"Quan he explicat el meu dolor, moltes vegades m'han dit que soc massa intensa"

BarcelonaLa primera vegada que Mariona Esplugues va trepitjar la consulta d'un psiquiatre tenia 10 anys. L'home va preguntar-li si sabia multiplicar i, quan ella es va posar a plorar, li va donar una coca-cola. Han passat dues dècades des d'aquell moment, que ara Esplugues es mira amb sentit de l'humor i, fins i tot, ha transformat en teatre. Ella és l'artífex de Boja, un espectacle que va arrencar amb només dues funcions programades al Teatre Eòlia i que ben aviat es va convertir en un petit fenomen: des d'aleshores, ja fa més de quatre anys que es representa. Reconegut amb el premi BBVA de teatre 2025 i amb el premi al millor espectacle per a joves de la Mostra d'Igualada 2025, el muntatge arriba el 10 de febrer a La Villarroel, on celebrarà la funció número 100 i on es podrà veure fins a l'1 de març.

"Boja sorgeix després de molts anys de patir de forma silenciada. Tenia la necessitat d'explicar-me, d'expressar-me i d'alliberar-me d'un pes que carregava des de feia temps", destaca Esplugues. Des de petita patia i s'obsessionava, i ben aviat va normalitzar anar al psicòleg i al psiquiatre per trobar la manera d'atenuar el seu dolor. El camí fins a trobar una terapeuta que la pogués ajudar, però, no ha estat fàcil. "Hi ha molt bons professionals de salut mental, però cadascú ha de trobar el seu. És un procés llarg en què t'has d'obrir molt, i potser no sempre et sents còmoda", assenyala la dramaturga.

Vestida amb un tutú i armada amb un bat de beisbol, a l'escenari recorda diverses experiències –no sempre profitoses– a les consultes dels sanitaris. També narra, en un monòleg salpebrat d'humor i ple de veritat, com ha topat una vegada i una altra amb la incomprensió de l'entorn. "La meva família i les persones que han conviscut amb mi han vist el meu patiment. Però altres persones del meu dia a dia em veien només com una noia estudiosa amb moltes aficions. Quan he explicat el meu dolor, moltes vegades m'han dit que soc massa intensa, o que soc molt jove i que ja em passarà. M'he sentit molt sola", explica Esplugues.

El dilema de la medicació

L'espectacle dissecciona aspectes i vivències relacionats amb la salut mental, des del fet de rebre diagnòstics diferents fins a preguntar-se sobre la medicació que li recepten. "Hi ha moltes zones grises al voltant de la medicació, i jo sempre deixo clar que no soc una professional. En alguns moments l'he necessitada, igual que algú que es trenca una cama ha d'anar en crosses, però al mateix temps m'he preguntat sovint: «Si em prenc la medicació, deixo de ser jo?» Intento mostrar que pot ser una ajuda, però que per a mi no és la solució", reflexiona l'artista.

En aquest sentit, la seva gran troballa va ser una psicòloga que la va entendre i l'ha acompanyat en un profund procés de sanació. "Durant tots aquests anys, el que m'he preguntat més és: «Quina és la meva forma de vida? Com puc viure tranquil·la? Què puc fer per estar bé?»", diu. Amb el temps, ha anat trobant algunes respostes. "Dono moltes voltes a les coses, penso molt, i l'escriptura m'ajuda a canalitzar tota aquesta energia. M'he anat entenent, ara sé que a vegades necessito desconnectar molt i em permeto fer-ho. Per a mi, la salut mental va molt lligada al fet de qüestionar-te què sents i de triar quina filosofia de vida vols", assenyala Esplugues.

L'actriu ha recorregut Catalunya amb l'espectacle –i ho seguirà fent, perquè el premi BBVA inclou una gira pel país– i s'ha trobat amb públics i experiències molt diversos. "Els joves reaccionen molt amb l'humor; per als espectadors més grans és més distant, però noto que hi connecten", explica Esplugues. Boja també s'ha representat en nombroses funcions escolars que han anat seguides de col·loquis amb els espectadors adolescents. "Són dures i divertides a la vegada. La majoria de vegades paro la funció perquè no hi ha silenci, i els dic: «Ei, que això no és Netflix, aquí no es pot posar pausa i anar a fer una altra cosa. Estic aquí davant amb vosaltres» –diu la dramaturga–. Però després connecten, i els col·loquis són molt emotius, perquè comparteixen moltes coses".