07/03/2017

Pantaleó llança nou disc amb un “missatge d’esperança”

BarcelonaAl principi va ser el ritme. Si més no és el que el grup vallesà Pantaléo va tenir clar a l’hora de planificar la producció de L’apartament (Petits Miracles, 2017). “Vam determinar que la sonoritat que ens interessava treballar era la de la bateria”, recorda Gerard de Pablo (Sant Cugat del Vallès, 1985), cantant i lletrista del grup que completen Santi Ciurans (bateria), Jesús Costalago (teclats), Jordi Masana (baix) i David Curto (guitarra). Per concretar el propòsit, li van portar un disc de Wilco al productor Tomàs Robisco. “Era una referència perquè el Tomàs pogués treballar. De fet, Wilco i Arcade Fire eren el camí que buscàvem per a la bateria. Per a nosaltres, la sonoritat dels discos està marcada per la bateria”, diu De Pablo.

A partir del ritme, Pantaleó han construït un disc que també connecta amb cert pop britànic dels 80 però que sobretot consolida la personalitat d’una banda que va per feina. Van debutar a finals del 2015 amb Reina Victòria i un any i mig i una cinquantena de concerts després han enllestit L’apartament. “En tot aquest temps hem trobat un llenguatge propi, un diàleg musical intern i únic, que és el que construeix la banda -diu-. Tot el disc és una excusa per seguir creant, per seguir junts i per alimentar les nostres ganes i inquietuds”.

Cargando
No hay anuncios

Les experiències d’aquest any i mig són presents en el disc, si no de manera explícita sí pel que fa als estats d’ànim que transmeten les cançons. “És curiós, però el desenvolupament del repertori ha acabat coincidint bastant amb el procés creatiu. Al principi hi ha una eufòria que fa que tot sigui més vitalista, més positiu i enlluernador. Després hi ha una part més reflexiva, a partir de cançons com Dies que enyoro i Peus descalços. I també hi ha Pietat Amanda, que és la cançó més poètica i amb la qual ens dirigim als artistes i a allò que hem viscut aquest any i mig convivint amb l’art i amb la música. De fet, el disc és també un homenatge a la música”, explica un músic que tot i reconèixer que “les lletres estan a les ordres de la música” fila prim en el contingut líric.

Juga amb la segona i la tercera persona a La becària, aixeca Dies que enyoro a partir del vers “vaig avançant d’amagat com la droga a les duanes” i regira realitats incòmodes a La fera i jo. Tot plegat en un àlbum que té com a eix “explicar el fet de compartir” i el propòsit de transmetre “un missatge d’esperança”. L’agraïment a la música és comprensible perquè De Pablo no amaga que el grup els ha sorprès. “Hem descobert que tenim més públic del que ens pensàvem, i això ens ha donat molta energia”, diu un home que compagina la banda amb la feina de jardiner i que, com la resta de components de Pantaleó, busca l’equilibri entre la feina, la música i la família sense comprometre el compromís. “Ara tenim ganes de posicionar-nos. Portem un any treballant gairebé a fons perdut i ara volem defensar-nos”, avança De Pablo sobre una gira que començarà el 21 d’abril a la sala Luz de Gas de Barcelona, compartint nit amb Coriolà dins del Guitar BCN.

Cargando
No hay anuncios

“Un cop ets dins de la roda, el camí creatiu en el mercat és molt complicat. Fer cançons requereix molt de temps i molt d’espai mental que has de deixar lliure perquè passin coses. Està molt bé guanyar eines de promoció i de difusió i saber-te vendre, però el que més em preocupa és el meu espai més personal, que és el que em permet fer cançons”, explica De Pablo.