Una comèdia endimoniada al Poliorama

Ramon Madaula escriu comèdies sobre el que veu –i és un gran observador– i el que l’envolta. En les seves obres hi ha sempre alguna cosa de si mateix i, en el cas d'Els bons, de la seva pròpia història. Si a l’anterior, Loop (que es va veure a la Sala Flyhard la temporada passada i es reposarà al Texas), tocava la confrontació sentimental entre un pare artista –un escultor– i una filla que volava fora del niu, a Els bons mira cap a la seva infantesa. De ben petit, el sabadellenc Madaula freqüentava el teatre La Faràndula de Sabadell per veure els Pastorets de Folch i Torres, i les seves simpaties anaven més cap al bon Satanàs que cap al no tan bo arcàngel Gabriel. D’aquells records neix una comèdia que és també un sincer homenatge al teatre d’aficionats i que segurament es convertirà en un dels grans èxits de la temporada.

El president del Cercle, que durant trenta anys ha interpretat el paper de Satanàs, convoca a l’escenari del teatre un vell amic i company dels Pastorets que durant anys havia fet el paper d'arcàngel Miquel, però de qui estava distanciat des de feia un temps. Vol oferir-li que el substitueixi, ja que ell està a punt d’entrar a la presó. Un repte i un somni, per al senyor Esteve, actual director general d’un organisme peculiar, que s’abocarà a interpretar el paper sota les indicacions del seu amic. Haurà de trobar el seu Satanàs i fer-lo sortir amb tota la maldat. I, esclar, els bons també tenen el seu Satanàs a dins, ens ve a dir Madaula, en una obra que arrenca com una comèdia una mica esbojarrada però que muta a través d'una intriga que no es desvelarà fins a un magnífic final.

La virtut d'Els bons rau en la precisió del llenguatge i en el fet que no hi ha ni una sola rèplica inútil. I també, esclar, en dos grans actors sabadellencs que mai van fer els Pastorets però els coneixen molt bé. Madaula es reserva el paper més seriós i deixa per a Boixaderas les accions i els monòlegs demoníacs amb els quals arrenca les rialles i els aplaudiments del públic. Tot plegat, sota la curosa direcció de Paco Mir, que col·loca alguns gags gestuals certament eficaços. L'endimoniada comèdia funciona.