La Cubana per amor a l'art, i molt recomanable
'L'amor venia en taxi', al Teatre Romea, té un ritme endimoniat i una precisió absoluta
'L’amor venia amb taxi', de La Cubana
- Guió i idea de l’espectacle: Jordi Milán.
- Guió: Jordi Milán, Toni Sans i Rubèn Montañá.
- Direcció musical: Xavier Mestres.
- Intèrprets: Anna Barrachina, Xavi Tena, Maria Garrido, Núria Benet, Montse Amat, Bernat Cot, Oriol Burés, Laia Piró, Toni Sans, Victor G. Casademunt, Rubèn Montañá, Albert Mora, Xavier Mestres, Ariadna Clapés, Ferran Casanova, Laia Ferrer Vila, Helena Capdevila, Xavi Sánchez i Jan Espinach Rota.
La Cubana explora i explota sempre la part més lúdica de la vida, fins i tot quan organitza un funeral (Adeu, Arturo). El joc és el seu territori i la diversió el seu objectiu. I en això coincideixen exactament amb els plantejaments i objectius de les companyies de teatre d’aficionats a les quals rendeixen homenatge en el nou espectacle, que porta per títol una de les obres del mestre Rafael Anglada més sovintejades per aquelles, L’amor venia amb taxi. Un taxi que porta al maleter la història de la companyia i sobretot aquell fantàstic i recordat Cómeme el coco negro i unes quantes dosis de Paral·lel.
Perquè no és només un homenatge al teatre d’aficionats, sinó també un homenatge al teatre (ho han fet sempre) i, sobretot, una mirada nostàlgica carregada d’entusiasme i reconeixement cap als artistes que als anys cinquanta entretenien els espectadors i maquillaven la tristesa i grisor de la dictadura.
La Cubana proposa un viatge al 1959 i a l’escenari d’un centre parroquial on la companya titular assaja l’obra de Rafael Anglada. Cada dimarts a les 22 h, un nombrós grup de dones i homes (quants anys fa que al Romea no s’hi veien fins a 17 intèrprets i músics en directe!) es reuneixen per passar-ho bé i fer teatre. Cubaneros tots com sorgits d’un còmic amb el punt d’exageració que els caracteritza, perquè hi ha moltes menes de teatre, però el de La Cubana és únic.
Tot plegat és una excusa perfecta per navegar amb ells cap a altres escenaris i recordar Alady, la Bella Dorita i Els Vienesos. I si la tropa de La Cubana ha crescut fins a l’impossible, què podem dir de l’allau de vestuari i de la recuperació dels telons pintats de l’època (Castells Planas i Germans Salvador) que emmarquen la funció i li confereixen un no sé què d’adorable antiguitat. Tot passa a un ritme endimoniat i amb una precisió absoluta. Coreografies, humor blanc i moltes cançons d’abans i altres de noves, com la dedicada al teatre de tresillo (espatarrant) o la que tanca la funció, perquè tots plegats fan teatre per amor a l’art. I el públic vinga a picar de mans. Molt recomanable.