Ricard Duran, el descobriment del fotògraf de la quotidianitat

Encara hi ha lloc per a les sorpreses entre els fotògrafs catalans de la generació daurada dels anys 50 i 60, després dels grans noms consagrats com Francesc Català-Roca, Joan Colom, Leopoldo Pomés i Ricard Terré. El museu de fotografia de la Fundació Vila Casas, el Palau Solterra, a Torroella de Montgrí, dedica a partir d'aquest dissabte una exposició a Ricard Duran que està cridada a culminar la seva recuperació a través de diferents mostres des de l'any 2011.

Com recorda el seu fill, Ricard Duran i Pineda, Ricard Duran (Sabadell, 1916 - Barcelona, 1986) va tenir “una marcada vocació artística des de ben jove” i es va fer un laboratori a casa, on va desenvolupar “totes les tècniques del revelatge” mentre es guanyava la vida en el món del tèxtil. “És un fotògraf de la quotidianitat”, diu Eduard Bertran Coppini, el director de l’Institut d’Estudis Fotogràfics i comissari de la mostra, titulada Ricard Duran. Mirada, llum i equilibri. “La gent que surt a les fotografies forma part del seu entorn, familiars i amics, en sortides que feia pels voltants de Barcelona”, explica. Precisament la filla de Duran és la protagonista d’una de les seves imatges emblemàtiques, la que il·lustra aquest article, feta en unes galeries comercials a l’Eixample que no van arribar a obrir les portes.

Com molts altres fotògrafs d’aquell moment, Ricard Duran va ser membre de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i va ser premiat en nombrosos concursos al llarg dels anys. “Per al seu treball més reflexiu, normalment utilitzava una càmera de mig format: Rolleiflex o Hasselblad. Per atrapar l’instant de la vida que passava davant els seus ulls n’utilitzava una de pas universal: la Leica”, recorda el fill de l’artista. Precisament aquesta distinció encaixa amb els dos blocs en què està dividida la mostra: un de caire documental vinculat a la ciutat de Barcelona amb un to de “neorealisme”, diu Bertran, en què es poden veure escenes variades i vitalistes amb quioscos plens de revistes, venedors de globus, carrers plens de gent i dones pintant una façana. Mentre que l’altre bloc, que és el més significatiu del recorregut, posa en evidència la influència de la sobrietat de la Nova Objectivitat alemanya dels anys 30 en la seva obra. “Per a Duran res passa per atzar”, explica Bertran. “Quan prem el botó és que realment veu que la llum, l’enquadrament i el moment són els idonis. No és una fotografia de carrer ràpida, sinó feta en moment idoni”, afegeix. Això fa que apareguin com a artístics uns elements que no ho són gràcies a l’ús de la llum i l’enquadrament”, explica el comissari. Així, adquireixen valor el detall d’una onada, el reflex dels cables d’un veler en un bassal o una cadira metàl·lica a la vora d’una piscina. Per últim, hi ha un petit àmbit que explica els inicis de Duran dins la fotografia pictorialista.

Com a novetat respecte a les exposicions anteriors de Ricard Duran, en aquesta es pot veure una petita selecció de fotografies en color, que comparteixen amb les que són en blanc i negre l’afany de donar un tractament artístic a objectes i escenaris quotidians. Coincidint amb Ricard Duran. Mirada, llum i equilibri, també ha obert les portes l’exposició de la guanyadora del segon premi en la passada edició del Premi de Fotografia de la Fundació Vila Casas, Maria Alzamora. El gest mínim recull en 25 fotografies les idees que nou ballarins tenen del moviment.