El Maragall que dormia a Nou Barris: retrat d’un visionari traït

Barcelona“Quan jo tenia 8 anys un senyor molt important va venir a viure a casa meva. La primera nit va ocupar el meu llit i vaig haver de dormir a la sala d’estar”. Aquell senyor a qui li esclatava la bossa dels cereals d’esmorzar i que dormia en un pis humil de Nou Barris per prendre el pols de la ciutat era l’alcalde Pasqual Maragall. I qui relata l’anècdota és Lluna Pindado, avui una actriu d’Els Pirates Teatre, que la tardor del 1992 tenia tot just 8 anys i va viure al·lucinada un viatge amb cotxe oficial fins a la seva escola. La mirada d’admiració d’aquella nena serveix de fil conductor del documental Maragall i la Lluna, que arriba aquest divendres als cinemes Girona, Verdi, Renoir i Balaña.

“No queden tants polítics de la seva talla, que siguin capaços de fer unes Olimpíades i de fer micropolítica, que a les 10 parli de les voreres amb una senyora del Clot i una hora després parli amb el president del govern francès”, afirma el productor executiu Xavier Atance. Les llibretes que recupera d’aquella època l’exsecretari de l’alcalde, Salvador Sarquella, en són una mostra. “Ell coneixia la versió oficial, però volia saber l’altra”, diu. Allà s’hi apuntava les queixes dels veïns dels barris i, just al costat, hi consta l’agenda digna d’un líder internacional que acaba d’organitzar els millors Jocs Olímpics de la història.

Llums i ombres

Amb guió de David Cirici i Carmen Fernández, el documental repassa cronològicament la trajectòria de la persona i del polític, des de l’ambient republicà i progressista que es vivia a cals nets de Joan Maragall –i que glossen germans i amics íntims– fins al final de la seva carrera, amb l’anunci de la malaltia de l’Alzheimer. L’epíleg és una deliciosa escena musical que no mereix espòiler. La pel·lícula evoluciona gràcies al testimoni de 54 persones, la majoria col·laboradors pròxims dels seus governs, però també contrincants polítics, fins i tot de dins del seu partit. Hi ha testimonis impagables, com un José Bono cofoi d’haver animat Zapatero a laminar l’Estatut. O Pujol, que el qualifica “d’insaciable” quan demanava recursos per als Jocs. I Mas, que cínicament el descriu com a “audaç, valent i indisciplinat” per haver pactat amb ell l’Estatut.

La idea de Maragall i la Lluna va néixer de les entrevistes que fa set anys que porta a terme Benecé per a la Fundació Catalunya Europa per reconstruir el llegat de Maragall. “Amb el temps, els testimonis poden explicar coses que en el seu moment no podien explicar. I vam veure que hi havia un documental”, diu Atance. S’entén, doncs, la mirada pròxima i còmplice amb la figura de Maragall, a qui retraten com l’alcalde de la il·lusió, simbolitzada per aquelles mítiques imatges d'ell saltant amb els braços enlaire quan va tornar de Lausana amb la promesa d’uns Jocs Olímpics. “És un polític que va ser proper i va ser un visionari a vegades incomprès. La vida de Maragall és una mica shakespeariana: hi ha diversos moments en què algú li fa una traïció”, diu Atance.

Interioritats polítiques i interès pel gran públic

El film evoluciona creant focus d’interès –la lluita clandestina al FOC, el naixement d’un líder, l’arribada a l’Ajuntament de Barcelona, les maragallades, l’inici de les hostilitats amb el pujolisme, les acusacions d’alcohòlic, la transformació olímpica, l’etapa de professor a Roma, l’amarg pas per la Generalitat amb l’Estatut aigualit–, contextualitzant cada època gràcies al relat de periodistes com Josep Ramoneda, Milagros Pérez Oliva i Iñaki Gabilondo, i a la vegada mantenint un encertat equilibri entre les interioritats polítiques i l’interès per al gran públic, que hi pot reconèixer retalls de la seva vida.

El relat guanya graus quan aborda els moments dolorosos, sobretot durant la presidència a la Generalitat, en què Maragall es troba amb crisis constants: des de la dimissió de Carod-Rovira fins al desengany davant l’inexistent projecte federal del PSOE, que és directament hostil. El viacrucis de l’Estatut el va deixar sol i va erosionar la seva figura. “No vaig reconèixer en el Pasqual president el Pasqual alcalde”, diu Eulàlia Vintró. És Diana Garrigosa qui afirma que “es va sentir incomprès i es va culpabilitzar”. Va ser el punt final. “Decideix deixar-ho després que li hagin fet el llit unes quantes vegades fins a l'última, que va ser a casa nostra”, diu Garrigosa, i descriu la trobada entre el president Maragall, Miquel Iceta i Manuela de Madre en què li van comunicar que el partit optava per José Montilla. "Jo contra l'aparell del partit no hi puc lluitar", recorda Garrigosa que li va dir. Un any després li van diagnosticar Alzheimer.