Ven'nus: "Seré la que riu superfort i potser fins i tot et molesta'"

BarcelonaLa cantautora i productora Valèria Núñez Saurí (Sabadell, 2000), coneguda artísticament com a Ven'nus, publica Mai vista trista (Halley Records, 2026), catorze cançons que transiten entre el pop d'autor, l'indie experimental, l'electrònica i l'hyper-folk. El disc és també el projecte en què ha assumit més protagonisme en la composició i la producció dels temes, i en què, en comptes de construir un personatge, el qüestiona. Les seves cançons parlen de créixer, de marxar, de vides que mai podran ser i de trencar amb el relat imposat. Una mirada lúcida sobre la tensió entre com una és vista des de fora i com es viu per dins. Un disc que li ha permès recuperar la veu i el control d’una vida que avança de pressa. Ven'nus presenta l'àlbum en concert el divendres 6 de març a La [2] de l'Apolo (20.30 h).

A Puja, puja, el poble apareix com un lloc segur, gairebé maternal, un espai on refugiar-se. Necessitaves començar el disc des d’aquest lloc de protecció?

— Crec que sí, perquè d’alguna manera és un disc força lluminós, fins i tot diria que esperançador, tot i que, com la vida mateixa, hi apareixen alguns punts més foscos. Em semblava una manera bonica de començar el disc. Parlar d’un lloc on sempre he sentit aquesta llum, tot i estar lluny de casa, d’un espai on pots retrobar-te amb tu mateix i reconnectar amb les teves arrels, o amb una part.

A Deixo d'existir sense morir fa la sensació que et cantes a tu mateixa per recordar-te que a vegades cal respirar. És així? 

— Està bé que ho diguis, perquè realment es podria haver llegit com una cançó d’amor romàntic. Però en realitat està dedicada a totes aquelles persones que et transmeten calma. Parla d’aquell moment en què deixes d’existir sense morir; en què desapareix el filtre a través del qual sents que ets mirada i, simplement, ets tu, còmoda en un espai. És una cançó que dedico a les meves amistats i a la meva família, a les persones que més estimo. Tot i que parlo en segona persona, “amb tu deixo d’existir sense morir”, en el fons no m’adreço a una persona concreta, sinó a un instant en el qual et sents així, amb aquesta sensació de calma i de veritat.

Aquest disc conté cançons crues.

— Sí. Jo les defineixo com a darks.

A Pel passadís, per exemple, narres com vius i gestiones un episodi de pànic.

— Crec que faig música des d’un lloc molt honest i real. Les persones que em coneixen saben que una part de mi eren els atacs de pànic. En el fons, no crec que sigui una cosa tan estranya, tot i que quan ho vius se’t fa immens. Ara que he après a conviure-hi, ho relativitzo més, però en aquell moment em sentia perduda, com si fos l'única a qui li passava. I davant d’aquesta novetat, l’escriptura va ser un refugi. Sabia que era passatger, i la cançó la vaig fer just quan estava sortint d’aquest passadís. Per això em fa especial il·lusió quan algú em diu que és una de les cançons que més li agraden, tot i ser potser la més fosca del disc.

També és un exercici que ajuda a verbalitzar una experiència que viu molta altra gent.

— Totalment. Per exemple, en el documental Metamorfosis de l’Aitana vaig veure un capítol en què parlava dels seus atacs de pànic. I em va semblar molt valent que ho expliqués. Tot i que tinc la sensació que després, a les seves cançons, això no sempre queda reflectit; potser es mou més en un terreny pop lleuger o superficial i no vol tractar temes tan íntims. Per a mi era bonic poder fer el pas d’explicar-ho a través de la música i les cançons, amb la mateixa naturalitat amb què parlo d’altres coses. Integrar-ho dins el relat artístic, no deixar-ho només en una entrevista o en un documental que em puguin fer.

Col·labores amb Mar Pujol a No faig res amb la mar, una cançó en què es repeteix la idea de sentir-se impostora de la vida i el desig de passar desapercebuda. Com a artista, sents que se t’exigeix constantment ser interessant?

— En general, com a dones, se'ns exigeix. Com a artista s’hi suma un esglaó més de responsabilitat i exigència, en què la pressió augmenta quan el públic creix. Sembla que hagis d’ensenyar una manera concreta de sobreviure en aquest món. Un dia vaig decidir renunciar a aquest paper i vaig pensar: "Jo mai seré una tia misteriosa ni tampoc una clean girl". M'agrada parlar, fer oversharing i explicar cada detall de la meva vida. Si el primer dia que conec algú he de ser la noia que es queda al darrere fent miradetes anem malament. Jo seré la que riu superfort i potser fins i tot et molesta. La cançó parla d’aquesta renúncia: de deixar d’intentar encaixar en una feminitat imposada des de fa dècades. De no voler simbolitzar aquesta idea concreta de “dona interessant” que sembla que hàgim de representar. Crec que és una de les cançons que reflecteixen més bé el concepte de Mai vista trista: la mirada externa, com et veuen des de fora, versus com et vius tu per dins. Aquest paral·lelisme entre les dues mirades.

¿Tens la sensació que tant tu com la Mushkaa o la Maria Hein esteu obrint un nou camí dins la indústria musical catalana? ¿Us sentiu part d’una generació d’artistes femenines que està redefinint el panorama actual?

— Suposo que sí, però també crec que aquestes figures ja existien abans en altres gèneres musicals. Nosaltres simplement som una conseqüència del moment cultural i social, de les influències que rebem. Pot semblar que fem alguna cosa molt diferent, però en realitat formem part d’un context de dones que canten i es fan un lloc dins la indústria. Continuaran apareixent noves propostes que ens sorprendran. Crec que encara queda molt camí per recórrer i molta gent per descobrir. Entre nosaltres estilísticament tampoc ens assemblem gaire. Som artistes diferents, i això és precisament el que ho fa interessant.

Per què decideixes acabar el disc amb una cançó de bressol?

— No t’ho sé explicar. De fet, al projecte inicial es deia Outro. Pretenia fer un tancament de disc senzill, gairebé com un vals. Treure l’autotune, provar-me des d’un lloc diferent i fer a cappella. Amb La meva empremta he estat capaç de fer una cançó de bressol adaptada al segle XXI, i he de confessar que és una de les meves cançons preferides del disc.

Com si es tractés d’una força que et crida a tornar a casa per dormir i que, d'altra banda, tanca amb la idea que planteges a Puja, puja, oi?

— Crec que té a veure amb això que dius: és com tornar a casa. És un tancament. Si al principi del disc em presento, al final és com si abaixés el volum i et parlés molt a prop, a cau d'orella. La primera cançó ja tenia aquesta idea de llegat: de pensar que algun dia potser tindré un fill o una filla, o un nebot, o simplement gent jove a qui estimo i que m’acompanya. M’agrada traslladar aquestes arrels, que sàpiguen d’on vinc. I aquesta cançó de bressol representa això: una cosa íntima, pensada perquè algun dia algú pugui entendre d’on ve tot.