"Barcelona se'ns està morint"

Quan Asunción Blanco va començar a investigar sobre turisme a la Universitat Autònoma de Barcelona corria l’any 1996. En aquella època, per veure turistes a Barcelona calia anar a la Pedrera, el Camp Nou o la Sagrada Família. Tres dècades després ja no és una ciutat sinó una marca global i els turistes són arreu. Això vol dir que si l’any 96 l’Asunción era vista com una pionera, perquè investigava un món que començava a guanyar pes, avui la seva feina se situa en el centre de gravetat econòmic i social del país. 

“Realment, la situació ara és molt diferent de quan vaig començar. D’entrada, perquè el fenomen del turisme s’ha disparat, no ha parat de créixer fins a arribar a la massificació actual, i res fa pensar que no continuarà creixent. A la vegada, aquest enorme creixement ha generat uns problemes que, començant per l’habitatge o la competència per l’ús de l’espai públic, abans no existien. I finalment, aquests problemes han fet que cada cop més persones es qüestionin un model econòmic que fins ara era vist de forma positiva”, explica.

“No podem anar contra el turisme”, reflexiona, “hem de ser realistes. El lobi del turisme és molt fort, té molt poder i no és fàcil fer-li front. A més, hi ha tota aquella part de la població que s’hi dedica professionalment, que s'hi guanya la vida. Però això no vol dir que no s’hagi de regular. El turisme és una indústria més, i totes les indústries estan regulades. No pot ser una excepció. La regulació ha de venir dels poders públics, perquè a títol individual, el turista no té cap culpa dels problemes que genera, va allà on el deixen anar. Però no podem perdre de vista que, en realitat, i a escala global, el percentatge de població que viatja és molt petit, i que viatjar és una possibilitat, no un dret. Com a ciutadans, tenim dret a tenir temps lliure, però no tenim dret a fer turisme”.

Blanco apunta a la crisi de l’habitatge com el factor que ha fet que moltes persones hagin deixat de veure el turisme com un factor positiu i hagin passat a veure’l com una realitat negativa. “La proposta de plataformes com Airbnb és, sobre el paper, interessant. El problema és barrejar pisos turístics amb domicilis privats. És evident que això acaba portant un conflicte de convivència. I una cosa és que la proporció del parc d’habitatges dedicat al turisme sigui petit, i una altra és que es desbordi, com ha acabat passant”.

La conseqüència de tot plegat, dels carrers a vessar de turistes, de les ferreteries que tanquen per deixar pas a gelateries, dels domicilis de residents que es converteixen en pensions encobertes, dels mercats on l’objectiu ja no és comprar un quilo de pomes sinó fer-se una selfie… és que “se’ns està morint la ciutat. La gentrificació la mata. El turista a casa seva viu potser de forma frugal, però quan està de vacances fa una excepció i tira de veta. Això dispara el preu de tot, de l’habitatge, dels serveis, i el resultat és que el resident acaba sent expulsat de casa seva”.

Blanco considera que la situació s’està deteriorant amb tanta rapidesa que ara comença a preocupar fins i tot al mateix lobi turístic. “El problema, però, és que la solució no és senzilla”, apunta. “A Barcelona, per exemple, s’intenta acontentar tothom: empresaris, turistes, residents…, però això no sempre és possible perquè volem models de ciutat diferents”. Tot i les dificultats, la investigadora es mostra com una “pessimista esperançada”. “Vull pensar que és possible revertir alguns dels mals que el turisme ha generat, sobretot en matèria d’habitatge. Encara tenim marge”, diu, tot i que alerta: “No sé si els que ens governen estan disposats a fer seu aquest repte”.