Feliu Ventura: "Una de les pitjors coses que ens pot passar és ser una societat decebuda"

BarcelonaFeliu Ventura (Xàtiva, 1976) va publicar fa uns mesos Quan el cel es tornà negre, una cançó contra la gestió de la dana de l'octubre del 2024 al País Valencià, i en suport de les víctimes i la solidaritat veïnal. També l'ha inclòs a Tot el que hem guanyatperdent (Propaganda pel Fet, 2026), un àlbum d'himnes domèstics, cançó d'autor amb textures electròniques i una mirada resistent i, malgrat tot, esperançada.

Quan vam parlar l'última vegada, a propòsit de la cançó Quan el cel es tornà negre, et vaig demanar si seria representativa del disc. I em vas dir que no, sobretot pel que fa a sonoritat.

— Sí. És diferent perquè és una cançó coral i perquè vam buscar l'aire tradicional, mentre que les textures electròniques són més evidents en les altres cançons. Tanmateix, també passa que quan acabes el disc t'adones de coses. En aquest cas, vaig veure que Quan el cel es tornà negre un poquet sí que encaixava amb el disc.

El concepte de pèrdua sí que el comparteix amb les altres cançons, però la sonoritat no.

— Exactament. També estàvem en un procés de producció més primerenca i amb productor nou, Genís Ibáñez, que és bastant jove. Estàvem coneixent-nos i vam acabar trobant un camí que s'ha dibuixat sonorament en el disc. El resum és que han aparegut unes textures electròniques; no és un disc electrònic, però sí que hi ha un so diferent, tot i que les cançons, la lírica i la manera d'explicar són més o menys les de sempre.

És el teu disc més Franco Battiato?

— Probablement, sí. Encara que a vegades pesco amb bomba, saps? Amb els anys he anat fent provatures per pur avorriment, però ara realment volia fer una cosa més meva, i a poc a poc l'anem trobant.

Et deia Battiato per la teva manera de treballar l'electrònica en la cançó d'autor.

— Sí, hi havia moltes referències. Segurament, fa molts discos havia escoltat molt Jorge Drexler, i hi havia eixa part. Però ara tens raó, que no és el mateix el tractament de les parts electròniques.

Parlaves de Genís Ibáñez. Les guitarres de Me'n vaig, que tenen tanta ferocitat, són cosa seva?

— Sí. I té un soci, el Carles Rodenas, que és un guitarrista que l'ajuda en les gravacions, no només com a músic d'estudi. Tot i que hi ha coses de la producció que aquesta vegada venen directament de la meva habitació, i que s'han quedat, d'altres són fruit d'un punt de trobada amb les idees del Genís i amb com ell treballa amb els músics d'estudi.

Me'n vaig i En guàrdia són cançons amb un so diferent de la resta, sobretot per les guitarres. Buscaves aquest contrast tan fort?

— El que em passa amb els discos és que cada cançó és molt diferent. El concepte el fa la narrativa del disc, no la música. I ací ha passat una miqueta això. La de Me'n vaig és una melodia antiga que tenia fa molt de temps. Quan estava gravant Quan el cel es tornà negre, amb grans de la música tradicional com Pep Gimeno Botifarra, Miquel Gil i Vicent Torrent, em van dir que Me’n vaig era un miserere. No ho he buscat expressament, però és cert que hi ha una part del cant popular que forma part de mi. A més, hi he aprofundit fent lletres per a Pep Gimeno Botifarra al disc Ja ve l’aire... En guàrdia i Me'n vaig són com molt cinemàtiques, com una banda sonora per explicar la història del text. Però això són molt diferents.

Com un sol segant el cel, que té una progressió melòdica que sembla d'Antònia Font, deu ser la cançó més pop que has fet mai.

— Segurament, com que era una cançó molt mullada en la ploma quotidiana, hi ha una part d'això. M'agrada molt la feina de Joan Miquel Oliver. De fet, he tingut la sort de poder-lo portar a Xàtiva, al Festival Música i Lletra.

També fa uns mesos em comentaves que la gent que havia escoltat les cançons del disc t'havia dit que havies fet un disc de maduresa, i que ja tocava als 50 anys.

— Realment el que m'aporta la maduresa és la paternitat, que em fa veure el món d'una altra manera. I estic supercontent que sigui així, perquè veig les coses diferents i em reafirmen moltes que n'estava convençut.

La paternitat afecta la teva manera d'escriure sobre la pèrdua i l'esperança? Si no fossis pare, no escriuries igual sobre la pèrdua?

— Crec que sí que escriuria una mica diferent. La paternitat és una cosa viscuda. A més, hem viscut la maternitat d'una manera molt profunda, perquè la vam viure en el confinament. La meva companya [Laia Gordi] ha fet un llibre que es diu La revolta de les mares, que parla d'això, de com ella i nosaltres hem abordat eixe món, i es veu molt en les lletres del disc quan parlen del vincle, de passar el testimoni als que venen, d'acceptar les pèrdues, també les de les amistats que es perden per aquests camins. I hi ha un canvi, per exemple, entre Cançó de bressol enmig del col·lapse, del disc Convocatòria [2019], que va aparèixer quan el nostre fill naixia a l'hospital i parla de la paternitat des del més absolut dels desconeixements, i Tu dona-ho tot, que és l'última del disc nou, i veig que ara comprenc algunes coses que abans tot just intuïa. Són com dues cançons que es donen la mà al principi i al final d'aquest procés.

"Tot ho vam subestimar", "posàrem la mà al foc", "no hi havia res a fer", "va costar-nos la salut", "perdérem els diners"... cantes a Tot el que hem guanyat perdent, la primera cançó del disc. Deunidó començar així...

— Bé, també és una cançó plena d'esperança. Hem ballat als cims i al final sabem que, malgrat tot el que hem perdut, acabarem guanyant. Evidentment, com totes les meues cançons, no només són les pèrdues personals: hi ha una sèrie de pèrdues socials, com a país, però la majoria d'elles es poden explicar amb una clau de resiliència i d’avenç. Una de les pitjors coses que ens pot passar és ser una societat decebuda, i és una cosa que va passar el 1978 i el 2017, i producte d'això apareixen eixos monstres que apareixen. Ho sabem, ho van dir, ho van cantar, però sempre contra les parets. I bé, ací estan les cançons i els que escrivim per ser-ne testimonis i cronistes. Ja ho vam dir, ara hem de començar a avançar cap a un altre moment de llum. Estranyament, encara hem d'estar en guàrdia, perquè la cosa pinta molt malament.

Continues mantenint l'habilitat per introduir un vers que té sentit dins de la cançó però que significa molt més. Per exemple, a la cançó Com un sol segant al cel, quan dius: "Érem tu i jo en un pis de la teua ciutat que ara no podríem pagar". La crisi immobiliària en un vers.

— Crec que això ve d'un poc d'Estellés i dels aculeus de Marcial, que sempre tenia un últim vers que era la punxa de tota la resta. És una cançó que, com tu dius, té un aire molt pop i que parla d'una cosa molt quotidiana, i que pareix innòcua, però al final passa això: no només que hi ha un pis que no podem pagar, sinó que no tenim temps per a tocar-nos, ni per a anar a sopar, perquè sempre hem d'anar a fer no sé què o a comprar no sé què, i és urgent. I després resulta que el que hem de cuidar no són les coses urgents, sinó les importants. Això és el que vull explicar en la cançó. Vaig viure vuit anys a Barcelona, primer a Gràcia, després a les Planes i al Masnou... I com a músic l'única manera de sobreviure era tornar a Xàtiva, minimitzar l'impacte d'un lloguer i fer música amb llibertat en una cooperativa. És una crítica, però al mateix temps és una crida, la necessitat que això canviï. M'agradaria que Barcelona també fora com la vaig conèixer al principi, i aleshores el tema immobiliari ja estava com estava. Però ara és València, és Barcelona, és tot arreu. És un dels problemes importants que tenim nosaltres, però també els que venen darrere, i s'havia d'explicar.

Un intrús en el meu son és una cançó sobre el dol o sobre un amor que ja no existeix?

— És un dol de l'amistat, un dol molt important. Segurament és una de les cançons més viscudes i més reparadores per a mi. Hi ha totes les fases del dol, i la tornada és precisament sobre la superació del dol, parlar-ne des de la supervivència. A l'assaig, els músics ja em deien: "Tinc dues o tres persones a qui enviar-li la cançó". Per tant, vaig veure que sí que funcionava.

És possible reparar una amistat espatllada després dels anys?

— No parlo de la reparació d'una amistat, sinó de la reparació d'un mateix, perquè l'amistat ja no existeix. Igual que no ens han preparat per a morir-nos, no estem preparats per a la pèrdua d'un amic encara que estigui present. És una cosa que passa més quan et fas gran i que s'ha de viure amb serenitat. Són coses que passen, al final també és fer net, i entendre que les coses no tenen per què ser per a sempre. N’hi ha que duren per a sempre? Sí, però hi ha amistats que no; de sobte no saps per què es trenquen tots els ponts de comunicació, i no saps com abordar-los.

Parlant de ponts: et sents connectat amb la generació de cantants com la Maria? Gent que té la meitat d’anys que tu?

— Sí, molt. Recordo Joan Jara, la dona de Víctor Jara, que m'explicava: "El Víctor sempre deia que cada músic és una baula d'una cadena, i que no pots separar-te de la baula anterior ni de la posterior". La nostra música és aquesta cadena. No puc separar-me de les baules anteriors, de totes, de Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Pau Riba... I el mateix cap endavant, fins i tot de les generacions que ja no coneixen el que faig. El fil trencat el veig més en la indústria musical, que necessita un control públic. Si no hi ha un control públic, qualsevol indústria contamina, tracta malament els treballadors i els consumidors. I la indústria musical està desbocada, desbocadíssima, i el que ha produït és un dany a l'aparició precisament de figures com la Maria, perquè la indústria monopolitza espais on les veus emergents no poden eixir. Què han de fer, si ja no existeixen els concerts que es feien abans des de les associacions de veïns i els ateneus, si no hi ha l'impuls a través de premis o concursos que no siguin concursos televisius d'imatge i prou? Què han de fer aquestes veus noves? Néixer tots a Instagram o a TikTok? Potser és la manera que ells tenen, igual que nosaltres anàvem repartint cassets pels llocs. El fil trencat no el veig entre els músics, el veig en una manera de tractar la música.