La gran festa de Lola Índigo, reina del pop per una nit

Barcelona“No vull que s’acabi”, deia entre llàgrimes Lola Índigo just abans de cantar Mojaíta, la penúltima cançó del seu generós i, en molts aspectes, espectacular concert de dijous a l’Estadi Olímpic. A la cantant de Granada no se li pot negar la voluntat d’oferir un concert que representa un salt d’escala considerable del que es podia esperar d’un artista pop espanyol: dues hores i mitja d’actuació, canons de flamarades, focs d’artifici, pilotes inflables, una pantalla gegant, canvis d’escenari i vestuari, convidats de primera línia i un destacament de ballarins, coristes i músics que superaven el mig centenar. I al capdavant una Lola Índigo entregada, pletòrica i molt emocionada, que va acabar demanant “perdó per haver plorat tantes vegades” durant el concert. No calien disculpes perquè era la seva gran festa, una celebració èpica i desmesurada que, per una nit, la va convertir en la reina del pop espanyol.

L’emoció s’entén millor davant el fet que el concert de dijous era l’últim d’una gira “preparada durant any i mig i amb molts entrebancs”, probablement irrepetible i que només ha fet parada a Madrid, Sevilla i, finalment, Barcelona. Una gira anomenada La bruja, la niña y el dragón que, segons explica la cantant, és deficitària econòmicament i que, de fet, a l’Estadi Olímpic només va convocar 30.000 persones. En tot cas, el públic va vibrar amb un espectacle que passa revista al repertori de Lola Índigo a la manera de la gira The Eras Tour de Taylor Swift: per blocs independents centrats en els diferents discos de la cantant. Amb només set anys de carrera discogràfica, és una decisió que denota l’ambició de Miriam Doblas, nom real de l’artista, i la voluntat de reivindicar-se com a gran estrella amb una producció que segurament sobredimensiona el seu estatus real en el panorama musical.

Però aquesta és la lliçó de la carrera de Doblas, primera expulsada de l’edició d’OT amb Aitana, Amaia i companyia que es va reinventar després d’aquella experiència com a Lola Índigo amb la infal·lible Ya no quiero ná, la cançó que va obrir el concert amb una vintena de ballarins i secció de vents a l’escenari a tall de declaració d’intencions. No vam tornar a veure tanta gent a l’escenari fins al final del concert, però sí grans coreografies, decorats cuquis, coristes, una banda de pop-rock tradicional i un quintet flamenc liderat per José del Tomate, que va fer aterrar el segment dedicat a GRX, l’homenatge a Granada de la cantant. Aquí es van concretar dues de les sorpreses de la nit: l’aparició dels germans Muñoz d’Estopa (“els meus cosins de Cornellà”, segons Doblas) per interpretar Tu calorro, i la d’un David Bisbal sempre pletòric al crit de “bulería bulería”. “És un dels moments més feliços de la meva vida”, deia una Lola Índigo plorosa i abraçada a Bisbal en un moment que, inevitablement, feia recordar les exhibicions d’emotivitat de les gales del programa d’on venen tots dos.

El moment més celebrat del concert va ser, tanmateix, l’eclosió d’un ou gegant que contenia Lola Índigo acompanyada de Quevedo, ídol més contemporani que Estopa i Bisbal per a un públic molt jove i majoritàriament femení que també hi va deixar la veu quan el duet colombià Cali i El Dandee van pujar a l’escenari per cantar Yo te esperaré. “Ho estem donant tot”, confessava ofegada la cantant a la recta final del concert, i això no se li pot discutir. Però se li poden fer alguns apunts: la verticalitat de la pantalla gegant no era el millor aliat per capturar les coreografies i la posada en escena de l’espectacle; quan la seva veu esclafa les bases i els instruments la música perd tota la dinàmica; i aprofundir tant en el repertori de cada disc evidencia les mancances compositives d’una carrera encara curta i obliga a picar molt les cançons, de vegades diluïdes en els medleys que fa. En tot cas, la generositat i l'honestedat de la proposta resulta innegable i Lola Índigo és una cantant i ballarina amb qui és molt fàcil connectar, sobretot en els moments àlgids (La niña de la escuela, Diskoteca, El tonto, Mojaíta, Sin autotune) que van transformar el Lluís Companys en una gran discoteca a l’aire lliure.