Maria Jaume: "Volia reivindicar la cultura popular i la tradició davant d'un món ultraglobalitzat i homogeni"

BarcelonaUn pop esclatant i promiscu rítmicament domina la nova aventura discogràfica de la mallorquina Maria Jaume (Lloret de Vistalegre, 1999): Sant Domingo forever (Halley Records, 2026). Després de ballar sobre l'amor posant la banya en els estralls del monopoli turístic a Nostàlgia airlines (BankRobber, 2024), ara balla i fa ballar des del cor de la festa major del seu poble, un univers ple de dinàmiques emocionals i sonores, i una reivindicació de la cultura popular atàvica feta des del present. La presentació oficial serà a L'Auditori de Girona el 21 de març.

Quan vas publicar el primer disc, el 2020, Fins a maig no revisc, t’expressaves des de la intimitat de l’indie folk. A poc a poc has capgirat l’estètica de la teva música. Com et recordes sis anys després?

— He crescut i he anat descobrint com era jo, com era la música que m'agradava i el que volia fer. Per això crec que hi ha aquest canvi tan bèstia. Evidentment, quan tens 18 o 19 anys no tens ni idea de què vols fer o de com seràs. Potser penses que ho saps, però en el meu cas s'ha demostrat que no en tenia ni idea.

Però reconeixes la validesa d'aquell projecte artístic inicial?

— Moltes coses sí, però musicalment em costa veure-m'hi. Hi ha un canvi important, però moltes coses de la meva personalitat no han canviat.

M'expliques la portada de Sant Domingo forever?

— La portada som ma mare i jo, i un dimoni de Lloret [de Vistalegre]. A Mallorca tenim aquestes figures màgiques, els dimonis, que a més de fer el correfoc que també feu aquí, fan una espècie de balls i després surten amb una verga i una corda a pegar-nos. La portada exemplifica molt el que és el disc per a mi. La foto es va fer a les festes, i hi apareixen tots els elements: tant la meva infantesa com també aquesta figura del dimoni com una cosa més nocturna i més obscura; és com la dualitat de la festa i del poble, que té moltes coses molt bones però que també en té algunes que són més obscuretes.

Sant Domingo forever és un disc que deixa fora de camp la Mallorca trinxada pel turisme, que és al contrari del que passava en el disc anterior, Nostàlgia airlines. És com si volguessis parlar d'altres coses o mostrar-ne una altra imatge.

— També és la conseqüència d'haver fet aquell disc. Com que allò ja està sobre la taula, ara puc aprofundir en coses més concretes i reivindicar la cultura popular i la tradició davant d'un món ultraglobalitzat i homogeni. És un moment delicat, políticament, i crec que està molt bé intentar preservar i reivindicar aquestes coses que cada vegada es van desdibuixant més. I m'interessa reivindicar-les des d'un lloc actual.

Entre les xeremies del principi i les castanyoles de la jota final hi ha l'univers de la teva contemporaneïtat.

— Exacte, és una mica aquest joc de començar i acabar així com toca, com són unes festes normals i corrents, però allà al mig hi ha la Maria, que no he fet un disc de folk com a tal, sinó un disc sobre les festes del meu poble. He abraçat tots els elements folklòrics, però des de la meva perspectiva i des del pop.

Com has treballat la producció amb Joan Borràs i Lluís Cabot fins a trobar aquesta sonoritat tan esclatant?

— Amb en Lluís hem compost tot el disc junts, com l'anterior. Quan componc amb ell hi ha moltes més possibilitats. És com quan xerres amb algú i debats sobre una cosa, que pots arribar molt més enfora que no tu tot sol donant voltes a les coses. Ha estat superenriquidor poder fer feina amb ell. I la producció principalment l'ha fet en Lluís. Evidentment, vam cercar quins sons ens interessaven, quins eren els més característics de les festes, però també quins es podien adaptar a la nostra manera de fer música. I vam trobar les castanyetes, el tamborí, que fa de percussió a molt de llocs, i la xeremia, que fins i tot la fem servir com a teclat. I en Joan ens ha donat molt d'aire, perquè nosaltres ho fem tot a casa, i de sobte sortir i treballar una tercera persona també ha enriquit moltíssim el disc, i li ha donat aquest toc més mainstream que nosaltres també cercàvem.

A la cançó A plaça dius que a la festa hi ha "la gent que no m'agrada gaire i la gent que més m’estim". Això és la festa major i la vida, oi?

— És que això és la vida, el poble i la festa major. De fet, tota aquesta idea va néixer mirant en perspectiva el que havia anat passant aquests darrers mesos. Havia perdut gent que estimava molt, o que tenia més a prop. Vas perdent amics, vas guanyant gent nova, i també hi ha vincles que veus que s'estan reforçant amb els anys. El més divertit de la vida i de viure en un poble petit és que sí, hi haurà gent que no et caurà tan bé i que igual no voldries tenir en el teu dia a dia, però te l'hauràs de menjar igualment. I també ens ensenya a conviure amb els altres.

Aquesta vida es viu amb més alegria amb bachata, amb electrònica ballable...

— Evidentment. Cent per cent. Aquest disc té un missatge una mica esperançador: és un cant a l'alegria col·lectiva. I volíem fer cançons que poguessin sonar a la revetlla del poble.

Hi ha com un anhel de lleugeresa. Hi ha un moment que parles de voler sentir que res no importa gaire, i les músiques que tries també responen a aquesta lleugeresa.

— Sí, perquè entenc les festes com una espècie de parèntesi dins tot el caos. Aquella setmana a principis d'agost no pot passar res dolent. Estàs amb els amics, amb la família, i el que vols és oblidar tots els teus marrons i brindar i estar amb la gent que estimes. Estem en un moment bastant complicat, perquè políticament anem cap a un lloc bastant obscur, i en segons quins moments està bé evadir-nos perquè si no ens tornarem bojos.

T'has convertit en una gran experta en cançons sobre amors impossibles, o que ja no poden ser. Recordo el de Ressaca a sa platja, del disc anterior, que és cosina germana d'Acupuntura, del nou.

— Sí, em sento còmoda xerrant d'això perquè crec que és un tema molt recurrent a la vida de la gent. Com aquesta relació bastant tòxica, que sempre hi ha alguna cosa que us manté lligats. Tornes al poble, et retrobes amb aquella persona i et sembla que allà tot s'hi val i que pots reprendre les coses, però després t'adones que ni de conya.

També ets una experta a parlar de les relacions a distància, o del fet de ser de Lloret de Vistalegre i viure a Barcelona, que és el que expliques a Os cartos, on col·labora el músic gallec Ortiga.

— Os cartos neix d'aquesta cosa d'haver de partir de casa teva que compartim els gallecs i els mallorquins, de partir a la capital per guanyar-te els quartos, i més si ets artista. A Mallorca ho tens bastant complicat; a més, pareix com que cada vegada va pitjor perquè estan tancant les sales i no hi ha discogràfiques. I després hi ha la relació amb la capital. En el meu cas, a Barcelona hi estic molt de gust i m'ha donat un aire i una llibertat que agraeixo moltíssim, però a la vegada és com allò que diu la cançó: estic a Barcelona per guanyar-me la vida, i quan hagi fet doblers suficients poder tornar cap a ca meva.

¿I la col·laboració amb la Ouineta seria una mica la rèplica del que vas fer amb la Julieta al disc anterior?

— Va ser també una mica com amb l'Ortiga. Amb ella ja feia temps que volíem fer alguna cosa. I quan vam començar a treballar a casa amb Va x tu, trobàvem que li faltava alguna cosa fins que vam pensar d'enviar-la a l'Ouineta. I va anar molt bé.

Venen es dimonis! és la cançó que marca un trencament en el disc, i dona pas a una segona part més relaxada.

— Sí que està pensada com a interludi, de rompre una mica amb la dinàmica i donar pas a la cara B, com diríem antigament. Sonen ses campanes i Sexy bolero sí que són una mica més lentes, però a la vegada Sonen ses campanes és una mica guitarrera. I després, a Os cartos, tornen a aparèixer totes les festes.

Quan feu discos amb les dinàmiques tan treballades i amb un concepte temàtic tan clar, teniu la intenció que el directe sigui exactament igual? És a dir, faries un directe només amb aquestes cançons?

— Doncs estaria bastant guapo poder fer un concert de cada disc. No m'havia passat mai fer un disc i tenir tantes ganes de tocar les cançons en directe. Serà molt divertit perquè, a part que tindrà molta dinàmica, la nostra intenció és ser el grup de revetlla allà on toquem i intentar muntar un xou bastant important.

Fa uns anys et podien cridar per obrir festivals, ara ja et poden cridar per tancar-los.

— [Riu] No sé si m'interessa aguantar fins a les cinc del matí, però.

Has fet un canvi d'estructura, tant discogràfica com de management. Per què?

— Doncs perquè necessitava un acompanyament que anés d'acord amb la meva manera de fer música, el meu estil i les meves ambicions. Estic molt contenta del meu equip, perquè m'acompanya i m'ajuda a anar cap a la mateixa meta, que és una cosa que potser havia trobat a faltar els darrers anys.

També buscaves obrir-te a altres circuits?

— Sí. Aquest disc també està fet per tocar a festivals i a festes majors, i ja tenim molts concerts tancats per aquest estiu que han anat també molt en aquest objectiu.

L'èxit d'artistes com Mushkaa i Julieta també et beneficia?

— L'escena que tenim aquí, curiosament, és molt rica. Jo fa anys que em dedico exclusivament a la música, perquè també he tingut sort, que és un factor que has de tenir al teu favor. Però crec que és molt guapo que un país tan petit, i amb una llengua tan perseguida, tingui aquest públic tan gran i tingui aquesta indústria tan forta ara mateix. Jo m'he sentit molt acollida aquí, a Catalunya, i a Mallorca, evidentment. Estic molt contenta de poder-me dedicar a això, a ca meua, els Països Catalans.

Quina música heu escoltat en els últims mesos, que no sigui la teva?

— De tot. Aquest disc n'és l'exemple perfecte: escolto el que escolto des que era adolescent, que la majoria de coses més indie i més tristes, com Sufjan Stevens i Julia Jacklin, però també el món mainstream, Bad Bunny, Charli XCX, Caroline Polachek, i a més a més el que escolto des que vaig néixer, com Antònia Font i La Oreja de Van Gogh.

I la Miquela Lladó, que col·labora a Jota final de festa.

— La Miquela és una eminència de Mallorca per a la música tradicional: ha fet una feina molt bona recuperant tota la música de ball de bot després del franquisme amb el grup Música Nostra. Ha fet que la gent torni a les places a ballar. I per això era guapíssim que pogués col·laborar en aquesta darrera jota.