I Beethoven va somriure

El 23 d’octubre de l’any passat, Philippe Herreweghe va oferir un concert beethovenià davant de l’Orchestre des Champs-Élysées. Aleshores vaig escriure que una de les estratègies que un servidor utilitza per escriure crítiques des del Palau de la Música era observar el rictus de Beethoven, parapetat en un costat de l’escenari: si somriu, vol dir que el concert ha anat bé o molt bé. I en aquella ocasió vaig comentar que havia somrigut a mitges.

Dijous, però, la rialla va ser esbatanada, perquè el rendiment de la formació parisenca no tan sols va ser excel·lent, sinó que Herreweghe, una mica desmenjat en el concert de l'octubre, semblava ara del tot lliurat a la causa.

El programa no podia ser més engrescador: les simfonies Segona i Vuitena (poc prodigades, i a la mateixa altura qualitativa de les més cèlebres) i el Concert per a piano núm. 4, encomanat a un esplèndid solista, Kristian Bezuidenhout, davant d’un fortepiano, el model del qual no consta en el programa de mà (cosa que seria recomanable per a una altra ocasió). El músic nascut a Sud-africà va exhibir una implicació total cap a una obra atrevida en la seva concepció estructural i harmònica, amb els contrastos necessaris i una digitació de somni al llarg dels tres moviments.

Un inspirat Herreweghe va dirigir amb gest moderat però prou clar les dues simfonies, resoltes per l’orquestra amb una sonoritat puntualment embrutida en alguns finals de moviment (el primer de la Segona o el quart de la Vuitena) però sempre amb hàbils i ben planificats diàlegs entre seccions: fusta de somni, metalls impecablement afinats i ductilitat en el fraseig de la corda van regnar sobre l’execució de les dues simfonies, amb moments especialment intensos com ara el primer moviment de la Vuitena o el deliciós i haydnià segon moviment de la Segona.

Curiós que, com sol passar cada cop més, un determinat sector del públic aplaudís entre moviments. El costum a poc a poc es va consolidant. Espectadors-turistes? De primera fornada? En tot cas, és possible que la cosa s’acabi imposant, per desesperació dels puristes: en temps de Mozart –i fins i tot de Beethoven– no tan sols s’aplaudia entre moviments, sinó al bell mig d'aquests. Això sí, no es vivia la pandèmia de la telefonia mòbil i tothom hi sortia guanyant.