'Giulio Cesare' al Liceu: poder i sexualitat, entre historicisme i modernitat operística

Procliu a les lectures més extremes de les òperes clàssiques i contemporànies, Calixto Bieito va presentar el 2023 el seu espectacle sobre Giulio Cesare de Händel a Amsterdam, i ara arriba al Liceu aquesta obra mestra del músic barroc.

Amb dramatúrgia de Bettina Auer, la producció pivota a l’entorn de les relacions entre sexe i poder inherents al llibret de Nicola Francesco Haym. Bieito segueix fidel a alguns codis propis de la seva poètica escènica, fins i tot a autocites com els vàters daurats que apareixen al cor final i que recorden els d’aquell ja llunyà Ballo in maschera estrenat al Liceu el 2000. Però si el muntatge de l’òpera de Verdi resultava genial tot i la controvèrsia, el de Giulio Cesare és molt desigual: les idees de base es dissolen en la seva resolució escènica (sobretot a la segona part) i alguns recursos no acaben d’estar ni justificats ni ben explicats i fins i tot arriben a naufragar sense remei. I no hi ajuda ni l’escenografia metàl·lica de Rebecca Ringst, ni el vestuari d’Ingo Kruegler ni, menys encara, l’erràtica il·luminació de Michael Bauer.

L’historicisme es va encarnar en un fossat ocupat per una Orquestra Simfònica del Liceu reconfigurada com a orquestra barroca (cordes de tripa, metalls sense pistons, diapasó a 415 Hz...), tot i que integrada per molt músics convidats i que no formen part de la plantilla original. William Christie va exigir aquells criteris, d’acord amb la seva concepció “filològica” de les obres que dirigeix amb coneixement de causa. El resultat pivota entre l’originalitat, el rigor i la flexibilitat, amb solucions imaginatives i que dinamitzen una partitura que resulta fresca gràcies a la direcció del director nord-americà nacionalitzat francès. Cert que es pot acusar un excés de lentitud en alguns números, però això és propi de moltes de les interpretacions de Christie. Per contra, l’acompanyament és modèlic pel que fa al detallisme i a la manera de dur les veus. I individualment hi ha intervencions brillants, especialment en les àries amb obligats com Va tacito e nascosto (trompa) o Se in fiorito ameno prato (violí). Llàstima del terrabastall de les trompes a la Sinfonia II del final del tercer acte... un accident que en cap cas va malmenar el resultat global de la funció musicalment.

Vocalment, aquest Giulio Cesare presenta molts (massa) alts i baixos. Començant per un Xavier Sabata a qui segurament el canvi de diapasó no l’afavoreix, perquè la davallada a la zona greu l’obliga a canviar el color i a reduir la projecció. També va patir alguns problemes (bàsicament d’afinació) Teresa Iervolino en la pell d’una Cornelia massa desdibuixada pel traç de Bieito, tot i que va millorar la seva prestació a partir del segon acte. Qui va anar de més a menys va ser el Sesto de Helen Charlston, amb sons engolats i vulgars a la darrera ària del personatge, La giustizia ha già sull’arco. Correcte el Tolomeo de Cameron Shahbazi, a qui va faltar incisivitat i mala llet al servei del rei egipci, i molt just el Nireno d’Alberto Miguélez Rouco, difícilment audible i a qui se li va fer cantar l’ària, mentre que a Cleopatra se li va escatimar la bellíssima Tu la mia stella sei. Una reina, per cert, coronada amb l’esplèndida veu de Julie Fuchs, extraordinària com a cantant i com a actriu, amb domini de la pirotècnia vocal i del terreny escènic. Sens dubte, la millor de la funció juntament amb el sempre grandiós José Antonio López, de qui tan sols cal lamentar que el rol d’Achilla no sigui més llarg.