El Petit de Cal Eril és un gegant

BarcelonaEl Petit de Cal Eril segueix creixent sense límits. Ahir el grup de Joan Pons va fer un pas més actuant a l'escenari de l'Antiga Fàbrica Estrella Damm, davant d'una gentada que va rebre amb complicitat la rica proposta musical del de Guissona. Una vegada més, la secció de vents va enlairar les cançons del disc La figura del buit , però aquest cop també peces de discos anteriors, com la magnífica Cendres , punt àlgid de Vol i dol (2010) i de la part final de l'actuació juntament amb Lleida frega Fraga i Obriu les mans . Tot plegat, un concert de gairebé una hora en què Pons i els sis músics que l'acompanyen van fer bons tots els elogis que han aplegat al llarg de l'any.

Pel mateix escenari, inclòs en la programació del BAM, van passar abans els mataronins The Free Fall Band, que van dividir el repertori en dues parts: cançons del primer disc i les versions que alimentaran l'EP que publicaran ben aviat. I la jornada la va tancar el britànic Miles Kane, exlíder de The Rascals, que va servir una dosi compacta de rock revivalista amb les orelles orientades cap als anys 60.

Nit de rumba

Programar divendres una nit de rumba amb Peret i Los Manolos va ser tot un encert i encara més fer-ho sense cadires, una manera de reivindicar el ball, un element clau relegat a un immerescut segon terme des que van començar a proliferar els concerts en teatres i auditoris. Sorprenia la franja d'edat del públic que omplia la plaça Catalunya. Molts no havien nascut quan va haver-hi el boom de Los Manolos, però els van rebre com si haguessin viscut aquell esclat d'eufòria olímpica. Els d'Hostafrancs, amb el suport d'una banda més jove que imprimia l'energia necessària al conjunt, van tirar de grans èxits i la gent va respondre amb càntics i balls. No van faltar ni All my loving , ni El meu avi , ni Amics per sempre , ni els homenatges a Peret i Gato Pérez.

Per la seva banda, Peret va plantejar un xou més seriós, en què ell i tots els músics vestien de negre (a diferència de les coloraines de Los Manolos) i també més arriscat, llàstima només dels problemes de microfonia amb què va haver de lluitar durant tot el concert i pels quals el tècnic de so va rebre una sonora xiulada. Acompanyat de "nebots i nebodes", Peret va passejar la seva mestria per l'escenari i va combinar hits com Lo mato i Una lágrima amb moments més reposats (fins i tot es va quedar sol una estona i va cantar Los ejes de mi carreta d'Atahualpa Yupanqui). Van ser moments en què potser sí que es trobaven a faltar les cadires, però que va saber compensar amb números més enèrgics. Després encara hi havia temps per veure el final del magnífic concert davant de la catedral de Sanjosex amb Chicuelo, un combinat de blues, rumba i ritmes de Mali que està agafant moltíssima consistència. Just abans hi va actuar l'expressiva cantant de Mali Fatoumata Diawara, que va fer ballar el públic i fins i tot va aconseguir que la gent cantés Bakonova com si fos una cançó mundialment coneguda. Diawara va accentuar les parts rítmiques més africanes d'un repertori encara breu però enlluernador, i va buscar constantment la implicació d'un públic que també va aplaudir la seva reivindicació feminista. Recordeu el nom: Fatoumata Diawara.

Més tard, i mentre a la plaça Sant Jaume Carles Belda viatjava al moll de l'os de la música popular -gran revisió d' El garrotín -, els argentins Él Mató a un Policia Motorizado van aportar el gra de sorra indie rock a la plaça Reial confiant el concert al so més que a les cançons.