Una 'Gioconda' de poc pes

L’òpera més coneguda d’Amilcare Ponchielli és difícilment defensable. Deixant de banda la intensitat d’algunes àries, La Gioconda no compta amb atractius dramàtics que permetin una escenificació que vagi més enllà de l’historicisme més tronat. El pretensiós llibret d’Arrigo Boito, camuflat sota l’anagrama de Tobia Gorrio, no dona per a més.

Membre de la scapigliatura (moviment musical de la Itàlia del segle XIX per traçar una modernitat enfrontada a la tradició verdiana), Ponchielli tan sols resulta rellevant com a clau de volta per a la futura Giovane Scuola (o verisme). I poca cosa més. Així doncs, La Gioconda tan sols és justificable si es compta amb sis veus que tinguin veritable pes qualitatiu per sostenir tres hores de música amb no pocs alts i baixos. I els dos repartiments programats per a aquestes funcions al Liceu es queden a mig camí. En el segon d’aquests casts, Ekaterina Semenchuk demostra tenir tot el que cal per abordar el paper titular sense problemes, amb intensitat expressiva i bons arguments per a un Suicidio! amb tota la càrrega emocional d’una pàgina sobre la qual Maria Callas, Elena Suliotis i Ángeles Gulín van rubricar unes versions inoblidables. Per la seva banda, un cantant de veu interessant com Martin Muehle –que recorda els tenors di forza de generacions passades– resol l’ària Cielo e mar amb emissió desbocada i sense gust pel fraseig. Per no parlar de sons engolats o clarament calats en la seva escena amb Laura. Aquesta és assumida al segon repartiment per Varduhi Abrahamyan, una mezzosoprano de qui esperàvem molt més i que no semblava massa implicada en el rol, tot i un bon inici d’acte tercer. Molt millor, en canvi, l’esplèndida contralt Anna Kissjudit al servei de la Cieca.

A banda de Muehle, complementaven el repartiment masculí dues veus greus. Per una banda, un Àngel Òdena senzillament magistral, esplèndid a O monumento i implicat en cos i ànima al servei d’un paper d’una maldat de manual. El baríton tarragoní va demostrar professionalitat i comoditat en tots els aspectes, de la mateixa manera que l’Alvise d’Alexander Köpeczi va estar a l'altura de les expectatives.

També va estar-ho Daniel Oren davant de l’orquestra titular, que va lluir, de la mateixa manera que els membres del Cor del Liceu i el Cor Infantil de l’Orfeó Català. Oren va saber acompanyar les veus i treure suc de la rica instrumentació d’una partitura que brilla tan sols en moments puntuals. Per exemple, a la cèlebre Dansa de les hores, ben resolta gràcies a la coreografia de Vincent Chaillet.

La coproducció del Liceu amb el San Carlo de Nàpols resulta atractiva en moments concrets –especialment al tercer i quart actes–, amb el sumptuós vestuari de Christian Lacroix i l’escenografia d’Etienne Pluss, ben il·luminada per Valerio Tiberi. Però Romain Gilbert desplega escassa imaginació per explicar la sinistra història basada en un drama de Victor Hugo. La definició de personatges és nul·la i la direcció d’actors deficient, amb escenes de vergonya aliena com ara la d’Alvise i Laura al tercer acte. Poc pes, en definitiva, al servei d’una òpera que tampoc pesa gaire en el marc de la història del gènere.