Són "quatre matats" que es dediquen a fer rock'n'roll

Barcelona"Quan va acabar el concert, la policia ens va dir que havíem de marxar immediatament, i vam començar a córrer cap al cotxe perseguits per una horda gegant de gent. Vam arrencar el cotxe i aleshores ens vam adonar que ens en faltava un..." Podria ser una escena d'una pel·lícula de terror, però és una de les anècdotes que il·lustren la trajectòria del grup barceloní Ypnosi, "quatre matats que es dediquen a fer rock'n'roll", tal com es descriuen Mateu Alonso (guitarra), Albert Aymar (veu), Pol Ortega (baix) i Leo Suarez-Spanswick (bateria), tots quatre nascuts el 2002. "Per tant, som els salvadors i preservadors del gènere, tot i que no deixem de ser quatre matats a la vista de molta gent", afegeix Aymar. Matats o no, poden presumir de cançons com L'atracador del poble, Sempre pensa en ell i La història.

Val a dir que, a la vista d'altra gent, Ypnosi és un excitant quartet de rock, i teatral en el sentit de la contracultura underground, responsable d'un parell d'àlbums: Amigos para siempre (2024) i Em sap greu riure (Neu!, 2025). I contràriament al que va passar en aquell concert del qual van haver de fugir cames ajudeu-me, prou gent gaudeix amb entusiasme dels seus directes. Ypnosi se sentirien còmodes compartint cartell amb bandes i artistes com Minibús Intergalàctic, Paupiripau, Mujeres, Ruïnosa y las Strippers de Rahola i Remei de Ca la Fresca, amb els Surfing Sirles entre el públic. Remenen referents "més antics que moderns", com ara The Kinks, The Beatles, The Rolling Stones, The Beach Boys, The Stooges i Red Hot Chili Peppers ("Blood sugar sex magik és un bon disc de cotxe", recomanen). Però ho fan amb les maneres estripades pròpies de l'esperit juvenil. "La nostra generació potser està dissociada de la música dels nostres avis i dels nostres pares, i hi ha gent que quan va als nostres concerts els percep com una proposta nova, encara que realment no estem inventant res de nou. Però com que no han vist concerts de rock fet per gent de la seva generació, els reben com una cosa que no sabien que existia", expliquen.

La clau, doncs, és l'edat del subjecte: "Veure quatre iaios amb Harley Davidson tocant rock dels vuitanta està molt vist. El clixé que volem fer desaparèixer és que el rock és de vells i de Harley Davidson", afegeixen, perquè "el rock ha de ser jove". "Justament crec que ens agrada tant aquest rock dels anys seixanta i setanta perquè en aquell moment era un rock jove fet per joves. Era l'alliberament màxim dels joves. Això ens fa connectar amb aquell esperit", conclouen.

Com en aquest cas, sovint un dels músics comença una frase, l'altre la completa i un altre n'estira el fil per afegir referents a l'escudella d'Ypnosi, com The Smiths i The Cure (que són invocats a Quin mal em fa) o Pau Riba, Sisa, Adrià Puntí, Quimi Portet i Albert Pla, un cinc ideal que dibuixa una possible cartografia musical del disc Em sap greu riure, el primer que han fet en català, perquè "inevitablement són els que han marcat els passos" que intenten seguir, a la seva manera. Tanmateix, la convivència d'influències és ben cordial, i "en aquest àlbum també hi surten referents d'altres idiomes", perquè "tot condiciona i alhora res condiciona a l'hora d'escriure".

Una de les cançons més reeixides del disc és L'atracador del poble, que arrenca amb un riff de guitarra stonià i un recitat dylanià i que va agafant ferocitat a mesura que la lletra explica els preparatius d'un atracament: la cua per agafar el tren que durà el protagonista al banc de la ciutat, els coloms que fa volar pensant en els guanys... i la reculada davant un guàrdia de seguretat que li treu dos pams. "Ens sentim molt identificats amb aquest gir de guió, perquè tenim moltes idees esbojarrades, però al final veiem que no són factibles. Potser un 10% s'acaben duent a terme", assegura Mateu Alonso. Els seus companys hi estan d'acord: "Som agosarats, però d'aquest atreviment el que es filtra és aquest 10%. Hem arribat a tenir idees gegants que són massa rebuscades, massa delirants o massa provocatives per fer-les en directe". Així i tot, deunidó l'alegria esbojarrada que posen en joc en els concerts, encara que a vegades no rebin la simpatia del públic, com va passar en aquella actuació en què van haver de ser escortats per la policia...