Serrat, mig segle de cançons desordenades

BarcelonaEl pas del temps, un dels motors literaris per excel·lència, no té compassió sobre la pell, el cos i les cordes vocals. Al llarg dels cinquanta anys que fa que Joan Manuel Serrat és cantant i compositor, diverses generacions han vist com s’ha fet gran, com la seva veu ha anat adquirint noves textures i com aquestes textures han anat format part de la seva música, la d’ara i la d’abans, com qui pinta amb altres matisos. Serrat deia en una roda premsa recent que el millor de la seva carrera ha sigut “arribar fins aquí”. I el seu present ara és celebrar aquest “aquí”: mig segle de trajectòria en què el seu repertori s’ha anat engreixant fins a assolir les sis-centes cançons. Amb la seva veu actual, de pardal veterà, modelada pel pas del temps i l’ús, reinterpreta cinquanta peces d’aquesta basta obra en un nou disc quàdruple farcit de col·laboracions i una nova i extensíssima gira mundial sota el títol d’ Antologia desordenada, que ahir es va aturar dins de la programació del festival Grec. Era el primer dels cinc recitals que el Noi del Poble-sec farà en l’emblemàtic Teatre Grec de Barcelona, un espai que convida a recordar el pas del temps, amb totes les localitats exhaurides i amb l’expectativa de trobar sobre l’escenari alguns dels convidats no anunciats que han anat acompanyant Serrat en altres concerts de la gira. La sorpresa vindria cap al final d’un concert que va assolir les dues hores.

L’onada de calor canicular que està patint la ciutat els últims dies no va concedir cap recés en una nit farcida de simbolisme, d’històries particulars, de records i de memòries compartides entre el públic. Molts recordaven, vano en mà, la primera vegada que van escoltar Serrat. Altres es felicitaven per haver-se regalat aquelles entrades perquè no sabien si tornarien a tenir més ocasions de veure l’autor de Mediterráneo en directe.

A molts, en un ambient de certa excitació juvenil, els va faltar temps per aplaudir i aixecar-se, tot just quan passaven pocs minuts de les deu de la nit, quan Serrat, vestit de negre, camisa púrpura, va aparèixer amb pas tranquil i certa solemnitat per llançar-se a interpretar Cançó de bressol. L’acompanyaven un quintet amb alguns dels músics habituals en la seva trajectòria, com Ricard Miralles (piano, direcció musical) i Josep Mas, Kitflus (teclats), membre de Pegasus i autor de molts arranjaments dels seus discos dels anys 80 i 90. Una formació la sonoritat de la qual tant ajudava a acostar-se a una versió bàsica i essencial de les cançons com donava certa ampul·lositat i grandiloqüència al so, com a De vez en cuando la vida,molt aplaudida, Mi niñez i Temps era temps, que va posar el focus en el repertori més conegut del barceloní.

Repertori no tan llunyà

“No voldria que aquesta nit trobéssiu a faltar algunes de les cançons que m’han ajudat a fer camí”, va dir el músic. I va entonar Ella em deixa i Cançó de matinada, molt agraïdes per un públic desitjós d’escoltar el seu repertori clàssic. Però Serrat va preferir seguir un cert desordre històric i saltar sense complexos endavant i endarrere, fent salts que implicaven dècades, tot i els canvis estètics. Després del blanc i negre va venir el color anys noranta de Niño silvestre, Algo personal, Helena, Barcelona i jo. Un salt de nou al 1967 per entonar Me’n vaig a peu va resultar una passa de gegant cap al segle XXI: Serrat va interpretar Es caprichoso el azar al costat de la cantant Noa, que va viatjar expressament a Barcelona per acompanyar-lo a Es caprichoso el azar. També va aprofitar per cantar posteriorment en solitari Beautiful that way. En la recta final del concert Serrat va complir el promès, i va enllaçar alguns dels seus clàssics perquè ningú els trobés a faltar com Meditarráneo, Caminante no hay camino o Paraules d'amor. Aquest darrer va reblar els darrers minuts d'un concert en què el públic va poder finalment cantar i vindicar encara més una història, una memòria compartida.