Crítica d'arts escèniques

Quan el teatre no vol ser teatre

Una mirada a dues obres del cicle Katharsis del Teatre Lliure

Katharsis

Teatre Lliure. 23 i 24 de gener

Després d’enderrocar l ’ancien régime, el Teatre Lliure ha volgut recuperar el que en el seu moment va suposar el cicle Radicals quan Àlex Rigola n’era el director. I tan cert és que sota l’epígraf Katharsis han agrupat propostes escèniques que se situen al marge de qualsevol convenció sobre el teatre i que en el seu conjunt demostren seguir els camins que les arts plàstiques i la música ja han recorregut. És un teatre postdramàtic, segons el concepte encunyat per l’alemany Hans-Thies Lehmann, que se situa actualment en el camp de l’absoluta hibridació performativa. Una tendència que prescindeix tant del que significa la representació com de l’intèrpret i de la narració en accions ermes d’emoció per ser mirades o que impliquen directament l’espectador com a actor. És el cas d’ Oblivion, de la belga Sarah Vanhee, d’un fort compromís sociopolític sobre els residus que genera qualsevol persona del món occidental. Vanhee va guardar, ens diuen, tots aquells residus (no orgànics) que ella mateixa generava durant un any i la seva acció consisteix en anar-los disposant sobre l’escenari (ben liofilitzats), tot creant un gran patchwork multicolor mentre enuncia una sèrie de textos que van des de la irònica distopia d’un ajuntament que distribueix brossa perquè tothom en tingui, passant per unes divertides reflexions escatològiques i fins un gruix autoreferencial de l’autora. Un text d’amable lectura, però que no altera per a res la repetitiva acció escènica que s’esgota progressivament al llarg de dues hores i mitja. Un gest artístic, compromès i amb una imatge final ben segur que molt plàstica, al qual òbviament li venia gran la sala Fabià Puigserver, que acollia no gaire més d’una setantena d’espectadors.

El Lliure torna a ser la casa del teatre europeu més radical

Si un dels objectius de les arts escèniques és entretenir, El candidato, també inclòs al cicle Katharsis, ho aconsegueix implicant els espectadors en un joc parapolític, basat en un joc de taula preexistent en què els jugadors convertits en representants de partits polítics han d’aconseguir situar el seu candidat al bell mig del quadrat tot seguint unes regles descaradament criminals. L’aprenentatge de les normes bloqueja les possibles aliances polítiques per derrotar l’adversari que estarien al rovell de l’ou de la proposta. En continuarem parlant.