Un hotel on la promiscuïtat es busca i se celebra

Tot va començar com un exercici acadèmic. La ballarina Laia Duran, integrant de la companyia La Veronal des de l’any 2012, cursa actualment estudis superiors de dansa (coreografia i interpretació) al Conservatorio Superior de Danza María de Ávila de Madrid. En el marc d’una de les assignatures havia de visualitzar la seva carrera tres anys més tard. I, a més, havia de plantejar la creació d’una companyia. En comptes de fer hipòtesis teòriques, es va llançar a la pràctica. Va convocar sis companys d’estudis dels anys de l’Institut del Teatre (on es va llicenciar l’any 2005 en l’especialitat de contemporani) i els va engrescar en un projecte comú. Hotel Col·lectiu Escènic és la concreció d’aquell treball de classe. Aquesta nit es presenta en societat a la Sala Hiroshima de Barcelona, amb la vocació de fer un llarg camí que els permeti submergir-se en la promiscuïtat creativa. Com més n’hi hagi millor.

Inma Asensio, Clàudia Brufau, Rober Gómez, Anna Hierro, Èlia López i Lorena Nogal acompanyen Duran en aquesta aventura emocionant en la seva condició de repte. Tenen en comú una amistat llunyana i sòlida i unes trajectòries que també ho són, però a les quals, tot i que en diferent grau, albiraven un final d’etapa perquè tots tenen entre 33 i 36 anys. En alguns casos (Gómez, Duran, López), comparteixen la condició d’emigrants retornats o amb la intenció de fer-ho un dia o altre. En d’altres, també, el desig postergat de ser mares i la decisió de no ajornar-lo més. I moltes, moltes ganes de continuar fent camí malgrat aquests condicionants externs, i de desmentir apriorismes excloents. “Quan ens anàvem trobant ens plantejàvem la pregunta de com continuar, i a quins treballs podem o voler accedir”, diu Rober Gómez. En comptes de parar-se a veure què oferien, ser ells els generadors d’ofertes.

I van optar per una fórmula que a l’escena internacional és molt habitual, però ni a Catalunya ni a Espanya es practica: convertir-se en el nucli interpretatiu (tots són ballarins en actiu excepte Clàudia Brufau, actualment bolcada en feines fora d’escena) i convidar altres artistes a crear amb ells i per a ells. No necessàriament coreògrafs: la seva aspiració és plural i pluridisciplinària, oberta a directors de teatre, pintors, artistes visuals i qualsevol artista amb tantes ganes com ells d’experimentar i enriquir-se amb l’intercanvi. “Per això la paraula hotel apareix al nostre nom. Un hotel no és casa de ningú i pot acollir tothom”, valora Èlia López.

La companyia s’estrena avui amb dues peces de mitja hora cadascuna creades pels seus primers hostes i molt diferents entre elles, en sintonia amb la diversitat formulada com a segell del grup. Marie Gyselbrecht, de la companyia Peeping Tom, és la creadora d’ Habitació 13 - Taverne, una peça sobre la mort amb pinzellades de teatralitat i misteri. “És un univers molt plàstic, com una pintura en moviment, i a la vegada molt performatiu”, destaca Rober Gómez. L’altre creador convidat és Quim Bigas, amb Habitació 5,89 A - Cap Ací, una proposta sobre com habitar l’espai en un sentit físic, volumètric, i sobre el desplaçament del cos en aquest espai. Les agendes dels intèrprets han complicat la gestació d’aquesta segona peça, i s’ha acabat convertint en un duet entre Duran i Gómez, amb cameos de les altres ballarines. Ja els està bé, perquè un altre tret distintiu d’Hotel Col·lectiu Escènic ha de ser la versatilitat, la facilitat per creartot tipus d’espectacles, des de solos a fins a sextets (o més: en un futur volen obrir-se a la col·laboració amb altres ballarins), i l’oportunitat d’intercanviar-se papers i assumir rols aliens, del disseny de vestuari a l’assistència al director. “Volem que tot estigui molt obert, fins i tot el futur de la companyia. Ens agradaria que en tingués molt, però també pot passar que decidim deixar-ho aquí”, diu López. Llarga vida a aquest hotel sense dret d’admissió, on la promiscuïtat es busca i se celebra.

+ Detalls

'Habitacions 13 i 5,89 A'

Sala Hiroshima (Barcelona)

15-17 de juny