Dos brillants espectacles per obrir el Flaix de Tardor

L'italià Toni Servillo, amb Le voci di Dante, i l'argentina Romina Paula, amb una versió d'El zoo de vidre de Tennessee Williams, han inaugurat aquesta setmana la primera edició del Flaix de Tardor. Són dos molt bons espectacles per a aquest petit festival d’arts escèniques organitzat per Bitò –la mateixa empresa que programa el Temporada Alta de Girona– amb el suport de l’Ajuntament i la Generalitat i la col·laboració de diversos teatres. Flaix de Tardor tempteja la possibilitat d’una mostra teatral més àmplia d’espectacles internacionals per obrir la temporada a Barcelona. De moment, s’inspira en cicles com el Memorial Regàs, que durant sis edicions (del 1981 al 1987) va acostar a Barcelona un teatre internacional de qualitat i que va desaparèixer per la manca de suport institucional. 

Recital de Toni Servillo

Als directors d’orquestra els aplaudeixen abans de començar la feina. Als actors no, excepte alguns, com Toni Servillo, a qui el públic del Teatre Goya va rebre amb un entregat aplaudiment en només sortir a l’escenari. L'aplaudiment es va repetir, però més llarg i més entusiasta encara, quan va cloure el seu recital. Le voci di Dante té l’estructura dramàtica i un espai escènic molt semblant (un faristol i un ciclorama que canvia de colors) al de Tre modi per non morire, que vam veure a l'anterior edició del Temporada Alta amb els mateixos protagonistes. Davant del faristol, Servillo diu i recita el textagrama com els músics d’una orquestra llegeixen el pentagrama. És un solista en un concert de la paraula sobre un superb textagrama de Giuseppe Montesano. Una immersió en la Divina Comèdia que arrenca amb la lloança lingüística de l’obra de Dante que va fixar l’italià actual i continua amb la recerca de la veu de l’autor en el viatge. Funciona en dos nivells ben diferenciats vocalment (també en la sobretitulació) que modifiquen l'expressivitat i l'eloqüència del rapsode segons es recita el poema de Dante o el text de Montesano. La paraula reposada i la paraula excitada. El to professoral i el crit emocional. El gest obert i el petit gest que atenua la intensitat.

Hi ha fragments de la Divina Comèdia, però sobretot hi ha el text assagístic amb el qual Montesano clarifica, il·lumina i respon preguntes sobre el viatge de l'escriptor toscà. I és amb elles que esclata l'actualitat del vell i bell text, la clarividència al parlar de la humanitat. Si no vaig errat, el recital conclou amb la mateixa paraula com a únic remei a la nostra estupidesa: amor. Bravo!

Un Williams de psicòleg

A la dramaturga i directora Romina Paula no la coneixíem, però és ben segur que caldrà seguir-la. El tiempo todo entero és una versió molt lliure d'El zoo de vidre de Tennessee Williams amb retalls de Frida Kahlo incrustats, que transforma l’original des d'un absolut respecte i ens regala quatre fabuloses interpretacions de teatre naturalista. En aquesta versió les figures de vidre són petits testos de plantes, la mare és una persona dominant però dinàmica i acomodada, el germà de la Laura treballa en una barbacoa i no escriu però llegeix molt i la Laura no és coixa sinó una mena de hikikomori que no surt de casa per res, una fanàtica del no fer res i a la fi víctima d’una gran angoixa vital. Les relacions familiars, la sexualitat i fins i tot la presència de l’amic del germà estan aquí marcades pels trets psicològics dels personatges i, en especial, per la inacció raonada de la Laura. Això rega la funció d'esclats d’humor que l’apropen a la comèdia, fins a un final dramàtic que arrenca llàgrimes de més d’una espectadora. Bravo!