Joan Pau Inarejos: "Barcelona hauria d'estar empaperada amb la imatge del Crist de Taüll"

BarcelonaJoan Pau Inarejos (Sant Boi de Llobregat, 1983) es defineix com "un periodista enamorat de l'art". La fascinació pel romànic li ve de ben petit. "Soc d'una família molt nombrosa i viatjàvem molt per Catalunya, perquè era el més assequible, i vam veure molt Pirineu. D'aquí alguna cosa em va quedar i a l'adolescència m'hi vaig obsessionar molt, dibuixant el Crist en Majestat de Taüll i fent-ne interpretacions", subratlla. Aquesta passió l'ha abocat als comptes de X i Instagram @RomanicCatala, i aquest dijous publica el seu primer llibre, Amb ulls de romànic (Rosa dels Vents).

Per parlar de romànic, fa servir comparacions amb els emojis i TikTok. ¿No li fa por trepitjar algun ull de poll entre els especialistes?

— Crec que no, i espero que no. El projecte fa més de dos anys que està a les xarxes socials i ha anat molt bé. M'he trobat escassíssimes queixes o resistències d'algú que pugui ser més especialista. Faig moltes consultes als especialistes i intento tenir-los al meu bàndol i poder aprendre molt d'ells. Entre els meus contactes tinc el goig de tenir historiadors, investigadors, historiadors de l'art, gent que es dedica a les humanitats, i també confio en el fet que no vaig voler que el llibre fos una translació del compte @RomanicCatala i que tampoc fos un llibre ni de bon tros d'humor. Molta gent m'ha començat a dir que el llibre serà molt divertit, i jo he pensat que hem d'abaixar una mica aquesta expectativa. @RomanicCatala és sobretot un projecte divulgatiu. L'humor ha sorgit com un epifenomen i com un reflex, però per a mi l'important és arribar a tots els públics d'una manera amena, literària, interessant. Sí que hi ha referències a la modernitat i a les xarxes socials, i analogies del romànic amb l'experiència contemporània, parlo del true crime i de moltíssimes coses, però el cor és: "Vine, que t'explicaré la història del romànic, siguis qui siguis, vinguis d'on vinguis, i tinguis l'edat que tinguis".

El llibre està dividit en capítols breus que van des del Big Bang fins a temes relacionats amb la mort. ¿El Joan Pau Inarejos autor del llibre és molt diferent del divulgador a les xarxes?

— No, no són molt diferents. La gent que llegeix els meus fils segurament m'hi reconeixerà més que la gent que veu molts dels meus mems, però estic molt content que els mems hagin tingut molt èxit. En el projecte @RomanicCatala hi ha diferents dimensions o nivells de lectura per poder explicar les coses des del registre de l'humor fins a l'aprofundiment, i que no siguin coses contradictòries. Quan es parla dels nivells de lectura, em sento molt satisfet quan algú ha rigut molt amb un mem meu i si després ha investigat i m'ha llegit alguna cosa, perfecte. Si a sobre s'ha interessat pel romànic o per la història de l'art, doncs ja és un negoci rodó. Però compto que tot aquest procés és molt difícil, i ja no diguem l'acte de comprar un llibre, o anar a algun lloc físicament.

A les xarxes socials, ¿s'ha hagut de plantejar alguna vegada els límits de l'humor?

— Em generava dubtes, sobretot al principi, però crec que ara he anat trobant el to. Més que trobar el to, he vist que, per sort, funciona força, perquè crec que la majoria de la gent que em segueix coneix una mica la meva intenció i el meu, no sé com dir-ho... el meu apassionament i el compromís pel romànic, i que no és simplement un mem o una manera de riure d'alguna cosa del dia. Sí que busco molts temes en el present, com un Barça-Madrid i qualsevol tema de l'actualitat política, tot i que intento no entrar gaire en això. Sí que vaig tenir aquesta temença sobretot al principi, perquè parlo bàsicament d'un art religiós, i perquè, a més a més, em centro especialment en les arts figuratives, en la pintura i en l'escultura; és a dir, vaig directament a Crist, les marededeus, els sants i els màrtirs. Al principi potser anava més amb peus de plom, per l'ofensa al sentiment religiós, que ara precisament hi ha aquest intent legal d'eliminar-la com a delicte. Malgrat tots els seus defectes, crec que X i Instagram han fet la seva funció i la gent veu que aquests mems són una manifestació més d'un projecte ampli, i que sobretot és educatiu i és divulgatiu.

Tot i que és considerat l'art de la nació, ¿creu que el romànic té prou reconeixement?

— No. Amb el romànic tenim la sort, com a país, que és un significant conegut. Més o menys a tothom li sona el romànic perquè l'ha estudiat o sap que forma part de la identitat catalana. En canvi, a vegades m'he dedicat a pensar quines són les raons per les quals no acabem de treure pit amb el romànic. Una d'elles és que majoritàriament és un art religiós, i hi ha molta gent a qui això suposa un fre. D'altra banda, molta gent entra en els clixés sobre l'Edat Mitjana, que també intento capgirar i desmentir, com una època obscurantista i sobre el romànic com un art molt tètric i que representa una visió del món molt autoritària o molt dogmàtica. I després hi ha un tercer element, que jo crec que és el més problemàtic de superar, que és la consciència que moltes de les obres d'art del romànic, sobretot pintura, escultura, van ser traslladades del seu lloc d'origen, bàsicament del Pirineu, i hi ha una reticència perquè es pensa que hi ha hagut una mena d'espoli i que aquestes obres no són on haurien de ser.

Reclama que el Crist de Taüll tingui a Barcelona la mateixa rellevància que la Gioconda té per al Louvre.

— A la ciutat de Barcelona li costa que el Crist de Majestat de Taüll sigui la seva Gioconda, de la mateixa manera que la Gioconda no té res a veure amb París, ni tan sols amb França, sinó que és de Leonardo. No m'agrada gaire el titular de la Capella Sixtina del Pirineu, o aquests símils tan fàcils, però en aquest cas tinc clar que sí, que el Crist de Taüll com a imatge totèmica i tan impressionant del Museu Nacional d'Art de Catalunya és el més important en el seu àmbit i hauria d'empaperar Barcelona i estar en tots els fanals i en totes les marquesines, per dir-ho així curt i barat. Senzillament, hauria de tenir la consideració que té la Gioconda per als francesos o per a la ciutat de París.