Cultura20/03/2021

Quina sort que existeixi Rodrigo Cuevas

Crònica del concert de l'artista asturià al Palau de la Música

Rodrigo Cuevas

Palau de la Música. 19 de març del 2021

D’acord que amb la pandèmia posem més ganes als actes col·lectius. Entesos: ara més que mai ve de gust anar a un concert per oblidar tocs de queda i gurus de l’apocalipsi. Sí, hi anem predisposats a gaudir-ne perquè ho enyorem. Però, més enllà d’indulgències conjunturals, l’ovació final que va rebre Rodrigo Cuevas divendres al Palau de la Música va ser històrica també, i sobretot perquè era el reconeixement a un artista imprescindible que durant una hora i tres quarts va catalitzar un cant a la vida plena, que vol dir amb amor, justícia social i memòria. “Crideu com cridaven les àvies, crideu!”, exclamava. Per cert, encert total del Festival Tradicionàrius, el de programar aquest agitador folklòric asturià. I espectacular la resposta del públic exhaurint les entrades per als concerts de divendres i dissabte.

Cargando
No hay anuncios

Aquest Prince amb esclops i una montera trasmudada en mitra pagana va desplegar Trópico de Covadonga, l’espectacle basat en les cançons del disc Manual de cortejo. És un xou que té molt rodat i que, per tant, permet improvisacions i jocs, com ara posar el públic a fer exercicis de sòl pelvià i convidar Rozalén a cantar fandangos de Motilleja i a participar en un intercanvi de coplas. El principal actiu és el mateix Cuevas, eloqüent, murri, mestre del festeig sensual i artista de cap a peus, que camina sobre les aigües de la tradició amb el mateix art que Bette Davis quan baixava una escala de marbre: diva, senyora i moderna. Un altre actiu, i no pas menor, és el quartet que l’acompanya: Mapi Quintana, Juanjo Díaz, Rubén Bada i Tino Cuesta. Són músics que tan aviat remenen el pandero quadrat i l’acordió com la programació electrònica i la guitarra elèctrica. I si tot s’enlaira és perquè l’espectacle aplega art, diversió, història i política. Brilla en la copla que es canta amb el pit inflamat El día que nací yo, emociona en la intensitat de N’amás s’acaba lo que nun se cunta, converteix un prat en una rave a Xiringüelo i desmunta els teòrics de la trampa de la diversitat reivindicant com una dues memòries asturianes de la lluita de classe: la del Rambalín, llegenda tràgica del moviment LGTBI del barri de Cimavilla de Gijón, i la de la Meruxina, la Rosa Parks d'Ambás, que va plantar els amos. Com va dir Rozalén, “quina sort que tenim de tenir Rodrigo Cuevas”.

Cargando
No hay anuncios