Un niu per als amics

BegurÉs una cabana al bosc, un niu entre la frondositat d’una pineda. Aquest és el refugi que va construir l’equip de NordEst Arquitectura, dirigit per Jordi Riembau i Miquel Rusca des de Palau-sator, per a una família que havia adquirit una casa ja feta a Sa Tuna, a Begur, i volia disposar d’un pavelló per als convidats que fos l’expressió de l’arquitectura que més els agrada. Tenien el desig d’oferir als amics una estada independent, íntima, amb totes les comoditats d’un habitatge de mides discretes i l’experiència de viure en comunió total amb la natura. Ho aconseguiren gràcies a una bona conjunció entre l’arquitectura discreta, gairebé secreta, per a qui l’observa des de fora, però enlluernadora per als que la viuen des de dins, i el paisatge muntanyós que s’obre cap a la costa i el mar de l’Empordà.

Encaminar-se cap a aquesta petita casa de convidats ja és tota una experiència. Un caminoi de recorregut zigzaguejant entre la frondosa vegetació, graons i petites plataformes condueixen des de la casa principal fins a la cabana per als amics. En el trajecte pel terreny, de forta inclinació, per moments es descobreix el mar, per moments es té la visual imponent de les muntanyes del davant, i en tot moment s’explora una natura protegida, salvatge. Més que un passeig, es podria dir que el camí cap a aquest refugi és una petita excursió, com una recerca del tresor, fins que, de sobte, se’n descobreix l’entrada.

La idea dels arquitectes Jordi Riembau i Miquel Rusca va ser provocar, precisament, l’efecte i les sensacions d’un descobriment feliç. Per això l’accés es fa per sota de la casa. Per això, després de gaudir del jardí, en passar el portal, s’entra en un espai de foscor, un lloc neutre, tot de formigó, terra, parets, sostre i també els graons que condueixen a l’habitatge pròpiament dit. La sensació és talment la d’un búnquer, d’una cambra fosca, un xoc si es té en compte que, de sobte, ha desaparegut la natura, les vistes, els colors i els sons del jardí.

És un espai de trànsit momentani i necessari per accentuar encara més tot allò que ofereix la casa als seus convidats. I és que quan puges el darrer graó d’aquesta escala s’accedeix a un espai únic que només comença a l’interior de l’habitatge i que no té més limitacions que el que la vista de cadascú pot abastar. Amb la panoràmica que s’obre davant dels ulls es fa difícil contenir una exclamació d’admiració.

Qui hi entra es troba de sobte dins d’un prisma recte amb tres de les seves quatre façanes de vidre, una transparència absoluta que fa entrar tota la verdor del paisatge a l’interior de la casa. Sostingut per una sabata de formigó, aquest petit pavelló, amb una planta de 80 m( 2), és una peça que flota a l’espai i al nivell de les copes dels pins, com un niu en un punt alt del pineda, un lloc per refugiar-se, però també un lloc des del qual emprendre el vol. Un niu que es camufla a la pineda perquè el ferro Corten, que és quasi l’únic material visible des de fora, es mimetitza amb el color dels troncs i de les branques, enriquint-se a més amb la pàtina del temps.

S’ha de ser molt primmirat en l’observació des de la llunyania per aconseguir distingir aquesta construcció, discreta, respectuosa, al si del magnífic bosc. En canvi, qui s’hi troba a dins en té prou obrint els ulls per sentir com la pineda, el paisatge muntanyós de la costa del Baix Empordà i la blavor intensa del mar són part de la casa, com una pintura vivent que no només es pot mirar, sinó que s’olora, s’acarona i s’escolta amb tota la seva grandesa. L’espai es multiplica, així, enlluernador, fins a l’infinit, alhora que es multipliquen les sensacions d’aquells que hi són convidats.

Obertes les persianes corredisses, fetes de lames de ferro Corten, i amb el paisatge ja a l’interior de la cabana, aquest és un sol espai, un espai únic que dona resposta a totes les necessitats en el cas que es desitgi tenir una estada independent dels amfitrions que habiten a la casa principal. Sense envans d’obra, amb el bany concebut com si fos un moble, aquest refugi posa a disposició dels seus ocasionals usuaris una petita cuina, una zona pensada per estar-s’hi, per a la lectura o per a la contemplació de la natura, i un gran dormitori que, com tota la resta de racons de la casa, esdevé una balconada cap a la immensitat. Sense entrebancs visuals, tenint en compte que el sostre se sosté amb uns pilars primíssims també de ferro i que la barana de seguretat que recorre bona part del perímetre de l’habitatge és de vidre, la relació amb l’exterior és absoluta.

En les tasques pròpies de l’interiorisme, els responsables de NordEst Arquitectura també es mostren primmirats. Destaquen la llibertat creativa que els van deixar els propietaris a l’hora de concebre el projecte tant en la part arquitectònica com en la concepció d’un interior en el qual, només observant-lo, es comprèn fins a quin punt han posat l’accent en la qualitat. A la recerca del màxim confort, la fusta d’iroc ofereix una trepitjada nua, càlida i amable, i pren el to vermellós del ferro, dels troncs dels pins i de la terra rocosa. La continuïtat d’un moble només es trenca quan s’obren les portes, cap amunt, d’una cuina petita però suficient per cobrir les necessitats bàsiques, i cap als costats, d’uns generosos armaris que permeten mantenir l’ordre dins d’aquesta cabana.

Un parell de les mítiques butaques giratòries dissenyades el 1956 per Charles i Ray Eames, amb els seus reposapeus, configuren la zona d’estar i afavoreixen voltar i triar les vistes que es desitgin en cada moment. El llit, com el niu que és aquesta casa de convidats, també sembla volar, situat com està pràcticament a un sol bot de l’espai natural. En una de les cantonades d’aquest refugi, com un racó cap a la immensitat, un petit balcó mira cap al mar, com la resta de la casa, entre el verd de la pineda.