Taylor Swift publica l'autoretrat de qui se sap reina

BarcelonaLa reina del pop ha tornat. Bé, si és que mai havia marxat del tot. Taylor Swift ha publicat aquest divendres el 12è àlbum d'estudi, The life of a showgirl, on la superestrella vol fer un retrat de què vol dir ser la cantant més famosa del moment. Tornant als orígens que li van donar la corona, Swift busca en el pop una reconciliació amb el seu passat, amb un so més madur, però també divertit i ballable. Tot i que explora una diferència acústica, no s'allunya de les seves tradicions: els seus seguidors podran continuar buscant el significat més o menys ocult o transparent de les lletres, tot i que aquesta vegada l'artista és molt més directa. Lluny queden les frases intimistes del disc que va treure l'any passat, The tortured poets department.

Com es podia esperar, mig món estava pendent del llançament d'aquest nou disc, basat en l'estètica dels cabarets dels anys 20 i que ja s'esperava molt més pop. Swift venia d'una estètica grisa i dramàtica, i l'expectació era màxima per com seria la sorpresa d'un àlbum que explica la vida entre bambolines de l'Eras Tour, la gira que va trencar tots els rècords i la va portar a fer 150 concerts arreu del món.

The life of a showgirl, publicat aquesta mitjanit, hora est dels Estats Units (les sis del matí a Catalunya), comença amb el primer single del disc, The fate of Ophelia. No és casualitat que Swift hagi escollit la portada, més intimista, on se la veu dins de l'aigua, fent referència a la cançó i l'heroïna tràgica de Hamlet. L'estrella parla de com es va escapar del destí, de la profecia d'Ofèlia i de la soledat. Les primeres notes recorden la mítica Dreams,de Fleetwood Mac, i des de bon inici la que amb 25 anys feia esclatar les llistes musicals amb els himnes pop de 1989 vol posar de manifest que sí, el pop torna, però el farà a la seva manera.

També per aquest motiu Swift ha decidit no treballar amb el seu productor i amic de l'ànima, Jack Antonoff, i fer-ho aquesta vegada amb els suecs Max Martin i Shellback, que ja havien produït anys enrere als àlbums Red, Reputation i 1989. De fet, algunes cançons, com la segona de la llista, Elizabeth Taylor, recorden aquestes eres de la cantant. Però també s'aposta per melodies més funk i soft rock i explora el bubblegum pop per explicar la soledat i els desenganys de la vida de l'espectacle: "A vegades no és tan glamurós ser jo", escriu la cantant en aquest tema, que és segurament el més prometedor de l'àlbum.

Tot i el tema recurrent de The life of a showgirl,sempre hi haurà espai per al romanticisme. És el cas d'Opalite, el tercer tema del disc, de melodia enganxosa i divertida, de les més ballables d'aquesta nova era swiftie,que busca tancar capítols amorosos i mirar el passat amb certa gràcia. També és el cas de Ruin the friendship,que s'emmiralla en la història de finals feliços del megahitYou belong with me però amb una mirada més adulta. I, evidentment i com era d'esperar, Swift també llança dedicatòries a la seva parella, Travis Kelce, un jugador de futbol americà amb el qual es va prometre fa poques setmanes i, segons explica a la cançó Wi$h li$t,li podria donar la vida nuclear nord-americana que desitja: "Només et vull a tu. Tenir un parell de fills, que tot l'edifici s'assembli a tu". Perquè si un tema ha estat recurrent en les cançons d'amor d'aquesta dona de l'espectacle també ha estat el matrimoni.

Sempre hi haurà espai per a la sang

Tot i que Swift també té temps per a la introspecció, a Eldest daughter busca ser forta tot i les dificultats i la soledat que això comporta en un tema més intimista i relaxat. O com a Father figure (una referència a George Michael). Però aquí sembla que l'estrella comença a treure punyals que, certament, es troben a faltar en alguns temes del disc. En aquest cas fa referència a Scooter Braun, el seu antic mànager, que va comprar els drets dels seus primers àlbums: "Vas fer un tracte amb el diable, però resulta que el meu penis és més gros". És segurament de les primeres vegades que Swift s'atreveix a ser tan directa i no maquillar els insults de la manera intel·ligent, poètica i rebuscada a la qual estem acostumats. A la recerca de sang està a Actually romantic,plena de dards que els fans ja assumeixen que van dirigits a la cantantCharli XCX: "Em vas dir Barbie avorrida quan la coca et fa ser valenta. [...] És, de fet, adorable tot el temps que t'has passat pensant en mi".

Un atreviment perillós

El final d'aquesta nova era torna al fet de ser dona i jove en un món que no és precisament agradable ni feminista, com a Honey i Cancelled!, que exploren el fet de créixer en la societat de les xarxes, els rumors i l'escrutini públic portat al màxim. Si bé el primer ho fa de manera més romàntica, el segon és més punyent, i recorda els moments més tensos de Reputation, l'àlbum de la venjança (tot i que és molt més romàntic del que ens pensem).

Per posar el toc final a aquest cabaret, Taylor Swift es reuneix amb l'altra estrella pop del moment, Sabrina Carpenter. De fet, la mateixa melodia acompanya els fans al final de l'espectacle. Tot i el fil conductor, l'estètica i l'argument fan que la música es perdi entremig (es troben a faltar aquells meravellosos ponts als quals té acostumats els fans), i tot i que manté el talent per explicar una vida que ens queda llunyana com és la d'una superfamosa d'una manera humana, ha estat tot un atreviment (i potser un perill) fer un àlbum menys proper que la resta.

Però era clar que la poeta torturada ho necessitava per reconciliar-se amb el passat, amb els judicis als quals ha estat sotmesa i els amors que no han acabat bé. I potser per fer un resum de qui és i recordar a tothom qui mana aquí.

Davant d'un disc de transició, és fàcil demanar-se què li espera a Swift, i si acabarà de desenterrar aquest punyal com és la ploma, que tan bé sap fer servir, o es decantarà a partir d'ara per un pop més suau, més tranquil, com potser és aquesta edat adulta que viu, estable i madura. Això no ha de voler dir ser avorrida: ja ha demostrat que pot ser molt més directa del que les swifties s'esperaven. La pregunta ara és si això agrada, o si cal fer un pas enrere.