Joel Joan: "Els catalans patim la 'depre' col·lectiva de l’anar fent"

BarcelonaDesprés de vuit anys encadenant rialles amb els dos Escape room i El gran comediant, Joel Joan (Barcelona, 1970) fa un gir de 180 graus a la seva trajectòria teatral i s'enfronta no només a un paper dramàtic, no només a un clàssic rus del segle XIX, sinó a un repte teatral majúscul: interpretar ell sol tots els personatges de L'oncle Vània d'Anton Txékhov. Del 24 de febrer al 22 de març, l'argentí Nelson Valente dirigeix al Teatre Romea aquesta versió actualitzada i concentrada d'aquell drama rural, una obra de Simon Stephens (El curiós incident del gos a mitjanit) que al National Theatre de Londres va protagonitzar Andrew Scott (el hot priest de la sèrie Fleabag) i li va valer lloances i premis de la crítica.

Per què un Oncle Vània al segle XXI?

— Això l'hi hauries de preguntar al Simon Stephens, que és el que ha fet l'adaptació. El que fa és treure-li tota la part tan explicativa dels personatges. L'obra de Txékhov és llarguíssima, tot està terriblement ben explicat. No hi havia pressa, en aquell moment; no hi havia mòbils. La gent anava al teatre i, escolta'm, que duri! Aquestes versions modernes treuen molta palla i acabes tenint una condensació de Txékhov que em fascina, que em sembla que li dona fins i tot una volada poètica que a l'original no hi és tant, perquè no està buscada.

L’obra manté l’esquelet de l’original, els mateixos personatges i fets, és clavat. Continua sent un fresc sobre les aspiracions i les frustracions d’uns personatges que busquen el reconeixement, l’èxit, l’amor... Tens la sensació que estem en un moment d’insatisfacció?

— Sí, exactament igual que el 1900, quan es va estrenar L'oncle Vània. Per exemple, les frustracions climàtiques ja surten en aquesta obra, ja s'adonaven que s'ho estaven carregant tot, que no hi hauria marxa enrere i que ja han fet tard. Les frustracions són el pa de cada dia de tots nosaltres. Tots volíem ser la Marilyn Monroe i ens hem quedat en... Bé, no ho sé si tots, però jo sí, en el meu cas segur. Hòstia, somiar és gratis, i voler guanyar la medalla d'or és un somni legítim. Ara, guanyar-la, o simplement estar convocat per anar a les Olimpíades, és una cosa que no està en les nostres mans, al final. L'èxit no és una fórmula en què a tu, si ets molt bo fent allò, t'anirà molt bé. Crec que cal ser una mica bo, però també empàtic, assertiu, intel·ligent i agafar les millors opcions. Un poc de sort, un poc de sal i un poc de tot, també. Hi ha tants elements que ens porten a la frustració... I Txékhov, en el fons és un catxondo, no hi ha ni un personatge... Menteixo: hi ha un personatge que és indestructible, el de la Sònia, la neboda de l'oncle Vània, que té un monòleg final meravellós i que conclou l'obra d'una manera que em sembla impressionant.

Tu t’hi veus, en aquesta insatisfacció?

— Sí. En aquesta versió, l’Alexandre, el professor admirat per la família, és un director de cinema que fa disset anys que no fa una pel·lícula. És molt difícil fer pel·lícules, has de tenir bon material i després, bons contactes. Jo aquesta frustració l'entenc a la perfecció. Hi ha moltes coses que m'hauria agradat fer i no he fet perquè no me n'he sortit. Aquest personatge, per exemple, no està en pau perquè se li està acabant la vida i li han quedat coses per fer, i té l'ego mal gestionat a dins. Amb tot això qualsevol espectador hi pot empatitzar. Hi ha una frase que diu l'Alexandre molt maca: "M'espanta molt haver de morir. No soc prou fort per morir-me, Helena". Has d'haver lluitat amb la teva vida per estar en pau quan arribes al final.

És una idea que associem a Joel Joan, la d’algú que sempre està lluitant, aixecant projectes. No has trobat la pau.

— Probablement no la trobaré mai. Ja m'agradaria, algun dia, però estic en plena lluita amb la meva vida, lluita en positiu, en el sentit que no ho tinc fàcil. Em pensava que com més gran em faria i més assentada estaria la meva carrera, les coses vindrien d'una forma més fluida. Però veig que ens passa a molta gent de la nostra edat, arribem als 50 treballant més que mai i cobrant menys del que cobràvem, i tot m'està costant molt més del que preveia.

Des de fora tenim la sensació que els èxits et poden donar tranquil·litat.

— Sí, això m'ho diu el meu psiquiatre, i té raó. Jo estic aprenent a viure, d'alguna manera. De treballar n'he sabut sempre perquè soc un tarat, però aprendre a viure és una cosa molt diferent, aprendre a gaudir dels petits moments, dels amics, d'estar relaxat, de no demanar res més del que ja tens. El que passa és que encara tinc moltes factures per pagar, llavors m'he d'inventar coses, he de fer coses com aquesta del Vània perquè no em puc permetre estar parat. I això em porta a ser una persona que no para.

La singularitat de la proposta és que tots vuit personatges els interpretes tu. T’atreuen aquests reptes d’intèrpret prodigiós?

— No ho faig per això. De fet, quan em van passar l'obra vaig trobar-la molt complicada, tant per a mi com per a l'espectador, d'entendre, de seguir-la. Vaig pensar: això és un tros de muntanya, un Everest que has d'escalar. Al final tu ets el pitjor i el millor jutge per a tu mateix, i ets tu que has d'acabar content amb el que fas. Sí, la pujada ha sigut molt dura, però, ara que estic a punt d'arribar al cim, ja albiro uns paisatges i unes coses que em venen molt de gust. O sigui, m'ho passo molt bé fent aquesta obra. És curiós perquè l'he patit durant tot el procés, però ara soc l'amo i senyor de l'escenari, m'entenc molt bé amb tota la companyia i tots ho fan molt bé. Seriosament, el repte hi és, però no la faig xuleria, i ho soc, de xulo. El que passa és que l'obra exigeix molta feina i quan treballes molt, la gratificació és més gran. En aquest sentit, estic content amb mi mateix.

Per a molta part del públic que t’ha vist els últims anys, des del 2018 amb el primer Escape room, fent comèdies al teatre, i també a la televisió, això és com treure’t el vestit del Joel Joan que ens esperem?

— És que tots els personatges que faig, el David de Plats bruts també, si tu vols, tots són el Joel Joan. Els actors som el que som, no mutem, sempre som els mateixos. I aquesta és la gràcia que té, perquè el punt de vista de l'intèrpret és el que et fa gràcia, com a espectador t'agradarà aquell actor perquè les decisions que pren actoralment et satisfan. La gent que em segueixi, sí, s’emportarà una sorpresa. Però de drames també n’he fet molts i m’encanten. M'encanta el silenci de la sala quan fas un drama. Aquell silenci dolorós, petrificat, que tothom està pendent de què dirà, què passarà ara, com se'n sortirà, té molta força. Quan apareixen moments de veritat escènica, el temps i l'espai desapareixen. Aquesta és una obra que no és curta i, en canvi, passa volant. És que Txékhov era un crac. Ja tens un titular intel·lectual.

És una obra que té ressons polítics. Quan l’Ivan diu sobre l’Alexandre: "Com ha acabat, la seva vida? Una bombolla de sabó! Em va enganyar del primer dia a l’últim. Ara ho veig. Com he pogut ser tan imbècil". Està emprenyat perquè va lluitar per uns ideals i va descobrir un engany. Podria parlar del Procés.

— Som una societat molt russa, la catalana. I molt soviètica, també. Penso que potser vam ser la Rússia tsarista de Txékhov en el moment del Procés i ara estem en el moment soviètic d'aquell desengany absolut on ja no hi ha esperança. Això ho sé pels llibres de la Svetlana Aleksiévitx, on tots tenen una mena d'humor cínic, absolutament derrotats perquè el sistema els aplaca totalment i on l'esperança passa a ser substituïda per aquest "qui dia passa, any empeny"; gran frase catalana que no sé si hi ha traducció en qualsevol altre idioma, però no ho crec, perquè més pessimista no pot ser. Qui dia passa, any empeny: la vida com una mena d'anys que has de viure no saps per què.

També hi és, això, a l’obra, el "tu espera’t una miqueta més, espera't", que és molt català. Per on creus que anava, Txékhov?

— Em sembla que el que volia transmetre és que per dures que hagin estat les nostres vides, i absurdes, al final entendrem que tot tenia un sentit. No sé, en el cas dels catalans, què entendrem al final de tot. El que està clar és que ara no tenim ni forces perquè no hi ha objectiu. Ens hem vist incapaços de fer el gran salt i això ens ha portat a una mena de depre col·lectiva de l’anar fent, i som tan ingenus que pensàvem que el Barça de Flick tiraria una mica endavant. Però què et penses? Els espanyols et fotran a la Renfe, et fotran a la sanitat i et fotran al Barça, home, no hi ha més. I ara ja és impossible guanyar res, a la Lliga espanyola o a la Copa, perquè és que el VAR, que havia de servir per fer les coses millor, serveix per a tot el contrari. Llavors, què fas? Cada dia surts a rebel·lar-te? Cada dia anem a cremar la Bastilla? No és el nostre tarannà. Estem en un moment molt txekhovià, molt Oncle Vània.

L’obra també té una mica de llum. S’imaginen que poden canviar. Que hi ha una pastanaga a l’horitzó.

— Està molt enllà, la pastanaga. Hi és sempre, perquè d'alguna il·lusió hem de viure, però estem tan acollonits, ens fa tanta por tot... En aquest sentit sí que hem perdut l'orgull de ser qui som, de defensar el que volem ser, de lluitar per les nostres creences. Però, esclar, a la que et poses una mica amb l'autoestima alta i estimant el teu país, la teva llengua, ja et diuen que ets un feixista, racista, supremacista, excloent, i tots es posen d'acord a dir que ets tot això. Si jo només estimo! Estimo la meva terra, estimo el meu país, la meva llengua, la meva gent i faig una cosa molt simple, que és intentar cuidar-la, perseverar per tenir un estat propi i independent per poder-nos desenvolupar amb normalitat, per no tenir aquesta mena de monstre que se'ns està menjant. Però un estat és simplement una eina, no serem ni més ni menys nació que el que som ara.

No hi ha gaires actors que puguin estar sols al cartell i omplir el Romea: Pere Arquillué, Jordi Bosch, Emma Vilarasau... Aquest crèdit et dona llibertat?

— Omplir ja ho veurem. No crec que estigui al nivell de la Vilarasau, ni de bon tros. No tinc un teatre amb el meu nom. Però, evidentment, el públic és el meu gran aliat, el públic que li agrada el que faig i que vaig renovant, gràcies a Plats bruts, perquè sempre em faig fotos amb nens petits. O em faig fotos per a la iaia del que es fa la fotografia, mai és per al que es fa la fotografia. Com que fa molts anys que m'arrossego per aquest món i he fet moltes coses, doncs ja començo a ser una vaca sagrada. Sagrada, poc, però vaca segur.

L’obra també mira endavant i planteja: "Aquest serà el món que els haurem deixat. Què diran, de nosaltres?" Com a pare, et preocupa el futur, el món que deixarem?

— Em queda una mica lluny el futur, com deia aquell. Em preocupa, evidentment, però penso que abans de la Primera Guerra Mundial o de la Segona també els devia preocupar bastant, i durant la Guerra Freda, perquè en qualsevol moment allò podia petar. Res d'això no és nou. El canvi climàtic ja va començar en el neolític, ja ens vam carregar els mamuts i els grans mamífers. Portem carregant-nos el planeta i fent guerres entre nosaltres des de temps immemorials, l'home és un llop per a l'home. Jo de petit em pensava que la humanitat anava millor sempre, però no és així. I no ens hem de sentir malament per això: el món és així. Les meves filles no em fan patir perquè ens n’anem a cagar, però tenim molt de temps per desaparèixer del tot.

S’ha obert el concurs per dirigir el Teatre Nacional. T'ho has plantejat mai?

— [Riu] No, no és la meva feina. Penso que a la majoria de països europeus els directors dels teatres són gestors culturals. Jo la moda de posar directors al Teatre Nacional l'entenc en el sentit que aquell director podrà muntar alguna cosa cada any, i té el seu xiringuito, noi, felicitats. A mi em provocaria un estrès horrorós. Admiro la gent que programa els teatres, perquè és molt dur. A mi el que m'agrada és fer teatre, no decidir què es fa o què es farà; ho passo molt millor escrivint i dirigint i, sobretot, actuant.