Luz Casal: "Tinc olfacte per adonar-me de la música que és deshonesta"

BarcelonaLa cantant gallega Luz Casal (Boimorto, 1958) es deixa anar sense prejudicis a Me voy a permitir (Universal, 2025), el disc que acaba de publicar i que presentarà en una gira que passarà per l'Auditori de Girona el 18 d'abril i el Gran Teatre del Liceu el 3 de maig. En parla amb l'ARA en una habitació de l’Hotel Nobu de Barcelona.

Com està?

— Molt bé. Amb els nervis del nen acabat de parir, esperant a veure com es desenvolupa.

Continua tenint nervis quan publica un disc?

— Oh, sí, sí. Crec que més que al principi.

És un bon senyal?

— No ho sé, no m'he parat a analitzar-ho des d'aquest punt de vista. Però potser sí. Sempre tinc aquest punt d'incomoditat, de pensar què passarà. Hi ha gent d'altres professions que diuen: no pot ser que tinguis nervis davant d'un nou concert. Com no n'has de tenir si no saps què et trobaràs! És una aventura constant.

Els artistes teniu aquesta doble sensació: per una banda, l'impacte increïble de tenir l'atenció de milers de persones i de rebre'n l'ovació en un concert, i alhora la fragilitat d'aquell moment en què se t'escapa una nota o veus que no estàs bé.

— És una exposició suprema, la nuesa completa. No soc una cantant que canti sempre amb les mateixes inflexions ni que digui sempre les mateixes coses en les pauses entre cançó i cançó. Això et dona molta llibertat, però també et deixa amb el cul a l'aire en moltíssimes ocasions. Tanmateix, aquesta exposició, aquesta evidència de la fragilitat o de l'error, no m'incomoda.

En el disc nou hi ha totes les Luz Casal possibles?

— Espero que me'n quedin algunes per descobrir. Però sí, n'hi ha unes quantes. Per exemple, hi ha l'observadora, la que posa de protagonista una altra persona. Hi ha la macarrona a qui li importa un rave tot. Hi ha la que veu el que passa al seu voltant i en parla. Hi ha la feminista inesperada, suposo que perquè surt de manera natural a El blues de la cebolla. I una que abans no l'havia tret: la que es posa en lloc dels meus seguidors [la de la cançó ¿Qué has hecho conmigo?]. També són maneres diferents de cantar, encara que hi hagi més rock and roll.

També hi ha les versions, d'artistes tan diferents com Luis Demetrio, Amália Rodrigues...

— Sí. Hi ha Bravo, de Luis Demetrio, que expressa l'odi d'una manera especial, supercontinguda en comptes de desbocada. I Todo cambia [del xilè Julio Numhauser], que és un homenatge a una veu important, la de Mercedes Sosa, a través de qui vaig conèixer aquesta cançó. En el cas d'Ella, la cançó de Charles Aznavour, crec que em vaig desbocar. Elvis Costello en va fer una versió insuperable per a la pel·lícula Notting Hill, però el que em va decidir a fer-la va ser que n'hi havia una versió en castellà. Escoltant la lletra em vaig adonar que si la feia seria una cançó que li cantaria una dona a una altra dona, i em va semblar rellevant posar-me en aquesta situació. Per això hi ha una altra dona, una altra veu, a la cançó: Carla Bruni. En el cas de Lágrima, que és una altra cançó estripada, aquesta sí que cantada des de l'estrip, és un fado que vaig descobrir en un homenatge al centenari del naixement d'Amália Rodrigues a Lisboa. Volia cantar-la, però vaig veure que no gosaria cantar-la en directe en portuguès, i encara menys en un programa de televisió i amb tan poc temps per treballar-la. Així que vaig fer-ne l'adaptació al castellà. És una de les interpretacions més estripades que he fet.

A ¿Qué has hecho conmigo? parla de la relació del públic amb els artistes, però des del punt de vista del públic. "Tu sobre l'escenari, jo entre la multitud, el que em provoques és sobrenatural". Quins artistes l'han fet sentir així?

— Un munt! Recordo un concert de Tina Turner a Colònia. Sting, Metallica, AC/DC, Bob Marley, Nirvana... Amb certs grups soc absolutament fan.

De Rosendo, també?

— Rosendo l’hauré vist vint vegades en concert. És un mestre, un paio que del llenguatge en fa una cosa original. De fet, a la cançó Me voy a permitir hi ha frase senzilla, tot just són tres paraules: “Espero no molestar”. I cada cop que deia aquesta frase, hi apareixia la imatge de Rosendo. M'agrada anar als concerts, m'agrada gaudir-ne, i quan soc fan, soc fan. A més, quan ets molt fan no tens temps de fer anàlisis.

Conec un amic músic que va passar per una època en què no gaudia com a públic als concerts perquè sobreanalitzava constantment l'artista.

— Sí, cal anar-hi amb compte. Jo mateixa hi ha vegades que m'enrabio quan em passa perquè estàs més pendent de si el cantant fa no sé què, si els metalls, que pesats, ja podien estar quiets... Als concerts hem d'anar a gaudir.

Parlant de metalls, Nada es imposible la culmina amb uns metalls que transmeten empenta i donen esperança.

— Exactament, aquest era el desig i crec que ho hem aconseguit. Al principi volia fer alguna cosa amb la veu, com una coda. Els Beatles hi eren presents, sens dubte, i els metalls li donaven aquesta sensació de fluïdesa i d'esperança.

Nada es imposible està dedicada a Noah Higón, una dona que tira endavant convivint amb set malalties rares. Fins a quin punt projecta vostè la seva pròpia història en aquesta cançó?

— Quan canto “des que vaig néixer estic a prova”, ho assumeixo com a propi. Al cap i a la fi, des que naixem estem a prova. Una de les coses que més m'agrada de la música és que tinc la capacitat d'imaginar situacions i històries que no es corresponen amb la meva vida més íntima, però que puc arribar a sentir com a pròpies. Per això defenso la veu com un instrument que pot arribar a dir moltes coses, no només les personals. I per això m'agrada cantar cançons que no em reflecteixen, perquè quin avorriment estar tota la vida explicant que t'agraden més les coses salades que les dolces.

I t'identifiques amb Te mereces un amor, la cançó de Vivir Quintana?

— Sí, hi és, en el disc, perquè descriu l'amor d'una manera que és com la continuació de Lo eres todo, la cançó que em van fer les Vainica Doble. Me'n recordo perfectament, de Carmen Santonja trucant-me per telèfon i dient-me: “Luz, acabem de fer una cançó que et tornarà boja”. Era Lo eres todo, que descriu el descobriment d'un amor amb unes paraules bellíssimes. “Ets el meu dia i la meva nit, la meva mort i la meva resurrecció”. I Te mereces un amor, n'és una continuació més naïf, preciosa i naïf.

Quin és el millor record que té relacionat amb la música? I quin li agradaria oblidar?

— Tinc com una mena d'olfacte per adonar-me de la música que és deshonesta: la que està copiada, la que no és veritat, en què l'intèrpret o el compositor no treballa amb la veritat sinó com si fos una IA. Sembla que ensumo quan és mentida, i aleshores no m'interessa. I pel que fa al millor record, en tinc molts. Per exemple, el primer és quan m'adono que físicament, no emocionalment, físicament, la música té un impacte en mi. I després pràcticament a tots els discos he tingut una sensació de plenitud grossa, abans de passar l'examen del públic. Per a mi la música és un aliment, necessitat pura. És imprescindible a la meva vida.