Feliu Ventura: "No pots convidar al funeral a qui ha provocat el funeral"

BarcelonaÉs un crit coral contra la gestió de la dana de l'octubre del 2024, i també en suport de les víctimes i la solidaritat veïnal. Així presenta Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) la cançó Quan el cel es tornà negre, una dansà tradicional en què el cantautor de Xàtiva canta amb La Maria, Noèlia Llorens Titana, Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra i Vicent Torrent. La peça és un avançament del disc que Feliu Ventura publicarà l'any que ve, el primer àlbum d'estudi des de Convocatòria (2019).

Recordes què feies aquell 29 d'octubre del 2024?

— Estàvem en casa, sabent que aquell pont ja no podíem anar enlloc perquè hi havia molta pluja, però no esperàvem que realment la cosa anés així.

De seguida us vau adonar que la cosa era molt greu?

— Sembla que nosaltres, a diferència de Mazón, sí que vèiem la tele. Perquè estàvem veient en directe tota eixa informació. A més, els mitjans públics valencians estan acostumats a tractar intensivament les inclemències meteorològiques, perquè hi ha molta gent abocada a la tele en aquests moments, i els serveis de meteorologia de la televisió valenciana sempre han funcionat molt bé. Aleshores vam veure que la cosa anava molt mal. En el meu cas, perquè quan era petit ja vam viure de prop la pantanada de Tous del 1982, que per a nosaltres havia sigut un trauma. Durant molt de temps a l'institut venien companys que encara tenien llibretes tacades de fang, de les papereries que encara venien material escolar amb aquestes marques.

Existeix la memòria del fang, que és una cosa que evidentment abordes en aquesta cançó.

— Sí.

Com ha sigut el procés de creació de la cançó Quan el cel es tornà negre i com hi involucres els cantants?

— El que ha sigut coral ha estat la interpretació, perquè la lletra és tota meua, i la música també. Havia treballat fent lletres per a Pep Gimeno Botifarra, en el seu últim disc, i d'alguna manera sempre he mullat en la tradició. De fet, la meva cançó està molt inspirada en la dansà, és una música per al ball. Em van demanar un article per a parlar sobre el que havia passat, un article que es deia Saber ploure, i vaig fer una recopilació de totes les cançons que parlaven de situacions semblants al País Valencià. N'hi ha una que es diu El romanç de Senyera, que parla d'una inundació antiga, i escoltes la lletra i dius: "Ostres, és el mateix cada vegada". I jo que sempre he cregut en les cançons com a càpsula de memòria, el que he intentat fer és això: agafar aquesta fotografia del que va passar, o del que jo crec que va passar, i portar-la a una cançó perquè no s'oblide, i això puga servir per a la veritat, la justícia i la reparació, com tots els processos de memòria en el món. Quan vaig veure el resultat de la cançó, vaig buscar cantants referents meus i nous que estigueren al voltant del cant tradicional, perquè m'interessava molt això, eixe cant coral de la tradició, i, a més, de procedències diferents del País Valencià, afectats i no afectats directament d'aquesta barrancada. I hem construït això amb la producció de Genís Ibáñez.

La tria dels cantants és com una genealogia de la cançó valenciana: de Vicent Torrent a La Maria.

— Sí, jo sempre dic que els valencians tenim una catàstrofe així per generació, i el que nosaltres hem tingut ara mateix és un trauma i un dol que no s'acaba de tancar perquè les persones que el van provocar encara estan en la gestió pública. És com un confinament per covid: el virus encara està aquí i el que provoca el virus encara existeix. Llavors no acabem de curar la ferida.

El 29 d'octubre hi haurà un funeral d'estat per les víctimes de la dana, i els familiars han demanat que Mazón no hi sigui present.

— No pots convidar al funeral a qui ha provocat el funeral. És absurd. Jo crec que tenen tot el dret a tancar les seues ferides com necessiten.

Com has vist els ànims dels cantants a l’hora de cantar? Hi ha hagut una moció especial?

— Potser si has viscut alguna altra situació així, com la pantanada, etcètera, no et pilla tan de nou, però sí, és estrany. La gent que ho va viure, i fins i tot la gent que ha anat a ajudar des de fora, tardaran molts anys a oblidar aquella olor del fang. Venen de zones on hi ha comitès locals d'emergència i de reconstrucció, que són els veïns que s'han organitzat des del principi, quan no hi havia altre govern que el govern de les graneres. No vaig a dir aquella frase que rodava de "sols el poble salva el poble", perquè el poble el salven moltes coses, però sí que va servir per no sentir-se tan desemparats. És desemparació, la paraula que explica el que vam sentir.

Què et va semblar l'oportunisme de l'extrema dreta buscant protagonisme en aquells primers dies després de la dana?

— Ells ho intenten sempre. Però crec que aquesta vegada no han pogut. Tot el món ho va veure. Els comitès locals i de l'acord social valencià són els que des del primer moment estaven allí i no han donat satisfacció a eixe relat. Perquè es tractava de guanyar un relat. I per això estem en el que estem, perquè la societat valenciana coneix de primera mà el relat i, per tant, quan veu un representant polític dient coses que no són certes n'està totalment vacunat. Al mateix temps, per això sento indignació, perquè la cosa no avança.

A la cançó hi ha aquesta barreja d'indignació i orgull que beu de la tradició llatinoamericana que tan bé coneixes, de Víctor Jara i Violeta Parra, sobretot. Suposo que és inevitable que aparegui a la teva obra.

— Sí, és inevitable, perquè quan jo pense en memòria també pense en Campanades a morts de Lluís Llach i en molta tradició d'aquí, però és que molta tradició d’aquí també ve d'escoltar la d'Amèrica Llatina. I moltes cançons en eixe sentit formen part del gruix de la meva discoteca. Segurament la memòria, les cançons sobre Víctor Jara, va fer que finalment, després de 40 anys, hi hagués un judici.

I, a més, Violeta Parra també té cançons com Puerto Montt está temblando que recullen el fil de les històries populars sobre desastres.

— Hi ha una dita popular que diu: "On hi ha un riu no hi facis un niu". La cultura popular ja sap explicar-te com ha de ser l'urbanisme, en quin barranc no s'ha de construir o quina riera ha d'estar neta. I fa anys que ho explica. I l'art i la cultura serveixen per a fer memòria i perquè les coses siguin millors.

La cançó Quan el cel es tornà negre és un avançament del disc que publicaràs l'any que ve. De quina manera, tant estilísticament com temàticament, aquesta cançó representa el conjunt del disc?

— Mira, lamento dir això, però no representa exactament el disc. És una cançó que forma part del disc, però l'he volgut treure ara per acompanyar la gent de l’acord social valencià i els comitès locals en les seues reivindicacions d'octubre. Els que han mirat les lletres i han escoltat les cançons del disc diuen que és un disc de maduresa, que ja tocava [riu]. Però sobretot és un disc que parla d’eixa maduresa que moltes vegades són pèrdues. I el fet de deixar un espai tan gran entre disc i disc em permet d'observar la realitat i riure'm de mi mateix i també d'altres coses.

Quin és el teu millor record relacionat amb la música? I quin és el record musical que t'agradaria oblidar?

— El millor record són cadires plegables de fusta amb el logo de l'ajuntament del meu poble. Volia dir que els ajuntaments organitzaven concerts i podies escoltar a l'aire lliure grans cantants en el nostre país mediterrani. Recordo un concert de Raimon i Ovidi Montllor a la plaça de la Galera de Xàtiva. Jo era molt petit, però recordo que em vaig quedar assegut en aquella cadira plegable de fusta immòbil. Això em va marcar molt prematurament. I el que voldria oblidar...

Justament pregunto què voldria oblidar a un artista que treballa amb la memòria d'una manera molt intensa.

— Sí, sí, jo tot ho guardo, també les coses roïnes. Però és que no sé si tinc un record dolent. Bé, sí, podria dir que l'única vegada que vaig suspendre un concert per una afonia, que no és una cosa habitual en mi, perquè la veu la tinc bastant forta. No podia emetre sons, ho vaig provar fins a l'últim moment, i el públic va ser molt comprensiu. Va ser a Sabadell, on després he fet concerts molt bonics. No és que tingui un mal record de Sabadell, també vaig ser profe allí. Però voler cantar i no poder és la pitjor cosa que et pot passar.

—