinària mezzosoprano Joyce DiDonato, acompanyada al piano per Craig Terry, a l'església del Carme.

Amb un programa força eclèctic i heterogeni d'àries i cançons, de Rossini a Debussy passant per Alma Mahler i Händel sense solució de continuïtat, la cantant nord-americana ha captivat el públic empordanès des del primer moment: la veu llueix en plena forma –nítida en el timbre, poderosa en l'emissió, vibrant, bella i plena de matisos–, sumada a una desimboltura sobre l'escenari natural i expressiva, que dota de veracitat i frescor a cadascuna de les interpretacions.

DiDonato ha iniciat el recital amb el simbolisme impressionista de Les chansons de Bilitis, de Debussy, vaporoses i refinades, amb una línia melòdica subtil i precisa que es fonia amb les onades etèries del piano. Llavors la mezzo, introduint cada peça amb un castellà macarrònic i simpàtic, ha donat pas a cinc preciosos lieds d'Alma Mahler sobre versos de Rilke i Heine, densos i punyents. El punt culminant de la primera part ha estat la versió per a veu i piano de la cantata Arianna a Naxos de Haydn, formada per recitatius i àries, d'escriptura clàssica depurada però amb tota la força d'una escena operística, que ha executat amb una exhibició de teatralitat i força dramàtica.

Després del descans, DiDonato s'ha entregat de ple al repertori operístic amb quatre versions de molt nivell i d'intensitat creixent: començant amb l'ària Ombra mai fu, de l'òpera Serse, de Händel, que ha fet sonar amb un pianissimo impertorbable, continuant amb les explosions de bel canto rossinià de Tancredi i L'italiana in Algeri, fins a tancar la vetllada amb la cèlebre Habanera de Carmen, de Bizet, lliure, sensual i juganera.  

I, de bisos, dos colofons: el sorprenent tango Pájaros perdidos de Piazzolla, molt estripat, i la cançó I love a piano, d'Irving Berlin, que hanp osat punt final a un recital excel·lent amb el qual el festival empordanès suma una nova estrella al seu firmament.