Triquell: "Hi ha hagut èpoques que no he tolerat la crítica, i això m'ha menjat per dins"

BarcelonaFrancesc Fuentes Triquell (Barcelona, 2000) continua fent un camí singular en el món de la música. Dos anys després d'Entre fluids i de l'EP FOMO, publica Paco Deluxe (Halley Records, 2025), un disc en què remena diferents estats emocionals sense renunciar a l'hedonisme musical. A vegades a cop d'electrònica fosca, d'altres amb lluminositat. Tot plegat amb un títol que homenatja un nom familiar recorrent. Triquell presenta l'àlbum al Mercat de Música Viva de Vic el 19 de setembre, a les festes de Santa Tecla de Tarragona el 20 i a les Festes de la Mercè de Barcelona el 26. Just abans de començar l'entrevista a la redacció de l'ARA, i encara amb la gravadora apagada, una conversa informal inclou un comentari sobre plaers ocults. Quan s'engega la gravadora, la primera pregunta sembla òbvia.

Tens plaers ocults?

— Sí, en tinc molts. Un és abraçar els meus gats i escoltar com ronquen. Un altre plaer ocult és que he renunciat a la cervesa, i ara soc més de fer una copa de vi blanc. Normalment, el pressupost és ajustat, però em sorprèn perquè m'agrada tastar vi, i abans no m'agradava. També m'agraden molt les noves formes narratives de certs sectors dels videojocs. He conegut videojocs que per a mi són la nova forma de literatura. S'estan fent produccions molt guapes, amb molt guió i molta construcció de personatges.

En el disc hi ha coses inspirades en videojocs, oi?

— Sí. Suposo que és la nostra forma de viatjar avui. Com que no tinc pressupost i tampoc em sento còmode amb el paper de turista blanc que tinc quan viatjo, m'agrada viatjar a través de la ficció, i a èpoques diferents. Per exemple, amb Red Dead Redemption, que és un joc que em va agradar molt.

Parlant de coses ocultes, com és que la cançó Primo i jefe no està penjada a Spotify?

— Està a les edicions físiques del disc, però no a les digitals. Així donem un motiu més per consumir música física. A més a més, Primo i jefe té una entitat pròpia perquè vam fer un videoclip que ens agrada molt. Ens vam inventar una pel·li fictícia en un context d'una mena de sàtira sobre el que significa ser primo i jefe, que és el que soc. Soc jefe perquè tinc una SL, que és una pime. I primo perquè, a vegades, tenir el paper jeràrquic en els projectes que et toca tirar endavant et fa sentir el més pringat de tots, i encara més quan no estàs muntat en el dòlar, sinó immers en una dinàmica de subsistència, que és la que crec que ens afecta al 99% dels creatius.

Musicalment, hi ha molts contrastos estilístics en el disc. Què buscaves?

— Un altre quadern de bitàcola. Crec que l'única cosa en comú respecte als meus anteriors treballs és que, igual que viatjo en èpoques i contextos diferents, també ho faig a estats mentals diferents. A vegades aflora la ironia, altres vegades l'emoció, la nostàlgia o la voluntat de dir: "Serà la fumada del segle". En qualsevol cas, hi ha el propòsit de fer les coses a la nostra manera i motivar-me amb les formes noves.

Tot això que expliques està en consonància amb què hi hagi dos productors tan diferents com Lluís Cabot i el Grabu, oi?

— Sí. El Grabu va aparèixer a la nostra òrbita de manera supergenuïna. Un dia va venir a casa i em va dir que li agradava molt la meva música. I com que al cap de dos dies teníem un concert, li vaig dir si hi volia venir. En dos dies es va aprendre el repertori del directe. Va orbitar tan bé i vaig veure tant virtuosisme que vaig dir-li: "Si vols, acompanya'm a crear el que vindrà". El Grabu és una passada. I Lluís Cabot és un filòsof nat amb una lectura de context i amb una psicologia en un estudi increïble. És de les persones més talentoses que he conegut mai, i és un gran propulsor de no deixar les coses a mitges.

En el disc col·laboren Maria Jaume, Gerard Quintana, Xicu i Meritxell Neddermann. Què t'aporten?

— Gerard Quintana és una epifania amb potes i una eterna joventut. La Meritxell té una veu harmoniosa, celestial; és una virtuosa i un amor de persona. La Maria Jaume és molt carismàtica i més i millor antropòloga que jo. I el Xicu és el pencaire més bèstia que he conegut i un malalt per la música. Tots quatre són màgia, i òrbita propera. I considero que són amics.

Les cançons Incendi i Procura! són el moll de l'os d'aquest disc?

— Incendi és un druman [amb un ritme de drum'n'bass], i vam voler donar-li un punt emo. I Procura! és la veu de la consciència autocentrista, que et diu que has de fer les coses així i que no ho estàs fent bé. M'agrada molt el passatge que diu: "No cantis, no pensis, no tornis, no siguis, no busquis...". El vaig escriure impulsivament. La referència és Numb, dels U2, que diu "Don’t move, don’t talk, don’t think...". Com més gran ets i més conscient ets d'aquestes pressions, més les pateixes.

La vius com una pressió personal o generacional?

— Totalment generacional. La meva generació viu amb una pressió aclaparadora pel que fa a l'òptica macro de les coses. I noto moltes incerteses comunes en la nostra generació. La sensació de preapocalipsi en un context en què hi ha massa coses que no estan al meu abast, amb tantes coses que no depenen de mi...

Has parlat dels U2. En el full de promoció es comenta la influència de Sade i de Blood Orange. I el disc comença amb una crítica al cinisme del món, que m'ha recordat molt Radiohead. I la proposta ballable fa pensar en The Weeknd.

— Són grans referents, però, si m'ho permets, entraré a criticar els meus referents. The Weeknd, per exemple, em sembla un misogin amb un ego molt gran; és un megalòman que s'ha passat el joc. I em sembla molt polèmic quan parla de les seves relacions sexuals. I amb Thom Yorke m'ha caigut un mite perquè té una ideologia sionista que em sembla totalment cancel·lable. Estic en un moment de boicot a Radiohead, tot i que no puc negar que són gent que m'ha influenciat. Però aquí hi ha la reflexió: "Kill your idols". No pots idolatrar a ningú.

Arran de les protestes pel genocidi que s'està cometent a Palestina, has estat en la situació de cancel·lar algun concert, com han fet altres artistes?

— No, però sí que he reflexionat sobre el fet de vendre el meu pamflet en un context en el qual hi ha coses que estan passant que són infinitament més importants. També hi ha una veu que em diu: "Tranquil, el que estàs aportant segurament suma i neix d'una intenció idealista". Que potser és estèril? Que tinc menys capacitat d'influència de la que crec que tinc? Sí. El que més em cabreja és la gent que vol aprofitar la reivindicació com a rentada d'imatge. No em serveix de res publicar una story a Instagram, ni em serveix de res explicar a la gent que jo dono X a tal, perquè passa de ser una cosa genuïna i bona, amb una intenció pura, a ser autopromoció cínica. Hi veig molta autopromoció i molt autoblanquejament.

Però això no treu, per exemple, la importància d'accions com les que estan fent artistes com Clara Peya a la flotilla que va a Gaza.

— Això és admirable. És molt més útil que jo en aquest conflicte.

Respecte a la primera entrevista que vam fer, veig que les teves preocupacions han canviat una mica. Al principi protegies més la intimitat, segurament perquè venies de la sobreexposició del programa Eufòria. Ara et trobo molt diferent.

— He relativitzat molt els meus mals. Quan poses els teus mals en context i els compares amb els mals que hi ha arreu, has de dir: "Ei, tinc motius per estar agraït". Que en tinc per estar preocupat? Evidentment, tots en tenim, però també tinc molts motius per estar agraït. Ara, l'agraïment només el trobo en microclimes: en l'àmbit proper, en la gent amb qui treballo, en la gent amb qui convisc, i en coses molt banals i costumistes.

Dius que la música i les vivències van de bracet de qui ens envoltem. En aquests dos anys, quines vivències has tingut que creus que s'han notat en la teva música?

— Viure. Decebre's i veure que algú que pensaves que estaria amb tu incondicionalment no hi és. Gent que ha estat molt més present i t'ha estimat en moments dolents, i que de sobte la trobes a faltar. Veure la família i dir, hòstia, feies tres mesos que no gaudia bé de la meva germana o el meu germà. També he reflexionat sobre el que faig. Després de dos estius girant, potser no cal fer gira aquest estiu. No deixaré de fer música per no girar. Penses: "Vull ser això? Vull entrar en una dinàmica de competència? Quina és la lluita que m'agrada?" La que m'ha tocat lluitar, i la que estic orgullós d'estar lluitant.

I, professionalment, et compensa?

— Hi ha hagut fases més autodestructives, però també d'altres d'estar molt alineat amb l'expectativa. També hi ha hagut èpoques que no he tolerat la crítica, i això m'ha menjat per dins. Però en altres moments m'he adonat que no està a les meves mans. Passi el que passi, ompli o no ompli, vengui o no vengui, èxit o fracàs, que vingui el que hagi de venir. Intentaré estar en harmonia. Tret que em passi una cosa de força major que m'impedeixi estar en harmonia, que molts cops també passa.

Alguna vegada t'has autoboicotejat?

— Soc el mestre de l'autoboicot. L’autoboicot neix de la introspecció. Abans n'era molt defensor, de la introspecció, però és molt perillós perquè quan et passes et transformes en narcisista, penses que ets el melic del món i el jo monopolitza els teus pensaments.

Ara faràs tres concerts i no en tornaràs a fer fins al maig...

És que l'època hivernal a Catalunya es concep de portes endins. I s'ha de saber parar i tornar. A més, esclar, faig de narrador en el musical Germans de sang, que s'estrena al desembre al Teatre Condal. Em va trucar Dani Anglès i em va explicar per què creia que jo era la persona adequada per fer de narrador del nou Germans de sang. Em va convèncer de manera molt romàntica i realista.