Música

Maria Jaume: "No hi ha cap cançó al disc que sigui sobre una relació normal"

Música. Publica el disc 'Nostàlgia airlines'

6 min
L'artista mallorquina Maria Jaume.

BarcelonaDel folk de Fins a maig no revisc (2020) al pop de Voltes i voltes (2022). I ara la mallorquina Maria Jaume (Lloret de Vistalegre, 1999) hi afegeix ritmes per ballar en la nocturnitat d'un club o en una platja de matinada. Així és Nostàlgia airlines (Bankrobber, 2024), un disc cuinat amb Lluís Cabot (ex Da Souza) i amb col·laboracions de Julieta, Mar Grimalt, Renaldo & Clara i Pau Debon, el cantant d'Antònia Font. Maria Jaume, que aquest divendres actua a l'Auditori de Girona, hi aplega cançons tocades pel malestar emocional i social que provoca l'explotació turística. L'avala l'experiència de ser una mallorquina que viu a Barcelona.

Com descriuries l’evolució que has tingut des del 2020 fins ara?

— Supernatural. Ha estat com créixer i evolucionar, i m'he anat adonant del que volia fer realment. Quan vaig començar no en tenia ni idea, ni de com fer una cançó, ni de com volia que es produís. I si ho feia era com: "Sé que ara m'agrada això, però no en tinc ni idea de què m'agradarà d'aquí a uns anys". I m'ha passat que he anat trobant el meu camí, i ara estic més tranquil·la que mai amb el disc que he fet, i més a gust amb l'estil i amb el so.

Fins a quin punt creus que t'hi ha ajudat, l'existència dels dos últims discos de Renaldo & Clara?

— Evidentment, són una influència. Crec que també els hi ha passat una mica el mateix que a mi, que ens ha influït molt el moment que vivim ara i la música que s'escolta ara. Ells ho han fet d'una manera i jo d'una altra. Per això em va fer ganes col·laborar amb la Clara [Viñals], perquè realment estem molt a prop, en segons quines coses, tot i que també volia dur-la a un lloc diferent, perquè potser ella no hauria fet una cançó amb un afrobeat com Super mala pinta.

¿Super mala pinta i Cala Rajada 1964 potser són les dues cançons on has anat més enllà rítmicament?

— I Trista a Miami, que és un reggaeton, i Ressaca a sa platja, que és afrobeat. És que he anat escoltant cada vegada més música així, i crec que lliga amb les lletres, aquesta cosa de Mallorca de la mar i la platja.

¿Aquesta nova manera de fer t'ha conduït a fer versos més curts encara?

— Sí, he simplificat la manera d'escriure, però també era una cosa que cercava perquè no m'agradava del tot com escrivia abans. Mirant-ho amb perspectiva, ara m'embafen una mica, aquelles lletres que eren molt poètiques i molt denses. Ara m'agraden lletres més fresques, més directes, que poden ser igual d'elaborades, però que siguin més accessibles, més pop. Al final, he anat molt més cap al pop. És que en el primer disc hi ha cançons que vaig fer amb 17 anys, i, evidentment, escrivia d'una altra manera, pensava d'una altra manera, sentia d'una altra manera. Bàsicament, he crescut i he anat aprenent coses pel camí.

¿Aquelles cançons les continuaràs defensant en directe sense problema?

— No les farem totes, perquè tampoc pot durar tant el concert. N'hi ha algunes que sí que les farem més fidels, però n'hi ha d'altres que les hem reversionat perquè ara m'hi senti més a gust tocant-les, perquè fer-les exactament com les feia abans està molt lluny del que soc ara.

A més de la de Renaldo & Clara, al disc nou hi ha tres col·laboracions molt significatives. Una és la de Julieta, que s'adiu molt amb el llenguatge contemporani que estàs proposant tu.

— Sí. És que la Julieta cada vegada m'agrada més. I quan vaig començar a pensar en aquesta cançó, Trista a Miami, tot d'una em va venir al cap ella, el seu univers i la seva manera de fer cançons. Vaig estar súper a gust treballant amb ella.

Després hi ha un salt generacional: la col·laboració amb Pau Debon, d’Antònia Font, a Hoteles, sol y playa. ¿Era la col·laboració pendent que teniu tots els artistes mallorquins?

— Era una cosa que em feia moltíssima il·lusió. He crescut amb Antònia Font des que tinc ús de raó. Sempre he cantat les seves cançons, sempre m'han agradat molt. I la veu d'en Pau encara més, perquè quan penses en Antònia Font penses en aquesta veu. Tenia molt clar que volia col·laborar amb ell en aquest disc i ja vàrem fer la cançó pensant en ell i intentant veure com podien casar els nostres dos mons. I vaig tirar cap aquí, cap al turisme, una realitat compartida per tots dos. Quan va arribar a l’estudi va ser molt màgic tot.

I, finalment, tanques el disc amb Mar Grimalt a Balada des trast, que és la cançó potser més folk del disc.

— És l'única cançó que va néixer a guitarra. Fent-la amb la Mar, que ella també fa una cosa molt més folk, va anar cap aquí, tot i que ella li va donar una capa que jo no m'imaginava i que fa que la cançó evolucioni i sigui molt més èpica. De tota manera, sí que vam intentar lligar-la a les altres cançons amb la percussió electrònica, per exemple, que també és a Quina pena.

Quina pena i Xin xin i bye bye són cançons que semblen complementàries, oi?

— I Xin xin i bye bye amb Trista a Miami, perquè la vaig fer com si fos una preqüela del que vindria. És com fer picades d’ullet entre cançons, i autoreferenciant-me, que a mi em fa gràcia.

I li dona certa consistència conceptual al disc.

— Sí, era la intenció.

Tens les cançons d'amor i les cançons de després de l'amor.

— Tampoc ho he pensat com una cosa molt cronològica, sinó com relacions afectades per contextos com el turisme, haver-se de separar per feina, que te n’hagis d’anar fora d’on vius, o coses així. I he volgut jugar molt amb això: com afecten totes aquestes coses en les teves relacions. És per això que no hi ha cap cançó que sigui sobre una relació normal; sempre hi ha coses que no acaben d'estar a lloc.

En el teu cas, la teva realitat no és la d’algunes cançons, perquè sí que vius en parella en una mateixa ciutat.

— La meva realitat, sí.

Però sí que tens coneixement de causa per parlar de relacions a distància, com fas a Pura geografia.

— M'agrada molt jugar i no acabar de dir el que és realitat i el que és ficció; la gràcia és que cadascú es pugui imaginar el que vulgui. És evident que no tot em passa al 100%, però sí que m'inspiro moltíssim en coses que m'han passat, o coses que m'expliquen.

Tornant al turisme, què és el més estrany que has vist mai en una botiga de souvenirs?

— Les coses més estranyes acostumen a ser les més marranes, vulguis o no, perquè el context de Magaluf... Aquelles estatuetes que no tenen cap sentit amb el lloc on són, però que és un souvenir perquè sí.

¿El turisme determina molt la teva existència?

— Sí. Al final forma part del meu dia a dia, i del dia a dia de tots; per exemple, dels que vivim a Barcelona i Mallorca. Vaig fugir d'un lloc sentint que em treien de ca meva. Sobretot a l'estiu, que és quan t'hauria d'agradar tornar a Mallorca, moltes vegades és un lloc insuportable, no saps on anar, hi ha molt pocs llocs que coneguem els mallorquins que no els coneguin els guiris. I vens a Barcelona i no et pots pagar un habitatge, perquè majoritàriament també és per al turisme, a part d'altres coses... Jo mateixa m'he hagut de mudar pel turisme, perquè sortia al carrer i em posava de mala hòstia perquè no podia fer vida de barri normal, perquè els carrers estaven absolutament plens de turistes pel carrer.

Diguem-ne que fas cançons d'amor, però amb un paisatge social i un to de denúncia sense ser...

— Sense ser cercat ni gaire dens. M'han sortit aquests temes perquè formen part de la meva vida i són problemàtiques que m'afecten. No vaig dir "Vull fer un disc que critiqui això i això", sinó que, inevitablement, tinc aquest pensament, aquestes ideologies i, evidentment, es colen a la meva manera d'escriure i a les meves temàtiques.

Elements que esquitxen les cançons com aeroports, cales sense guiris, creuers de quinze pisos ecofriendly...

— Sí, i he intentat fer-ho d'una manera superdistesa i molt accessible, com ho faig en el meu dia a dia, amb ironia, que mig que te'n fots perquè no pots estar plorant pels racons cada dia.

I sobretot que es pugui ballar.

— Totalment.

Quina música t'agrada ballar quan vas a un club?

— Quan vaig a un club, més o menys, el que em posin. Fent aquest disc he escoltat molt Caroline Polachek, SZA, Reels B, Bad Bunny. És la música que m'agrada tant més sentir quan vaig a llocs.

Com negocieu les produccions amb el Lluís?

— No les negociem. Ho hem fet tots junts. La composició és mà a mà al 100%, i després de la producció sí que se n'encarrega més ell, però jo n'he format part des del principi fins al final.

Ara ell hi pot estar implicat al 100% perquè ja no té el grup Da Souza.

— Sí, tot i que se li va ajuntar una mica el final de Da Souza amb fer aquest disc, però sí que crec que també ha estat com un pas, deixar una cosa enrere i centrar-se en el que ve endavant.

En aquests quatre anys, quina és la millor experiència relacionada amb la música que has viscut, i quina t’agradaria oblidar?

— La millor experiència ha estat poder tocar amb gent de puta mare i crear amistats molt fortes a través de la música. He conegut gent molt guai i sobretot he passat molt de gust tocant i compartint això amb altra gent. El pitjor ha estat haver-me de trobar sempre amb segons quins tios, que per molt que vegin que toca Maria Jaume, li xerren al meu company abans que a mi, situacions masclistes directament, d'intentar fer-me de menys. Per favor, superem ja aquestes coses, perquè jo vull anar pels llocs i que em tracteu com tractaríeu un home, bàsicament.

stats