Samantha Hudson: "A la meva àvia tant li agrada Jesucrist com la seva neta trans"

BarcelonaMusa de la generació Z. Celebritat d’internet, amb 362.000 seguidors a Instagram. Activista trans. Música i performer. Podcaster a Bombificadas. Llengua esmolada i looks impossibles. Samantha Hudson presentarà l'àlbum Música para muñecas a la sala Razzmatazz de Barcelona, el 8 de novembre, amb Fades de teloneres. En aquest disc nou hi explota les dues cares que l’han convertit en un referent queer: la rauxa arravatada de la música electrònica i el seny de la consciència política. Dalt dels talons d’agulla s'hi enfila un cervell privilegiat.

Tens 26 anys però en fa deu que vas llançar el primer senzill, Maricón. Quan mires enrere, què sents? Notes la velocitat, l’abisme, l’orgull d'on has arribat?

— Totes aquestes coses. Orgull, perquè he viscut moments molt complicats per a una nena adolescent. Pensa que el meu primer single ja em va costar una excomulgació, van recollir firmes per expedientar-me i fer-me fora de l'institut. La veritat és que podria haver sortit tot molt malament però, dins del pitjor, crec que ho he fet genial. Música para muñecas és una mena de diari personal molt sentimental que reflexiona sobre la identitat, sobre la por, sobre sentir-se perduda, i és precisament perquè giro la vista enrere i m’adono que potser no estava preparada per a totes aquestes situacions. Sento vertigen, quan hi penso.

El públic t’ha vist créixer en directe. ¿Com ha condicionat aquesta exposició tan massiva la teva evolució personal, professional i fins i tot física?

— No m'ha condicionat gaire, perquè aquesta exposició l’he tingut perquè sempre he sigut honesta i autèntica. Vinc de l'underground més sobirà, de cantar en antres abominables, a vegades sense micro, a vegades sense escenari, però jo continuava traient les meves cançons i fent el meu projecte. L'atenció ha vingut per ser la Samanta. I puc presumir de tenir un públic boníssim: la gent que em segueix confia en la meva proposta i empatitza amb el meu missatge, no és una atenció frívola o insubstancial.

¿Els teus concerts són un espai fora de la virtualitat perquè les comunitats dissidents es trobin?

— El públic dels concerts és molt divers, des d'una mare que ha vingut amb la seva nena trans, que és menor d'edat, fins a una àvia amb el seu nét mariquituli. Un grup de lesbianes, gais de 30 anys, una parella d'heterosexuals que s'han trobat de sobte amb les portes de l'infern obertes i estan gaudint com les que més. És una mescla tan xula i tan satisfactòria que, quan soc a l'escenari, em sento plena perquè és com si mirés el futur als ulls.

Vens de la música però la teva faceta mediàtica com a activista queer i icona trans ocupen molt d’espai. ¿Tens la sensació que s’eclipsen o que sumen?

— Sempre he concebut la meva obra artística com un tot. La meva vida és la meva obra i la meva obra és la meva vida. És veritat que molts mitjans de comunicació, en aquests temps que corren, més que sobre el disc em pregunten sobre l'actualitat política, perquè soc una persona que s'implica i vull respondre amb la veritat. Són les normes del joc i tu has de saber aprofitar-les. Tinc un altaveu per parlar de coses que no s'estan parlant en alguns mitjans, formats o sectors, i el vull fer servir per oferir una visió crítica de la realitat.

Aquesta crítica és evident al disc. Nou temes de música electrònica festiva però profundament polítics en les lletres. Començant pel títol, Música para muñecas. Qui són les nines?

— Dolls, nines, és un terme que va sorgir en la cultura ballroom dels anys 80 i que servia per referir-se a les dones transsexuals racialitzades que estaven molt operades i, per tant, estaven plenes de plàstic. Després ha esdevingut un terme paraigua per definir les persones trans, que és el target que jo interpel·lo amb aquest àlbum, tot i que és molt universalitzable. Volia fer una música d'una nina per a les seves nines, d'una persona dissident per a altres persones dissidents. És una mena de diari personal que narra les experiències d'una persona trans perseguint els seus somnis en una gran ciutat, que és la meva vida i la vida de les meves amigues i de moltíssimes persones del col·lectiu. Sí, té un component polític. Muñeca era una metàfora molt xula, perquè hi ha aquesta dicotomia...

Segons com es llegeixi nina pot ser molt masclista...

— Exacte, és l'objecte on hem projectat els rols de gènere i els estereotips que envolten la feminitat. Però també ha sigut un objecte en què les persones trans i queer han projectat el seu somni vital, perquè s’hi veien reflectides, mentre el món reprimia la seva feminitat. Hi ha moltíssimes persones del col·lectiu que no podien jugar amb nines i no podien portar roba femenina. Mentre que per a algunes dones la feminitat era una imposició, per a d’altres era una conquesta.

Com et relaciones tu amb aquesta feminitat?

— La meva trajectòria respecte al gènere sempre ha sigut molt natural, molt orgànica, de permetre'm jugar i experimentar amb la meva expressió sense límits, fins i tot desafiant la meva escola, la meva família, que sempre ha sigut molt supportive però hi havia coses que no entenien. Des de petita vivia amb la disjuntiva: pot ser que em comprenguin, però pot ser que no. Jo sabia que no estava fent res malament, i al llarg dels anys ha sigut així: si jo era un marieta, era un marieta; si era una persona no binària, em sentia així; si em volia posar mitges de xarxa i empastifar-me la cara com un monstre, ho feia. Sempre he comprès que la metamorfosi, el canvi, és l'única veritat de l'ésser humà i que si entenem que som éssers polièdrics és comprensible que juguem amb diferents facetes.

L'aparició en mitjans generalistes, com Masterchef a TVE, o en altres programes com a entrevistada, ¿la vius com un lloc per conquerir per la dissidència de gènere? Perquè també deu ser un espai d'incomoditat.

— Per a mi l'existència en general és un espai d'incomoditat. El món em desconcerta. No comprenc el cel, no comprenc l'espai, no comprenc la bellesa d'una flor... Tot em sembla tan estrany que he après a desenvolupar-me dins d'aquesta incomoditat. La televisió és per divertir-me, per fer promoció i perquè sento que hi ha discursos que les nostres ja els saben. Les meves amigues, el col·lectiu, podem debatre i podem reforçar idees, però ja coneixem aquests conceptes. Anar a Pasapalabra i saber que la meva àvia Margarita m'està veient, la meva mare m'està veient, i les mares que em diuen que comprenen més el gènere de la seva filla. Això reforça la idea que no és en va, que estigui allà, no és una frivolitat. És important conquerir els espais mainstream i ser una ambaixadora dels marges dins la normativitat.

El disc comença amb Liturgia i, com a Algo muy raro, fas referència a la religiositat. De vegades també portes creus. Per què? Trobes que creix l’interès per la religió catòlica entre els joves? Penso en el nou disc de Rosalía però també en la pel·lícula Los domingos, d'Alauda Ruiz de Azúa.

— Quan era petita era una persona molt catòlica. Tot i que la meva família és completament laica, a mi m'agradaven la fe religiosa i la iconografia cristiana. La religió hegemònica, que ens han imposat, forma part del nostre patrimoni cultural i ens pertany a totes. Moltíssimes tradicions estan travessades per aquesta iconografia, per què no jugar-hi? I, sobretot, per què no hauria de ser heretge? Per què no permetre el sacrilegi? Per què no permetre la blasfèmia? Per a mi mai ha estat una qüestió de pervertir els símbols, sinó d'utilitzar-los per expressar també el meu univers, no només per reproduir les mateixes violències de sempre o per executar el mateix ordre establert. La meva crítica a Maricón era cap a la institució catòlica, però la fe religiosa o tenir un interès per l'espiritualitat no em sembla malament.

No et sembla retrògrad?

— No. És perillós el conservadorisme. Les posicions reaccionàries, reafirmar els rols establerts, una dona tradicional, un home tradicional, la família tradicional, els conceptes monogàmics heteropatriarcals cis em repelen. Però torno a la meva àvia Margarita, que m'estima moltíssim i mai m'ha qüestionat, i malgrat això a ella li encanta anar a l'església, li encanten els sants. Si tant t'agrada Jesucrist com la teva neta trans, em sembla genial. No li aniré a la contra, no li diré el que ha de sentir. Potser hi ha un interès en l'espiritualitat perquè hi ha una pèrdua massiva de sentit. Hi ha una generació que està molt perduda i li costa trobar una raó d'existir, una identitat —per la precarietat, pel context polític que estem vivint, per un futur incert, una onada reaccionària—, i quan no tens un sentit sempre recorres al més categòric.

Ja. Veritats inamovibles.

— Mentre no sigui una veritat dogmàtica o que reprodueixi les mateixes violències de sempre, a mi em sembla genial que intentis esbrinar qui és Déu, què és l'energia, què és l'espiritualitat per a tu, que et concedeixis aquest marge. Perquè l'espiritualitat sempre ha estat aquest espai contemplatiu, de reflexió i de preguntar-te com funcionen les coses. En un món tan ràpid i accelerat, on ja hi ha tants estímuls que res no té sentit, potser hi ha una generació molt interessada en l'espiritualitat precisament perquè atorga un sentit a l'experiència d'estar viva. És veritat que és una cosa perillosa. Però l’estètica mongil no em sembla més perillosa que la hipersexualització. Perquè no oblidem que el patriarcat ens vol castes, virginals i devotes, però també ens vol putes i despullades. Aquesta doble vara misògina per observar la feminitat existeix d'una banda i de l’altra. Quan fas una proposta artística has de saber qui ets tu, qui és el teu públic i quin és el teu context. No em vull anticipar a la crítica a la Rosalía. Em sembla molt nutritiu que hi hagi debat.

A Disforia i a No sé quién soy abordes els dubtes sobre la identitat. ¿Com vius el fet d’haver-te de pensar i explicar tota l’estona?

— Sempre es veu el fet queer com un monstre, i els monstres viuen allunyats de la societat. Per tant, el monstre ho veu tot des de fora i això li permet ser conscient de les estructures de la societat i fer-se preguntes molt profitoses, però alhora està obligat a fer el seu camí tot sol i això fa molta por. Quan ets un infant que dubta de qui és, de quina serà la seva identitat, el seu gènere, estàs cercant la resposta a una pregunta que encara no saps quina és. La meva posició és que en la incertesa hi ha la veritat i en l'equilibri hi ha la virtut. Moltes vegades no cal trobar una resposta sinó noves preguntes que t'obliguin a veure la vida des d'un prisma diferent. El meu gènere és aquesta confusió, aquesta incògnita perpètua, aquesta indeterminació, és un qüestionament. És veritat que és esgotador però és que jo tampoc podria ser una noia que vesteix de beix, vol tenir fills i casar-se per l'Església. No és el meu paper. Hi ha gent que està contenta amb això i també és fantàstic.

A Algo muy raro expliques la sensació de no ser acceptada. Encara et sents així, de vegades?

— Diria que no, i és una conquesta de la qual em sento molt orgullosa. Sobretot en el meu entorn: tinc unes amigues boníssimes, tinc una relació perfecta amb la meva família, i això és un privilegi sent una persona del col·lectiu. Però sempre vius amb la idea que pot ser que no sigui així, que potser mai ningú del teu entorn arribarà a entendre qui ets o el que vius al 100%. Estàs en un estat d'alerta permanent i això és una violència sigilosa a la qual t'enfrontes sempre. És aquesta sensació de nena desprotegida, com una nana amb una aura molt trista. També crec que hem de desfer la idea que la vida de les persones LGBT està marcada pel trauma i que som la violència que hem patit. No podem fer com que no existeix, perquè és fonamental per combatre les injustícies i arribar a un canvi social real, però crec que el col·lectiu també ha aconseguit teixir una xarxa de cures i suport que és sensacional.

És el missatge d’empoderament i hedonisme feliç de Hot, Full lace y el tuck i Me la pela.

— Volia retratar totes les meves vivències i dins d'aquest món travesti tan catastrofista hi trobes la felicitat. La cançó amb La Zowie és pura luxúria i la cançó amb Villano Antillano va de muntar-te de cap a peus i sortir al carrer per deixar tothom amb la boca oberta.

Què és el millor i el pitjor de ser Samantha Hudson?

— Oh, my God! El millor és ser una boja capaç de metabolitzar tots els problemes i els traumes en anècdotes divertides. I poder dedicar-me al que m'agrada i viure d'això; em sento una privilegida. El pitjor és que moltes vegades aquesta boja es mengi la nena tremolosa que té por. És l’amor i l’odi. Em sento molt estimada però també t'exposes a ser la diana d'un col·lectiu molt reaccionari. M'han fet moltíssim mal al llarg de la meva vida, però també molta gent m’ha donat afecte, respecte i una admiració genuïna que a mi, la veritat, em fa posar-me a plorar.