Una comèdia sentimental entretinguda

El 2025 el 21% dels ciutadans de l’Estat tenien 65 anys o més. I el 5,5 % dels de més de 65 pateixen o patiran Alzheimer. Marc Artigau, un dels dramaturgs catalans més premiats i estrenats, ha escrit amb encert obres sobre l’adolescència (Les altres); sobre la felicitat improvisada (Les bones intencions); sobre els avis i les havaneres (No cal anar a l’Havana); sobre els robots (Alba o el jardí de les delícies), i diverses històries d’amor (Arribaràs i serà de nit i L’illa deserta). I ho fa sempre proper a la comèdia, fins i tot quan parla de qüestions serioses. Aquest és el cas d’Una festa a Roma, que incideix en un tema que el teatre ha conreat tot sovint, en consonància amb la importància social de la malaltia de l'Alzheimer (El pare, de Florian Zeller; Lluna plena, d'Aki Shimazaki; Deserts de la memòria, de Marcela Terra; Abans que arribi l’alemany, de Marta Barceló ). Un tema dolorós que fàcilment pot abocar al drama però que Artigau decanta cap a una entretinguda comèdia sentimental que Clara Segura condueix amb seguretat i ritme, i que el públic aplaudeix amb ganes.

Els protagonistes són la Romina, una dona de 76 anys afectada d’Alzheimer a la qual Marta Angelat dota d’una gran veritat –quins silencis!, quina emoció!–; el seu fill Guillem, que la guia i la cuida –molt solvent Oriol Vila, que també fa de narrador–, i el Juli (Lluís Marco), el fantàstic xicot anarquista i anticlerical que la Romina trobarà a la residència geriàtrica on haurà d’anar quan ja no pugui estar sola casa. Però, a efectes de la comèdia, tan importants com tots ells són els secundaris que habiten l’entorn de la dona, com l'entranyable cocaïnòmana Josepa, d’Isabel Rocatti; el murri pagès Jeroni, de Xavier Boada, i la gràcia i el dinamisme d’Albert Triola, sigui com a monitor de cant o capellà.

La comèdia funciona, fa riure. Però he de dir que per a mi la funció s'acaba quan la Romina assoleix el que somiava, després d’un moment màgic que Marc Artigau prefereix fer aterrar sobre la crua realitat.