"La música és l’únic que vaig trobar per treure el dolor de dins"

Xavi Forné va començar a dissenyar cartells dels concerts dels grups on ell mateix tocava quan encara era un adolescent. Vint anys després, aquells flyers en blanc i negre que passaven de mà en mà s'han convertit en cartells de gires internacionals per a bandes com Metallica, Depeche Mode, The Black Keys, Soundgarden o Foo Fighters, i es veuen arreu del món.

El dia que ens trobem en un bar del Poblenou, explica que els esbossos que li havien encarregat per a l’última gira europea de Guns’n’Roses no han acabat de sortir. A vegades passa. “Al principi, quan un grup estranger que m’agradava venia aquí, jo trucava als promotors i els oferia fer el cartell a canvi d’un parell d’entrades per al concert i prou. M’ha costat molt creure’m que el que feia tenia un valor. Però ara fins i tot he hagut d’aprendre a dir que no, perquè no puc assumir totes les feines que em proposen”.

Va crear el seu propi estudi, Error!Design, i un segell discogràfic paral·lel; va tenir un estudi-galeria al barri de Gràcia on va tocar en directe gent com Cala Vento o Lee Ranaldo (Sonic Youth) i que va haver de tancar per la pujada –“desorbitada”– del lloguer; va impulsar un projecte digital col·lectiu (The Poster Collective) per fer valdre la feina de diferents dissenyadors, i el 2022 va publicar un primer llibre sobre la seva obra: 20 years of music artwork. No para.

El dia que ens trobem, porta un parell de càmeres a la motxilla per anar a gravar el concert d’un amic. “Ara es podria dir que tinc un estil de disseny reconeixible. Pot semblar fosc, ocultista, però alhora és romàntic. Això és el que sempre em demanen, perquè és el que coneixen de mi, però vull fer coses noves, sortir del collage de gravats antics, fer més il·lustració, vídeo, animacions, obrir-me a altres camps”. El que té clar és que el disseny i la música no poden separar-se del tot de la ideologia, del compromís social. Avui vesteix una samarreta dissenyada per ell mateix amb el lema “Antifascist Church Burner”: “Puc dissenyar per a un grup que no sigui gaire el meu estil musical, però hi ha d’haver un mínim de connexió respecte a l’actitud”.

A tots els papers que ha fet dins del món del disseny s’hi ha de sumar el de músic. La llista de grups en què ha participat com a guitarrista és llarga, des d’Amunike Lehendakari fins a alguns de més recents com Syberia o Malämmar. El seu projecte més personal, però, ha estat Ulmus, que va néixer el 2013 durant una etapa vital molt complicada que va tornar a repetir-se fa un parell d’anys: “Vaig patir una crisi molt forta d’agorafòbia que m’impedia sortir de casa. N’era incapaç. Estava tancat a casa sense saber què fer, em trobava molt malament, i l’únic que vaig trobar per treure el dolor de dins va ser agafar la guitarra i fer aquelles cançons que alguns anys després increïblement estava tocant en un festival a Galícia. Crec que en aquelles cançons es veu la foscor, la tristesa, però també algú que està buscant la llum”.

Gràcies a la música i al suport psicològic, ha pogut sortir d’aquests dos episodis d’angoixa, el segon més recent, durant el 2023. “Per molt que te’n surtis, sempre pots tornar a caure. Al principi ho vaig provar tot: l’acupuntura, les flors de Bach, l'homeopatia... i no va servir de res, fins que vaig arribar a un metge que em va medicar. De totes maneres, al final el que necessites no és una pastilla, el que necessites és confiança. I això és el que trobo en la música; veure que soc capaç de crear coses boniques és la meva autoajuda. Ho he provat i la veritat és que si no estic malament, les cançons no em surten”.

Per imaginar-se com sona Ulmus, el primer que cal fer és allunyar-se de la idea de música comercial que tothom té al cap: “És hipnòtica, màntrica... Hi ha gent que em diu que se la posa per estudiar o per treballar. Fins i tot tinc una amiga que treballa amb persones que estan en estat terminal i, quan sap que a algú li queden poques hores de vida, Ulmus a vegades és allà”.