Rosalía es declara obra d'art a Lió

Décines-Charpieu (França)El LDLC Arena de Décines-Charpieu, a tocar de Lió, ha sigut el lloc triat per Rosalía per començar la gira més ambiciosa de la seva trajectòria. Maximalista de mena, com el disc Lux (2025), l’artista de Sant Esteve Sesrovires ha satisfet les expectatives amb un concert espectacular, tant escènicament com pel que fa al so. D'alguna manera, ha transcendit l'aparell conceptual de l'àlbum, del qual ha interpretat quinze cançons; només n'ha deixat fora Mundo nuevo, Jeanne i Memória. A canvi, n'ha recuperat unes quantes de l'etapa Motomami, i cap d'El mal querer, per cert, potser perquè el pes melodramàtic de Lux no deixa espai per al material d'aquell disc. Tot plegat ho ha desplegat amb un escenari principal, on sobretot actuaven ella i els ballarins de la companyia francesa (LA)HORDE, i un altre de secundari amb forma de creu llatina al mig de la pista i on tocava l'orquestra de cambra, amb cordes, vents i percussions fonamentals a peces com Berghain, esclar.

Fugint o matisant la parafernàlia espiritual, ha lligat un espectacle que té més a veure amb Rosalía com a obra d'art, un xou que amplifica Lux amb dansa i posada en escena, amb coreografies que remenen clàssics diversos i amb una dramatúrgia operística, no només per la segmentació en quatre actes, sinó també per una escenografia de grans blocs mòbils i telons enormes i per recursos manllevats d'òperes com Tosca: per exemple, la manera com Rosalía s'ha llançat al buit d'esquena al final de Focu 'ranni, ben bé com l'heroïna suïcida de Puccini. Com a l'òpera, també hi havia sobretítols (en francès) perquè el públic pogués seguir les lletres de totes les cançons. I res de càmeres a l'escenari, tret d'algun moment puntual, com si volgués deixar clar que ha girat full respecte a la motomami, o que ha evolucionat cap a una altra cosa sense oblidar el passat.

El concert va combinar solemnitat i lleugeresa, totes dues coses en les dosis justes. A les 20.51 h es va obrir el gran teló que semblava la part posterior d'un llenç. A l'escenari hi havia una caixa com les que es fan servir per traslladar obres d'art. De dins n'ha sortit Rosalía, com una delicada figura d'una ballarina. Així, amb tutú i passos de ballet, ha cantat Sexo, violencia i llantas i Reliquia mentre els elements escènics es configuraven: un cercle daurat, unes escales... La primera ovació del públic que omplia el recinte va ser com les que reben les grans estrelles.

La sensació en aquest primer acte completat amb Divinize i el trap líric de Porcelana era que Rosalía hi estava abocant el millor, per l'equilibri entre l'orquestra i l'electrònica, per la delicadesa coreogràfica, per la força de la interpretació. I llavors, alliberada del tutú i tocada amb un hàbit blanc va cantar Mio Cristo piange diamanti. El silenci dels espectadors era molt més que respecte. La manera com aborda aquesta mena d'ària en directe és molt intel·ligent, perquè li rebaixa la impostura lírica (un registre complicat amb so amplificat en directe) i l'apropa a una balada, això sí, cantada a flor de pell.

Cal insistir-hi. Aquest primer acte semblava imbatible, el cim de Rosalía. I aleshores va arribar Berghain, amb Rosalía vestida de negre i implicada en una coreografia entre el Cigne negre de la pel·lícula de Darren Aronofsky i el fatalisme d'un rèquiem. És a dir, la posada en escena enlaira la cançó, de manera que transmet una emoció genuïna per damunt de les genialitats musicals. Intel·ligentment, Rosalía ha enllaçat el toc rave de Berghain amb peces ballables de l'era Motomami com Saoko, La fama i La combi Versace, amb unes coreografies que miraven de combinar el món Lux i el món caribeny, un sincretisme al qual ha afegit flamenc a De madrugá. En aquest acte, després de l'ovació que va coronar Saoko, Rosalía es va posar la mà al cor i va somriure. Era la satisfacció per la feina ben feta i alguna cosa més, la connexió amb el públic que torna a experimentar en directe. Un públic molt heterogeni pel que fa a l'edat i amb una significativa presència catalana que ja es feia notar pels carrers de Lió al matí.

Una gran versió amb una gran coreografia

Amb el tercer acte va arribar una sorpresa: una versió de Can't take my eyes off you de Frankie Valli. Segurament inspirada escènicament en el paper d'Eva Green a la pel·lícula Somiadors, de Bernardo Bertolucci, la va cantar, magnífica de veu, emmarcada com una pintura en un museu i contemplada pels ballarins. Va ser el moment més explícit del concert: l'autoconsciència d'obra d'art, amb un punt irònic. Per rebaixar la tensió dramàtica, tot seguit va escenificar una conversa de confessionari (un pèl llarga) per introduir La perla. La baixada de tensió va ser passatgera, perquè, com va passar a Berghain, la posada en escena de la interpretació de La perla va ser un altre dels grans moments de la nit gràcies a una coreografia que jugava amb el cos de Rosalía i els colors blanc i negre, amb la Venus de Milo, i novament Eva Green, com a referent. De sobte, la cançó era una altra cosa. Just després va cantar Sauvignon blanc, acompanyada al piano per Llorenç Barceló. Va ser una altra baixada de tensió ràpidament salvada per La yugular, novament amb una posada en escena d'ària d'acte final: tota sola baixant l'escala caminant cap a la tragèdia. La Rosalía de les emocions més intenses ha guanyat consistència.

Com ja havia demostrat en el segon acte, Rosalía sap lligar estètiques diferents sense perdre la coherència. Ho va fer també fora de l'escenari principal, quan va travessar la pista per cantar amb l'orquestra i la percussió flamenca Dios es un stalker i La rumba del perdón i després apujar el ritme amb CUUUUuuuuuute mentre una mena de botafumeiro techno es movia damunt el públic. O com passar dels dubtes espirituals a la celebració infernal en cinc minuts.

Novament a l'escenari principal, va contribuir a l'excitació lionesa repescant La noche de anoche, Bizcochito i Despechá, hedonisme amb ales d'àngel abans d'entomar el final a la manera més operística, escenografia tràgica i grans cortines, per interpretar amb Focu 'ranni i Magnolias. 1 hora i 45 minuts hipnotitzats per l'art de Rosalía. I la gira tot just acaba de començar.