La Cubana s'atreveix finalment amb el seu "primer musical"

BarcelonaUn fenomen teatral singular ha fet néixer gran part del planter d'actors i actrius del nostre país: el teatre d'aficionats. "A Catalunya cada poble i poblet té el seu teatre. Potser està ple de brossa durant tot l'any, però quan arriba Nadal el netegen i fan Els Pastorets. El teatre d'aficionats ha fet que a molta gent li entri el cuquet, i de fet tots els que ens dediquem a aquest ofici venim d'allà. Forma part de l'ADN del nostre país, és d'una riquesa impressionant i no se li ha donat prou valor, a escala institucional", reivindica el director de La Cubana, Jordi Milán. La companyia volia retre un homenatge com Déu mana al teatre d'aficionats i, per això, ha decidit dedicar-li el seu primer musical. L'amor venia amb taxi ja ha començat funcions al Teatre Romea —tot i que s'estrena oficialment el dimarts 30 de setembre— i, de moment, hi ha representacions programades fins a mitjans de novembre.

La Cubana parla del seu "primer musical", però qui hagi vist espectacles anteriors de la companyia sabrà de primera mà que als seus xous els intèrprets sempre canten i ballen. "Fins ara no ens havíem atrevit a dir que fèiem musicals, perquè consideràvem que no ho eren. En aquest cas sí que ho és, per diverses raons", explica Milán. La primera, i gens menor, és l'econòmica. L'amor venia amb taxi ha tirat endavant gràcies a la línia d'ajuts de l'Institut Català d'Empreses Culturals (ICEC), que es va posar en marxa el 2023 i que proporciona finançament per a espectacles musicals de gran format, amb l'objectiu de capgirar la tendència a la cartellera, dominada els darrers anys per muntatges d'aquest gènere en castellà. "Sense aquesta ajuda no ho hauríem pogut fer", afirma el director de La Cubana.

Més enllà d'aquesta qüestió, L'amor venia amb taxi és un musical que combina cançons d'Els Pastorets i melodies de la comèdia musical antiga amb peces de Joan Vives i de Xavier Mestres. Tot plegat per acompanyar una companyia de teatre d'aficionats que prepara la posada en escena de L'amor venia en taxi, de Rafael Anglada. "És un títol molt conegut, una obra que es va estrenar al Teatre Romea el 1959 i que quasi totes les companyies de teatre d'aficionats l'han representada", explica Milán, que puntualitza que no parla de teatre amateur, sinó d'aficionats, perquè considera que el primer terme "s'ha utilitzat donant a entendre que no hi ha professionalitat, quan moltes companyies d'aficionats són molt professionals, encara que treballin sense cobrar".

L'únic lloc on es feia teatre català

La decisió de representar aquest espectacle al Teatre Romea no és menor. D'entrada, perquè l'obra a la qual fan referència també es va estrenar en el mateix escenari, i a més en un context molt hostil per al teatre català. "En aquella època, el Romea era l'únic lloc on es feia teatre català. Aquí s'estrenaven comèdies d'autors catalans, es feien molt pocs dies i després s'editaven a l'editorial Millà, situada al carrer Sant Pau. Aleshores passaven a les companyies d'aficionats, que eren els que realment mantenien aquest teatre a Catalunya", recorda Milán.

L'espectacle absorbeix tot aquest context i el porta a l'escenari amb la vintena d'intèrprets que hi participen: quinze actors i sis músics, que també actuen. Entre ells hi ha membres històrics de la companyia, com Anna Barrachina i Xavi Tena, i incorporacions dels darrers anys com Ariadna Clapés i Víctor G. Casademunt. "Fem referència al manifest de la revista Destino que defensava el teatre català, a la primera actuació de Maria Callas al Liceu a Barcelona, al desenvolupament urbanístic de Porcioles de l’època i al soterrament del carrer Aragó. Tot això queda reflectit a dalt de l'escenari", diu Milán.

Però més enllà del teló històric, L'amor venia en taxi és la història d'una companyia plena d'estira-i-arronses, que espera amb il·lusió el repartiment de papers per al següent espectacle i que no s'acaba de posar d'acord amb les decisions preses. Malgrat tot, els personatges són gent apassionada, que assaja i actua incansablement per amor a l'art i que, quan els hi pregunten si realment val la pena tant d'esforç i dedicació, responen cantant.