Raimon, "l'indomable"

Barcelona"Això és una cosa meravellosa. Estupenda. Quin tio, jo me'l compraria", diu Raimon (Xàtiva, 1940) mirant la coberta del llibre Raimon. Aquest jo que jo soc (Ara Llibres, 2026), escrit pel periodista Miquel Alberola (València, 1958). A la coberta hi surt el Raimon de 25 anys a l'Olympia de París el 1966. "Han passat 60 anys", constata bufant davant la dimensió del temps passat. "Què vols que et digui? És un llibre molt ben fet. No diu tonteries. No fa cap cagada. És un llibre que jo el llegeixo i m'hi veig. És a dir, que és allò que jo soc", continua Raimon a la seu d'Abacus, assegut en una taula entre Alberola i l'editor d'Ara Llibres, Joan Carles Girbés, unes hores abans de presentar el llibre a l'Ateneu Barcelonès en un acte conduït per Antoni Bassas.

I què és Raimon, segons Alberola? "Un caràcter indomable", "un cantant absolutament disruptiu", "un clàssic del nivell dels clàssics autèntics, d'aquells que han construït tota la seva obra amb una llengua que sí que té un estat darrere, com Léo Ferré, Georges Brassens, Jacques Brel, Bob Dylan, Joan Baez, Leonard Cohen, Violeta Parra o Víctor Jara". I com va escriure Salvador Espriu, "un fenomen complexíssim". "Raimon no és només un cantant, no és només un músic, no és només un poeta. A més d'això, que ho és en molta excel·lència, tot allò que fa té una repercussió en la llengua, en la literatura, en la música, en el moviment cívic i polític i, sobretot, influeix moltíssim en despertar un sentiment de pertinença a una col·lectivitat concreta i en la reconnexió de territoris com Catalunya, el País Valencià i les Balears, que han estat separats prèviament per la força centrípeta d'un estat centralista. Raimon és moltes coses", explica Alberola.

Raimon. Aquest jo que jo soc és la primera biografia sobre l'autor d'Al vent que abraça tota la seva trajectòria artística, des del primer recital fins als concerts de comiat del 2017 al Palau de la Música. Barreja de "periodisme narratiu i assaig" i escrit amb "llibertat total", no hauria estat possible sense l'amistat i la coneixença mútua, i sense la ingent feinada d'Annalisa Corti (la companya de Raimon) sistematitzant-ne la cronologia. "També m'han servit molt un parell de llibres. Un és el retrat que li va fer Joan Fuster a Raimon, publicat el 1964. L'altre és La construcció d'un cant (2005), d'Antoni Batista, que és un llibre més acadèmic, perquè Batista és musicòleg a més de periodista i escriptor, i m'ha suggerit moltes claus", diu Alberola.

Efectivament, el llibre recorre tota la trajectòria de Raimon. L'autor hi aplica un doble focus: un sobre les vicissituds artístiques i personals, "les crisis i les contradiccions", i un altre de més ampli que hi aporta el context sociopolític, fonamental perquè incideix directament en el que fa Raimon. No cal insistir-hi, o potser sí. Com diu Alberola, és un home "incòmode per a la dictadura, però que també és incòmode en la democràcia" perquè no ha sacrificat mai la coherència per acontentar interessos de partit. "També voldria que el llibre servís per trencar aquella foto en blanc i negre de Raimon, que tenia sentit en un moment determinat de la història, en unes circumstàncies, com a cantant endèmic d'una època, però que no es correspon amb la realitat, perquè Raimon té una llarga trajectòria evolutiva. Des del moment més existencial i essencial, va evolucionant cap a una complexitat harmònica. És un cantant que té molts registres. Des del cant cridat, que és el que més ha quedat en la foto aquella en blanc i negre, fins al rhythm'n'blues, la melodia en contrapunt, el free jazz, el minimalisme contemporani, el pop i el rock", recorda mentre Raimon somriu amb aprovació.

"El llibre és una reivindicació del patrimoni extraordinari que representa Raimon per a nosaltres", diu Alberola, que destaca una excepcionalitat potser pot reconeguda: "l'extraordinària projecció internacional". "Ha fet gires al Japó, al Canadà, al Regne Unit, als Estats Units, a Centreamèrica, a Sud-americà, a Centreeuropa... És el més internacional dels nostres cantants en català, sens dubte. També va ser el primer a cantar en la llengua d'Ausiàs March a l'Olympia de París", diu Alberola, que no oblida altres facetes en què Raimon va ser pioner: "Va ser el primer a fer un disc amb poesies d'un autor –de Salvador Espriu, al disc Cançons de la roda del temps, del 1966–. Abans que Paco Ibáñez. I el 1968 Joan Manuel Serrat, copiant la idea de Raimon, va fer el mateix amb Antonio Machado, i després amb Miguel Hernández".

Raimon i les classes dirigents

Òbviament, hi ha espai per a les topades amb l'autoritat. Primer amb el franquisme, absolutament anorreador i decidit a impedir que Raimon pogués dedicar-se a la cançó. En aquest sentit, Alberola valora la importància de Barcelona. "A València s'hauria convertit en un professor barbut, mentre que Barcelona va ser decisiva per a la seva eclosió com a cantant", diu el biògraf. L'explicació la troba en la diferent naturalesa de "les classes dirigents" i de la composició sociocultural durant el franquisme. "Barcelona sí que tenia una classe dirigent oberta a donar suport a la proposta creativa de Raimon, una burgesia que el volia tenir convidat a casa, sempre. Això a València no passava, perquè als anys 50, 60 i fins i tot als 70 era una societat molt castellanitzada. Si tu parlaves en valencià, t'expulsaven immediatament de tots els cercles. Recordo que a l'institut el professor ens renyava. Deia que el valencià és com les sabatilles d'estar per casa, però quan surts al carrer has de posar-te les sabates, que són el castellà".

El llibre també recorda la topada amb els partits polítics, quan el 1980 rebutja oferiments diversos de PSOE, PSUC i Convergència Democràtica de cantar en mítings. Raimon, indomable de mena, escriu Alberola, "els retrau que només es recorden dels referents culturals quan arriben les eleccions". També recull la polèmica de 1982 sobre la Creu de Sant Jordi, que no volia acceptar perquè "el guardó podia tenir connotacions de liquidació d'existències" i que se l'enviava "a un museu de la resistència antifranquista" en un moment en què el nou poder donava per amortitzada la Nova Cançó. "He passat de la lluita contra la dictadura a la prevenció enfront de l'administració i una certa decepció", explica aleshores Raimon. Alberola no passa per alt la complicada relació amb el poder al País Valencià, primer durant el franquisme i després durant la democràcia, una relació que amb "el Partit Popular continua sent tan marciana com ho era en aquell moment, i tan radical".

Preguntat sobre la situació política actual, en termes generals, Raimon agafa aire abans de contestar. "La situació actual la trobo bastant fotuda. Les coses estan malament des de molts punts de vista. Estem governats per gent que no ens hauria de governar, hauria de ser un altre tipus de personal. Però què has de fer si la gent vota el que vota? És molt complicat, això. Molt complicat", conclou l'indomable Raimon.