Albert Serra: “No vaig veure mai cap torero mirant un mòbil”

BarcelonaEl director de cinema Albert Serra (Banyoles, 1975) estrena aquest cap de setmana Tardes de soledad, el documental sobre la tauromàquia que va guanyar l’última Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià. Les persones que saben que ja he vist la pel·lícula pregunten: "però va a favor o en contra de les corrides de toros?" L’opció artística de Serra és retratar-les com mai les havíem vist. Amb les càmeres i els micròfons tan a prop que la bellesa i la brutalitat es magnifiquin. El toro i el torero, dues bèsties, enfrontades en un ritual ancestral i mortal, prohibit a Catalunya des de l’any 2011.

¿Et puc explicar la reacció primària que he tingut veient la teva última pel·lícula? He arribat a casa, tenia un entrecot per dinar i he hagut de canviar el menú.

— És una reacció particular. Hi ha gent que té la contrària. Al festival de Nova York, em ve una dona, em felicita perquè li havia encantat la pel·lícula, que havia sigut una experiència de cine que l’havia trasbalsat, bla, bla, bla, i em diu: “Jo soc vegana i vostè m’ha corromput”. El poder del cine. El cine té la capacitat d’interpel·lar-nos d’una manera tan forta que fins i tot podem acabar estimant el que abans detestàvem.

Tardes de soledad són els toros vistos de tan a prop que tot creix: la bellesa, la crueltat i, fins i tot, el punt ridícul de tot plegat, la manera com van vestits els toreros.

— La meva idea era estar-hi el més a prop possible. Aprofitar aquest privilegi i el talent que jo tinc de treballar amb moltes hores de rodatge i de muntatge. I també que estava una mica orientat en el tema. Quan era petit, havia anat algunes vegades als toros. Després vaig estar 30 anys sense anar-hi, però l’apoderat d’en José Tomás, en Salvador Boix, és amic, és de Banyoles, i vam començar a tenir converses sobre el tema.

El dia de l’última corrida de toros a la Monumental, el 25 de setembre del 2011, on eres?

— Tenia entrades, però les vaig regalar perquè no hi vaig poder anar. Era la combinació perfecta per fer la pel·lícula: mantens la innocència, la curiositat, no tens cap prejudici, però alhora tens el coneixement suficient per saber el que està passant, per entendre en què consisteix el ritual. Sí que havia fet, i això és una cosa curiosa, una conferència a La Maestranza sobre les retransmissions televisives de toros a Canal +. Però era un pur exercici intel·lectual de director de cinema.

Les últimes retransmissions de toros que havia vist jo eren a Televisió Espanyola, quan era petit, i el meu pare les mirava. Però la teva pel·lícula no pot estar filmada d’una manera més diferent: no hi ha cap pla general.

— Potser algun, però molt pocs. En tot cas, no n’hi ha cap en què es vegi el públic, que era un element que em distorsionava.

És el toro i el torero.

— És el nus del que està passant. El cor. En aquest cor s’hi van ajuntant la bellesa plàstica, el costat violent, l’espiritual, l’humor, el costat humà de la solidaritat entre els membres de la quadrilla.

Els de la quadrilla són uns secundaris de luxe. La frase més repetida és: “Ole tus huevos”.

— Sí, potser sí. Són tipus molt genuïns. Paradoxalment, dins d’aquesta espècie de bogeria i de fanatisme estrany, hi ha alguna cosa molt humana. Veus aquell que plora a la furgoneta, moments de vertadera solidaritat davant del perill. S’ha acabat això de tenir clixés. Ja has vist que no estalvio res de tot el negatiu que tu has mencionat al principi.

No només no t’estalvies res, sinó que m’ha semblat que t’hi abonaves, en les imatges dels últims segons de la vida del toro. Per què?

— Trobo que era equilibrat. Forma part de la gravetat. Sense això, no s’entén. Si no hi hagués aquestes imatges, si no passés això, seria el Cirque du Soleil. I això no és el Cirque du Soleil. És un tipus d’activitat ritualística, sacrificial, que ve de molt més lluny i que té una simbologia i un significat que no té res a veure amb el del pur espectacle.

¿Que el moment últim d’aquest ritual sigui la mort del toro és una victòria o una derrota de la civilització?

— Home, és una victòria. És un confrontar-se amb la realitat de la vida. És una acceptació de la vida, amb la seva finitud, amb les seves imperfeccions, amb els seus riscos i friccions, que en veiem de molt més greus a les notícies.

El protagonista de la teva pel·lícula és un dels millors toreros del món, Andrés Roca Rey, un peruà de 28 anys, guapo i amb una certa contenció, no especialment histriònic. Què et dona com a actor?

— Tu l’has vist: és misteriós. El més preuat en el cinema és algú que sempre tens ganes de continuar-lo mirant, perquè no acabes de treure mai l’entrellat de què està pensant. Que és tot el contrari de tots aquests actors que has vist ara en això dels Goya, dels Gaudí o del que sigui, que estan tota l’estona fent transparent el que pensen. Aquí és una persona en tota la seva complexitat. Una opacitat que et fa que no entenguis gaire els motius de tot allò.

Hi ha també una bellesa no sé si dir-ne líquida: la suor, la sang, la bava, la pluja en una de les corrides...

— Això hi dona una poesia bastant forta. El torero, com que el dia de la pluja no es veia torejant tan bé perquè era en condicions difícils, em va dir: “Això, per mi, ja ho podeu treure tot”. Però cinematogràficament dona molta poesia. La pel·lícula està feta amb molta honestedat, perquè és un tema delicat. I sembla que com més honesta, més provocativa. Dona una sensació de complexitat, que tu mateix no saps què pensar de moltes coses.

¿Has acabat la pel·lícula i no saps què pensar dels toros?

— En el meu cas, jo sí. Sento fascinació. Pel valor, que sembla una qualitat menyspreada avui en dia. Per haver fet aquesta pel·lícula es necessita una mica de valor. Tothom em deia: “Per què fas ara una pel·lícula de toros?”. Pel tipus de públic que tinc aquí, hi tenia molt a perdre i res a guanyar. “De què et ve? Tampoc ets aficionat, ni t’interessa defensar-ho”. Doncs, per què no? La curiositat, la fascinació genuïna de veure què hi ha al darrere i què revelaran les càmeres, que és una cosa molt més inaccessible que el que veuen els ulls humans.

Els últims dies El Mundo t’ha donat el premi de la Tauromàquia i el Senat, el Premi Nacional de Tauromàquia.

— No els he demanat, ja ho saps.

¿En algun moment has pensat no acceptar-los per no fotre’t en un embolic polític?

— No, per què? Quin embolic? No és cap embolic polític. Són lluites de partits. L’element antropològic de la tauromàquia ja transcendeix la política. És igual, tothom pot tenir l’opinió que vulgui.

¿Però no t’emprenya que algú utilitzi políticament la teva pel·lícula?

— Ningú utilitza políticament la pel·lícula, és inutilitzable.

Però si el PP et dona un premi que Podem, a través del ministre Ernest Urtasun, havia retirat...

— Són coses dels electes, que diuen els francesos. Gent que ha estat escollida i cadascú fa el que li sembla amb el poder que té.

O sigui, ¿no t’ha generat cap dubte acceptar aquest premi?

— Cap dubte, només faltaria. A més, ja saps la meva filosofia: jo estimo els que m’estimen. Al contrari, si jo he pogut fer algun tipus de bé a algú, jo encantat.

A qui hauries fet un bé?

— Si els sembla que jo he fet una pel·lícula que fa entendre d’una manera més complexa, més rica i més profunda, per bé o per mal o pel que sigui, però com a mínim amb molta més densitat, el que és la tauromàquia, això també era un dels objectius de la pel·lícula. Perquè és un documental i perquè una forma de respecte és equilibrar tots els elements. El resultat serà el que realment és aquest ritual i que potser alguns no s’imaginaven. Sigui en el sentit que sigui.

Li has tret tota la part més folklòrica.

— Això m’avorria, perquè feia penetrar la part més sociològica. En canvi, et quedes amb els personatges pintorescos, que són els de la quadrilla, que són atemporals. Remeten a un món que sempre havia existit, però que els mitjans de comunicació de masses, i més amb internet i les xarxes, han fet desaparèixer per l’homogeneïtzació espiritual de la gent.

Quin món?

— Aquesta poesia popular que encara podies trobar en certs individus, que sembla que hagin quedat una mica a part de l’evolució del món. Ara tota la gent sembla formatejada, tots volen ser iguals. Abans, com que la gent no tenia tanta informació, no tenien tants miralls en els quals suposadament emmirallar-se. Mai vaig veure cap d’aquests toreros mirant un mòbil. Mai.

Recordo l’última entrevista amb tu, fa 11 anys, que em deies que no et queien bé els actors professionals. Com et cauen els toreros?

— Els toreros bé, perquè almenys arrisquen més. Tenen dues qualitats: el valor i el compromís. Això, vist de prop, és una lliçó per a molta gent, fins i tot per a mi. M’agradaria tenir en el que faig el seu compromís extrem i el valor per arriscar al màxim.

Què arrisques tu, amb aquesta pel·lícula?

— Al principi em pensava que bastant, però ara, vist el resultat, crec que menys. L’objectiu primer sempre és estètic, però indirectament acaba sent un retrat molt honest, molt objectiu. La violència hi és present, hi ha una forma de crueltat, però hi ha una forma de bellesa, també. Els plans de la mort tenen alguna cosa de profundament emotiu. El trànsit, en els animals, és molt gràfic. L’animal no coneix el concepte de la mort.

Però a tu no t’ha passat filmant de dir: “Com és que això encara es fa?”

— Sí, és una de les preguntes de la pel·lícula, precisament. I quina motivació hi ha al darrere. I si es fa, és bo o dolent? És una altra pregunta moral. Si ja ho saps tot, per què necessites mirar una pel·lícula? Aquesta pel·lícula et dona accés a unes imatges i a un so que mai has tingut. Val la pena anar-la a mirar i tenir una informació suplementària que segur que no fa nosa. I a part és una experiència cinematogràfica en ella mateixa.

¿Tu creus que tornarem a veure toros a Catalunya?

— No ho sé, ho dubto, ho veig difícil. Però no soc ni futuròleg ni sociòleg ni tampoc m’importa.

Parlem del teu últim projecte: una pel·lícula sobre Rússia i els Estats Units. I dius que no ets futuròleg...

— Curiosament, la vaig escriure fa tres anys. Aquesta eterna rivalitat Rússia - Estats Units o aquesta amistat ambigua d’ara. Em plantejo si és interessant que hi hagi un contrapoder diguem-ne rus a l’hegemonia americana. És en un to lleuger, un to de comèdia. Una fantasia.

Què és l’últim que t’ha cridat l’atenció de Donald Trump?

— L’espontaneïtat amb què respon a les preguntes. És una cosa que la gent ha menystingut una mica i el fa molt popular. Si veus el vídeo de 50 minuts amb Zelenski, sempre està reaccionant a alguna cosa que li diuen. No té un clixé. Contesta el que li pregunten. És com més anàrquic i, sorprenentment, bastant articulat, amb independència que en el contingut hi puguem estar o no d’acord. Potser és el més espontani de tots els caps d’estat que coneixem.

A Banyoles, a les últimes eleccions, Aliança Catalana va treure un 10% dels vots, si fa o no fa com al meu poble, a Taradell.

— Creixerà a tot Europa. Han guanyat les eleccions a Àustria, a Itàlia, als Països Baixos, a Alemanya són segona força. Això és una evidència, vol dir que hi ha un problema que no se soluciona. Els rics són cada vegada més rics i els pobres, cada vegada més pobres. I els lloguers desorbitadament elevats i els salaris no pugen. Aquí hi ha una gent que cada vegada està patint més.

I que es pensen que l’extrema dreta ho resoldria.

— Evidentment, perquè l’altra medicina ja l’han tastat durant molt temps i cada any estan pitjor. El de la distribució de la riquesa és un problema que s’ha d’encarar.

Les dues últimes preguntes són iguals per a tothom. Una cançó que estiguis escoltant, últimament.

— Miracles, de Jefferson Starship.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Res, encantat d’haver estat aquí.