Música
Música15/06/2023

The Who sobreviuen a la llegenda al Palau Sant Jordi

El grup britànic remunta una nit simfònica que havia començat de manera poc convincent

The Who

  • Palau Sant Jordi
  • 14 de juny del 2023

No havia vist mai en directe el meu grup preferit. Fins aquest dimecres The Who no havien tocat mai a Catalunya, i diferents circumstàncies no m'havien permès veure’ls fora. Seria deshonest amagar la condició d’admirador i fugir de la primera persona. Hi ha concerts que és millor explicar-los amb les cartes cap amunt. Així, des del cor del jo, puc dir que no cal demanar-li al grup de la meva vida que faci el concert de la meva vida, sobretot a aquestes altures, quan la banda ja és al crepuscle després de 60 anys de carrera i jo soc ben lluny de l’ímpetu juvenil que em va convertir en fan d’uns músics que ni tan sols eren de la meva generació, sinó més grans, però que tan bé transmetien moltes de les coses que jo intuïa que eren importants quan era adolescent. Així les coses, davant aquest concert de The Who amb l’Orquestra Simfònica del Vallès al Palau Sant Jordi, vaig mirar que el record no imposés expectatives massa altes. Que sigui digne, i prou, i ja quedo content. I que entre les 8.500 persones, totes assegudes, que havien pagat unes entrades cares, caríssimes (de 80,75 a 193,75), ningú en sortís decebut. Que els dos supervivents del grup, el cantant Roger Daltrey (79 anys) i el guitarrista Pete Townshend (78), tinguessin una bona nit i que no calgués excusar res amb l'edat.

Cargando
No hay anuncios

El començament no va ser precisament encoratjador. En aquesta gira el grup britànic planteja els concerts en tres blocs: un de primer orquestral i centrat en l'òpera rock Tommy (1969), un de segon exclusivament amb formació de banda de rock i un de tercer novament simfònic dedicat a Quadrophenia (1973). Doncs bé, el primer bloc va fregar la catàstrofe. La Simfònica del Vallès va entomar amb prou encert l'obertura instrumental de Tommy, amb tot aquell reguitzell de leitmotivs tan característics del vent metall i la percussió, però Daltrey, un molt bon cantant de blues, no trobava la manera de tirar endavant cançons com 1921 i See me, feel me. L'afinació trontollava i els gestos comunicaven desconcert. No tenia la veu a lloc per sobreviure en aquelles harmonies i tonalitats. Malgrat algun bon detall dels violins a Sparks i del vent fusta a We're not gonna take it, tampoc hi ajudaven uns arranjaments orquestrals indecisos entre el music hall i el simfonisme. La interpretació de Pinball wizard, primer moment de ferocitat elèctrica a càrrec de Townshend, va allunyar-ho tot plegat de l'abisme i el públic va reaccionar amb la primera ovació de la nit. El bloc inicial el van completar peces posteriors a Tommy com Who are you i Eminence front, amb Daltrey més còmode en una tessitura més blues, i el van tancar amb Ball and chain. "És una cançó del nostre últim àlbum", va dir Townshend. Últim va sonar efectivament a últim, no a més nou.

Amb les expectatives per sota de zero, va arribar el segon acte, aquest sense orquestra. Va ser una part digna, digníssima, que va fer justícia a la memòria d'una de les bandes més rellevants de la història del rock. Daltrey, amb la veu més calenta, i Townshend, remenant pedals, van posar ànima i nervi a unes cançons molt ben triades. Bones interpretacions de la psicodèlica I can see for miles, el rhythm'n'blues The seeker i la immortal Substitute van situar el concert allà on segurament tothom esperava, justament allà on la introducció de Won’t get fooled again apuja la temperatura i el crit final de Daltrey comunica tota la ràbia continguda en l'advertència "no ens tornaran a enganyar".

Cargando
No hay anuncios
Cargando
No hay anuncios

Oblidat el desgavell de Tommy, i després de l'acústica Behind blue eyes (també del disc Who's next, de 1971), l'orquestra va tornar a l'escenari per acompanyar una versió comprimida de Quadrophenia, una òpera rock més sòlida, amb solucions musicals menys ingènues i on la lectura simfònica lliga millor amb el rock. Amb el vent a favor de l'entusiasme del públic, els gestos de Daltrey ja no comunicaven incomoditat. Se'l notava a gust desplegant les rimes de The real me i 5:15 i oferint una emocionant lectura de Love reign o'er me. Townshend va cantar I'm one amb el sentiment exacte, i els metalls de la Simfònica del Vallès van puntuar amb nota. La presentació de la banda, que inclou el bateria Zak Starkey, fill de Ringo Starr, va precedir un altre clàssic de Who's next, Baba O'Riley, punt final a dues hores d'un concert que va anar de fregar la decepció a sortir del Palau Sant Jordi amb un bon record.