Ramon Mirabet: "Amb aquest disc volia obrir-me en canal i vomitar tot el que sentia"

BarcelonaTancar etapes, obrir etapes, i ara un nou punt d'inflexió artístic. Així veu Ramon Mirabet (Sant Feliu de Llobregat, 1984) la seva trajectòria musical, la que va començar tocant als carrers de París i que de moment culmina amb el disc Free (2022). El va estrenar al Festival Strenes de Girona, inici d'una gira que aquest divendres, 29 d'abril, arriba al Gran Teatre de Liceu, dins de la programació del Festival del Mil·lenni.

Fa tres anys deies que Begin again era l'inici d'una nova etapa. També ho és Free?

— Begin again tenia més veure amb qüestions personals. Els anys 2017 i 2018 em van passar moltíssimes coses, sempre relacionades amb l'amor, i Begin again era una manera de tornar a començar. I Free és un abans i un després personal per tot el que hem viscut aquests darrers anys, però també a nivell musical. De fet, els quatre discos suposen un abans i un després, musicalment.

Vols dir que els quatre discos constitueixen una part de la teva vida.

— Sí. Penso que aquest viatge va començar fa quinze anys tocant als carrers de París; aquell nen que amb prou feines havia cantat davant de ningú i que no sabia tocar la guitarra va començar a tocar al carrer i de cop i volta va engegar una aventura que m'ha portat fins ara, al Liceu. Tinc la sensació que els quatre discos s'agafen de la mà. I també m'arriba en un moment en què tinc la necessitat de viure noves experiències, de sortir de la zona de confort musical. Per això crec que aquesta gira serà una manera no d'acomiadar-lo per sempre, però sí de dir un fins aviat a aquell nen que va començar tocant al carrer.

A Begin again parlaves de trobar un so, una mena de pop més internacional, i ara fas cançons com Barcelona son, d’un folk més adult, gairebé com algunes coses de Bruce Springsteen; o com Hope you listen to this song, que té el toc soul de Van Morrison.

— Saps com li dèiem a l'estudi, a aquesta cançó? La Morrison.

Són una mena de cançons amb sonoritats que abans no tenies.

— M'hi sento còmode, amb aquest registre. Però quan vaig fer Happy day (2013) també ho feia des de la meva maduresa d’aquell moment. I el mateix amb Home is where the heart is (2016). Begin again va arribar quan vam començar a fer festivals; de cop i volta tenies 20.000 persones davant, i allò em va despertar aquest punt èpic de voler abraçar tota aquesta gent amb la música. Per això vam fer un so una mica d'estadi amb el tercer disc, tot i que també hi havia un punt intimista. Ara, però, no he volgut pensar en res: volia obrir-me en canal i vomitar tot el que sentia i el que tenia ganes de compartir. Al final un disc és gairebé una teràpia.

Dius que a Hope you listen to this song li deies la Morrison. I a la cançó Critical battery li deies Blur?

— Blur eren una gran referència de so. Ho vulguis o no tota la música que has escoltat va sortint. I a vegades hi ha referències que surten sense voler. Per exemple, quan em parlaves de Bruce Springsteen a Barcelona son, és una cosa que hem vist parlant entre els músics un cop acabada la cançó. Ho trobo molt bonic. Pel que fa a Critical battery, Damon Albarn és un referent a nivell de mentalitat, més enllà de tot el que van aconseguir amb Blur: la mentalitat per tenir projectes diferents i com a productor...

Un cop enllestit el disc, quin creus que és el sentiment que hi predomina?

— Aquesta alegria i frescor que busques a la vida, també des d'un punt melancòlic. La melancolia m'acompanya, però intento veure-ho tot d'una manera més lluminosa, no tan fosca.

Barcelona son està dedicada al teu pare, oi?

— No soc una persona que dediqui cançons, però sí que parlo amb la gent que estimo, i Barcelona son és com una conversa entre el meu pare i jo. La primera part de la cançó és el fill que parla amb el pare, i la segona part és el pare que parla amb el fill. El pare potser s'està acomiadant i li diu al fill que ha sigut bonic, que no canviaria res del que han viscut junts. Recordo que vaig marxar d'Erasmus el 2005. Era la primera vegada que marxava sol durant un any, i quan el pare m'escrivia una carta, al final sempre em deia: "Viu les coses de manera verdadera, perquè al final és això el que ens emportem". És el que intento fer amb la música i amb les meves relacions.

Quina conclusió treus de l'experiència de Gira del Mar, fent concerts en un vaixell?

— Bé, de conclusions realment no en vaig treure cap. Sé quin tipus de persona soc, una persona molt nòmada. Quan estic amb amics que tenen una vida més estable, a vegades els envejo... però jo necessito emocions tota l'estona. Necessito sentir-me molt lliure, sobretot necessito estar a l'aire lliure i estar en contacte amb la naturalesa. Si tingués més temps segur que dedicaria deu anys de la meva vida a recórrer el món.

Amb el teu caràcter, el confinament devia ser especialment dur.

— Em va anar bé perquè estava en un moment de la meva vida que hi havia moltes coses que no funcionaven, a nivell personal. La cançó Psycho surt de tot el que estava vivint. La línia entre la bogeria i l’estabilitat emocional és molt fina. La meva mare és assistenta social i sempre em diu: "Estem tots malament. El que passa és que hi ha malalties que estan diagnosticades i d’altres que no. No hi ha ningú que estigui bé". En tot aquest període de la pandèmia vaig estar bastant al pou, emocionalment; encara m'estic revifant una mica. Em va anar bé aturar-me, reflexionar i centrar-me una mica en mi.

Psycho és doncs una reflexió sobre la salut mental?

— No tant sobre la salut mental en general, sinó sobre la meva. Sobretot en el moment que t'adones que l’ésser humà és fràgil. Tens la sensació que ets jove i fort, que pots amb tot, i realment som éssers molt fràgils emocionalment, amb moltes inseguretats i dependències. I Psycho parla d'un moment en què un accepta que no està bé i que demana ajuda.