"Els caps de setmana m'afectaven molt perquè no parava de veure pares de família"

BarcelonaHi ha preguntes que fan mal i que només poden respondre les persones que han viscut la mort de la seva parella. ¿En quin costat del llit ha de dormir la persona que sobreviu? ¿Quan s'ha de llençar el raspall de dents d'aquell que ha marxat? ¿Com pares taula quan ja no sou quatre, sinó tres? Les parelles de la Tessa Harry i la Montse Clotet, el Josh i l'Aleix, van morir fa set anys, quan la primera en tenia 30 i la segona, 42. Elles es van conèixer en un grup de dol, pocs mesos després de les pèrdues respectives. Totes dues tenien un entorn sòlid i acollidor al costat, i malgrat això se sentien profundament soles. "Hi ha situacions difícils d'entendre si no les has viscut. El dol és molt solitari i cada persona té la seva manera de passar-lo", assenyala Clotet. El vincle que van teixir les va ajudar a tirar endavant i a connectar d'una manera especial. "Ens enviàvem una cançó, o bé una foto d'un llibre que estàvem llegint. No calia res més; ja sabíem què ens estàvem dient", diu Harry.

Elles van viure aquest acompanyament mutu com un regal i una sort i, conscients que no tothom el troba, van voler crear un espai on compartir-lo. Juntes van obrir un compte d'Instagram (@clubdelasviudas) i van anar construint una comunitat que ja té més de 10.000 seguidors. També van començar a escriure un llibre —que esperen publicar pròximament— sobre com la pèrdua impacta en el dia a dia de les viudes. A partir d'aquests textos, la companyia La Conquesta del Pol Sud n'ha fet un espectacle que visibilitza el dol des del seu vessant més quotidià. L'obra es titula Els objectes flotants (després de la tempesta) i s'estrena el 21 de gener al Teatre Akadèmia de Barcelona, on es podrà veure fins al 15 de febrer. El protagonitzen Elena Gadel, Anna Sahun i Ariadna Montfort.

Els escrits de Clotet i Harry parteixen d'elements comuns i cadascuna explica com ha viscut el procés. Per exemple, els divendres. "Les vides de tothom continuen; la teva també. Llavors arriben els divendres i tothom se n'alegra. Jo pensava: «Que plogui!». Els caps de setmana m'afectaven molt, perquè és quan hi ha més activitats en família, i no parava de veure pares. Pobres, no en tenien cap culpa", relata Clotet. Un altre dels temes que aborden és la relació amb la feina. "Hi ha persones que volen tornar a treballar immediatament, per desconnectar; d'altres no poden", diu Harry. Ella va necessitar uns mesos abans de reincorporar-se, però per poder tenir aquest temps es va haver de demanar la baixa laboral. "Van etiquetar la baixa de depressió, tot i que no en tenia. Estava trista, però també reia. Això passa amb el dol: connectes amb la mort i, alhora, amb la vida", assenyala Harry, que afegeix que després de la mort "t'has de construir un mapa diferent de la teva vida".

Textos colpidors

El director i dramaturg Carles Fernández Giua coneixia l'Aleix, la parella de la Montse, de la seva època a la universitat, i va viure la seva pèrdua de prop. Un temps després la Montse li va demanar consell sobre els textos que estava escrivint i va quedar corprès. "Els tenia pendents, pendents, pendents, fins que un dia vaig obrir l'arxiu, vaig llegir dues pàgines i no vaig poder seguir", afirma el director. Amb La Conquesta del Pol Sud s'han especialitzat en espectacles de teatre documental a partir de testimonis que, en algunes ocasions, també han trepitjat l'escenari. A Claudia (2017) van parlar de memòria històrica i identitat robada, i a Raphaëlle (2019) van abordar la transsexualitat.

Harry i Clotet no surten a escena, tot i que han sigut part activa de la creació, que també ha comptat amb Irene Vicente Salas a la dramatúrgia. "L'espectacle parla de la idea del buit, de casa, d'un seguit de situacions que, fins que no t'hi trobes, no et planteges", assenyala Fernández. La tasca d'escenificar les emocions ha recaigut en la ballarina i coreògrafa Ariadna Montfort. "Ha creat el moviment a partir dels textos i n'han sortit escenes molt boniques. Ella encarna tot allò que no són paraules", subratlla el director. Malgrat la duresa de les pèrdues, Els objectes flotants busca la llum en el dol perquè aquesta és la intenció final de Harry i Clotet amb la comunitat que han creat. "Reivindiquem que les viudes també ballen i riuen i, tot i això, no se supera mai —detalla Clotet—. Ho assimiles i passa a formar part de la persona que ets ara. Si ens oblidéssim de les persones que moren, quin sentit hauria tingut viure?".