Laura Farré Rozada: "La música armènia té un component que m'atrapa i que no sé descriure de manera racional"

BarcelonaLa pianista Laura Farré Rozada (Vilanova i la Geltrú) atén l'ARA per telèfon des dels Estats Units. Hi està de gira presentant el disc Araspel (2025), un àlbum emocionalment aclaparador dedicat a la música armènia. No deixa de banda la influència francesa dels discos anteriors, The french reverie (2018) i Nimbus (2021), perquè connecta, amb coneixement de causa, Debussy i Komitas, el pioner de l'etnomusicologia armènia.

D'on neix el teu interès pel patrimoni musical d'Armènia?

— Ha sigut un procés no obvi, diguéssim. Fa uns deu anys, quan encara estudiava a l'Esmuc, vaig trobar la música de Komitas, que era molt diferent de la música que he estudiat o que m'han fet estudiar al conservatori. Em va cridar molt l'atenció, i vaig pensar que segurament hi hauria tradició musical important a Armènia, un país la música clàssica del qual no estudiàvem. Aram Khatxaturian i Arno Babadjanian són els dos coneguts, però més enllà no en sabia gaire, d'Armènia.

I aleshores estires el fil de Komitas (1869-1935).

— Sí, i m'hi vaig enganxar: aixeques una pedra i surten tot de compositors armenis fantàstics i absolutament desconeguts. M'agrada descobrir repertori nou i fer aquesta mena d'immersions en altres cultures. Descobrir autors també és important perquè la música clàssica tingui una continuïtat. No podem estar escoltant sempre les mateixes obres. A més a més, com a pianista m'enriqueix molt descobrir música nova perquè també és una manera de desenvolupar noves habilitats o ampliar la meva gamma com a intèrpret. Quan toques repertori diferent desenvolupes la tècnica, la capacitat d'escolta, l'expressivitat. En paral·lel, he fet els altres dos discos i he estat fent moltes altres coses. Araspel era un projecte que demanava temps, i havia de conèixer la cultura del país.

Has viatjat a Armènia?

— Sí, dues vegades. Era un viatge que he anat posposant perquè em feia una mica de por, per la guerra de l'Alt Karabakh amb l’Azerbaidjan. Finalment, hi vaig anar per Setmana Santa. Vaig poder recórrer el país sencer i parlar amb molts musicòlegs i intèrprets, i vaig acabar d'encaixar les peces del trencaclosques perquè vaig entendre com es relacionaven entre ells i com d'importants havien sigut per a la tradició musical del país. I després vaig tornar a l'octubre, quan ja havia tret el disc, per estrenar-hi el projecte. Vaig fer tres concerts de presentació, i me n'han sortit dos més al juny a l’Arno Babadjanian Concert Hall. Viatjar al país m'ha permès entendre molt millor la música que toco, la seva cultura i la seva història. Quan vaig tornar del primer viatge és quan vaig escriure les notes del disc, perquè és quan realment vaig entendre la narrativa que volia transmetre entre tots els compositors i quin pes tenia cadascun.

Komitas comparteix el context del nacionalisme musical de finals del segle XIX i principis del segle XX a Europa, oi?

— Exacte. Komitas va ser un personatge molt important perquè va ser un dels pioners de l'etnomusicologia. Era sacerdot i coneixia molt bé la litúrgia d'Armènia, i en va fer grans contribucions, en aquest sentit, però també va fer una gran tasca recorrent tot el país abans del genocidi i transcrivint les cançons folklòriques. Té moltes composicions que són transcripcions d'aquestes melodies, i d'altres que les va crear inspirat per una certa estètica folklòrica. En això és bastant pioner, perquè Bartók ho va fer una mica més tard a Hongria, Romania i Eslovènia. Després va tenir la mala sort que va patir el genocidi, i els últims anys de la seva vida els va passar internat perquè estava absolutament deprimit per tot el que va viure. Sí que és una figura molt important per als armenis perquè és la primera persona que connecta la música de la litúrgia amb la folklòrica. A més, va estudiar a Berlín i tenia una formació escolàstica occidental que va saber aplicar-la per generar un llenguatge musical nacional.

Després hi ha Alexandre Spendiaryan.

— Sí, Spendiaryan va seguir els passos de Komitas. A Occident estem acostumats a períodes històrics marcats: Edat mitjana, Renaixement, Barroc, Romanticisme... A Armènia, no. Fins al segle XIX, a Armènia la música folklòrica va per una banda i la litúrgia per una altra. Per això, Komitas és tan important, perquè és el primer que connecta aquests dos mons. I després Spendiaryan els dona un llenguatge simfònic i escriu òperes, per aquest motiu el Teatre de l'Òpera de Yerevan porta el seu nom. També hi ha una institució molt important per a la música armènia, el Conservatori Estatal de Yerevan, que es va fundar precisament amb l'inici de la Unió Soviètica i va contribuir a la reconstrucció cultural del país després del genocidi. Molts compositors que s'havien exiliat van tornar amb la fundació del conservatori. Aquí és realment quan els fonaments que fa Komitas prenen forma i es crea una gran tradició musical clàssica.

¿Hi ha molta diferència entre les obres que es componen a Armènia i les que es creen a l'exili?

— Aquest és un tema interessant. En el disc, la primera meitat són obres de compositors que van viure a Armènia o als satèl·lits de la Unió Soviètica. Després, a partir de l'obra d’Ofer Ben-Amots, me'n vaig als Estats Units per parlar de la diàspora. En el cas dels compositors de la diàspora hi ha un punt nostàlgic que no trobo en els compositors d'Armènia originals. Per exemple, Alan Hovhaness, que és mig escocès, mig americà, mig armeni, va tenir la necessitat de tornar a Armènia i entendre el folklore. Sí que hi ha una diferència, perquè són gent que han estat molt de temps a Occident i no han estat tan influenciats per la cultura oriental d’Armènia. També he notat que la música armènia és molt diferent de la de països veïns com Geòrgia. Si vas a una missa armènia, el tipus d'intervàl·lica que utilitzen és molt similar a la de la música clàssica armènia, moltes segones augmentades i aquest tipus d'escales més orientals. I és bastant únic d'ells. Vaig fer recerca en països veïns, i no tenen res a veure.

I en altres països veïns però de tradició musulmana tampoc?

— Amb Turquia potser, per la proximitat. Tenen alguns instruments comuns, però el folklore és bastant diferent. Com Bulgària, que seria un país que s'hi podria aproximar bastant pels tipus de rítmiques que fan servir. La música armènia té una sensibilitat que m'emociona molt. I crec que en el disc he aconseguit transmetre aquesta riquesa melòdica i tímbrica que tenen.

Els armenis també diuen que la sensibilitat del poeta Saiat-Novà és única.

— És una civilització superantiga. Han estat envaïts per tothom al llarg dels segles, i també s'han anat nodrint d'altres cultures. ¿La música d'Armènia és pura? No, ha sigut el resultat de molts segles de barreja cultural. Però en la música de països del voltant no he trobat res que m'emocioni tant com l'armènia. És un país que no està passant pel seu millor moment i intenten buscar què els fa únics, sentir que són importants i que han de continuar existint. Part de l'objectiu d'aquest disc és donar-los a conèixer i que la gent prengui consciència del genocidi; que sigui conscient que tenim aquest patrimoni musical, moltíssim del qual encara no està enregistrat. Estic preparant el pròxim disc i tinc un munt de partitures que no estan ni gravades. És una música que hauria de ser molt més present a les sales de concert.

M'expliques la història de la peça d’Ofer Ben-Amots: The butterfly effect. To Laura Farré Rozada?

— Vaig estar de gira als Estats Units el 2019, just abans de la pandèmia. Ja havia treballat amb l’Ofer. Fa deu anys que col·laborem en diferents projectes. En aquell moment jo començava el doctorat sobre connectar música i matemàtiques en l'àmbit de la memòria musical, i m'anava molt bé tenir una obra que fos un encàrrec en el qual posés a prova la meva memòria i estigués escrita a partir de les matemàtiques. Per crear-la, ell es va inspirar en la successió de Fibonacci, la teoria del caos i l'efecte de papallona. I jo l'he fet servir per al meu doctorat i en el context del disc, perquè l'efecte de papallona és la metàfora aquella que una papallona mou les ales en una punta del món i crea una catàstrofe a l'altra punta del món. Ell la va escriure en el context de la pandèmia que va començar a la Xina i després es va escampar arreu, però a mi també m'ajudava per explicar el fenomen del genocidi, arran del qual molta gent es va exiliar i va generar una diàspora amb tot de ramificacions culturals. És l'obra que faig servir com a punt d'inflexió en el disc.

No has pensat mai en fer alguna composició pròpia inspirada en aquest tipus de repertori? O la teva interpretació ja és una manera de compondre?

— Suposo que algun dia sí que ho faré, passa que ara estic molt bolcada en la interpretació i m'agrada fer de canal entre aquestes partitures i el públic. Sí que la interpretació és una forma de composició, en certa manera: tot i que segueixis unes pautes que hi ha a la partitura, sempre li dones el teu toc personal. Per a mi, cada disc també és com una manera de composició perquè hi ha una narrativa molt definida; no és només un conjunt d'obres, sinó que em miro molt com les enllaço perquè el meu objectiu és que el disc en si sigui una sola obra, que quan l'escoltis no tinguis la sensació que escoltes vint peces, sinó una sola peça que va evolucionant.

Explicaves abans que el següent projecte també seguirà el camí armeni.

— Sí, m'agradaria dedicar-me sobretot a Gayane Chebotarian (1918-1998), una compositora que ha sigut una de les grans descobertes d'aquest disc. Era una gran musicòloga, pianista i compositora i íntima col·laboradora d'Aram Khatxaturian, i és molt poc coneguda, la qual cosa em rebenta bastant perquè és un talent extraordinari. M'agradaria gravar molta música d'ella que encara no està gravada. Tots aquests anys que he estat investigant he anat recopilant moltíssima música i per a Araspel m'he hagut de centrar en un repertori que m'hi cabia, en el disc.

Tot i que ella és la que està més representada en el disc.

— Sí, hi he posat quatre preludis seus, però té molta més música, i molt profunda, que m'emociona molt. El problema és que no està gravada. Voldria donar-li un segon impuls, donar-la a conèixer i aprofundir més en la seva música.

Aquesta fascinació per la música armènia, on la trobes? En les harmonies?

— Expressivament, és la música que he tocat que més m'emociona. Òbviament, és una música que tinc menys escoltada, i suposo que si hagués nascut escoltant aquesta música potser no tindria aquesta fascinació. Però té un component que m'atrapa i que no sé descriure de manera racional. Senzillament, és una música amb la qual he connectat.