Màrcia Cisteró: «L'"estupendisme" existeix entre actors i no m'interessa gens»

BarcelonaDilluns al vespre, al Teatre Romea, Màrcia Cisteró (Barcelona, 1972) rebrà el Premi Margarida Xirgu que des del 1973 es concedeix a les grans actrius del país per la interpretació femenina més destacada de la temporada. Aquest any ella no n’ha tingut una, sinó cinc, als espectacles Tots ocells (Biblioteca de Catalunya), Les bacants (La Gleva), A Macbeth song (Biblioteca de Catalunya), Opereta imaginària (Centre de les Arts Lliures) i Amnèsia (TNC). Cisteró s'ha convertit en una presència discreta i constant al teatre català, una actriu sempre precisa, sempre excel·lent. Per fi es posen tots els focus sobre seu.

El Premi Margarida Xirgu suposa entrar a la lliga de les actrius importants. Com ho viu?

— La llista de guanyadores fa feredat. És molt bonic i es posa la mar de bé, però encara em sembla que s'han equivocat. Penso que hi ha moltes actrius que admiro i estimo que també el podrien tenir. Però jo encantada!

Sent la síndrome de l’impostora?

— No, no, perquè he suat de valent, i més aquesta temporada: quatre produccions noves en un any. Durant dos mesos fent assajos al matí de l'Opereta i funcions al vespre de Macbeth, que no sé com vaig aguantar, amb el desgast físic que teníem. D'aquí deu dies la portarem a Polònia, a un festival de Gdansk.

Ha sigut un any excepcional per a una actriu que ja sol treballar molt.

— Sí, si algun any me l' havien de donar potser era aquest. També em fa feliç que hagin valorat els papers més petits però importants, perquè no ha sigut un any que hagi tingut un protagonista, com he fet algunes vegades, no gaires. Hi ha gent de la professió que sempre donem suport als protagonistes i que potser no se'ns veu prou. Tens la sensació que la gent no s'hi fixa, i resulta que sí.

Sempre que apareix en escena destaca, però diria que no s'ho ha cregut gaire.

— No, gens. Entenc que hi hagi gent que s'ho cregui una mica més, no perquè siguin uns pedants i insuportables, sinó perquè la vida els ha portat aquí. Jo cada vegada m'he de guanyar el meu paper, m'he de guanyar la meva feina, no tinc res assegurat. Com jo, la majoria. És una feina en què ni l'experiència ni la veterania són garantia de res. Sempre tens la veueta que et diu: "Serà aquest, l’any desert?"

Aquesta discreció, que m’imagino que ve del seu tarannà, potser juga a favor que sigui sorprenent en cada espectacle i que ens tornem a fixar en vostè com a actriu.

— Mira, no m'ho havia dit mai ningú i t'ho agraeixo, perquè m'agrada que sigui així. Crec que sí. Penso que l'actor ha de ser capaç de transformar-se al màxim. De vegades, els grans actors no ho poden fer perquè ja els van a buscar per fer allò que saben fer. Dono gràcies que no hagi estat el meu camí, perquè així cada vegada és un repte, cada vegada m'hi he d’arremangar i m'encanta. Per exemple, Amnèsia, que és una comèdia a l’ús, per a mi va ser un repte descomunal. M'enriqueix això: sempre anar una miqueta més enllà.

Com va trobar la vocació? Perquè no ve de família d'artistes. Va començar química i va passar a l’Institut del Teatre.

— Havia fet un parell d’obres de teatre amateur a Alforja, havia fet dansa, i a l’escenari hi havia alguna cosa que m’agradava. Vaig tenir la sort que química no em va anar bé. El primer any en vaig aprovar una. El segon any ja vaig pensar que no m'hi veia tota la vida. Vaig tenir la lucidesa de provar de fer teatre i vaig ser molt feliç a l'Institut.

Sí que ha fet família al teatre: amb Oriol Broggi i La Perla fa vint-i-cinc anys que hi treballa.

— Són moltes obres junts. Entenc que els directors tinguin tendència a treballar amb el mateix equip perquè hi tens un llenguatge comú, hi tens complicitat, si creus en el que ell fa s’estalvia molta feina. L'Oriol crea un espai on et sents valorat i sents que pots aportar el que vulguis. I com a creador —entre cometes— o artista —això són paraules com molt grosses— no sempre passa i és un gust.

Li fa cosa anomenar-se artista?

— Són paraules en majúscula i ho escriuria sempre en minúscula. "Soc actor" [diu amb èmfasi], sí, però és la teva feina. Per a mi aquesta cosa de més que de vegades s’hi posa, no m’interessa.

Però existeix?

— Oi tant, l’estupendisme existeix entre actors, hi és i hi serà per molts anys, i no m’interessa gens, perquè no ho necessito per a la feina. Soc qui soc i si t’agrada bé i si no ja ho trobarem. Però entenc que hi hagi gent que faci l’estupenda, perquè pot ser una màscara més.

Ara els actors joves també es fixen en els seguidors que tenen a les xarxes, que és una altra màscara.

— Hi ha gent que viu molt pendent d'això i és una pena, perquè et distreu de la feina real. Si ho dius sones com una carcamal, però jo els diria: "Deixa't estar de ximpleries". Això passarà com ha passat tot sempre i el que és important és que estiguis content i satisfet amb el que fas i amb el que ets. Per a mi la xarxa és una droga molt perillosa, com menys millor.

Parlàvem de les famílies. Amb l’Albert Arribes ja han fet una colla de muntatges junts.

— Té una manera de treballar molt semblant a l’Oriol, cadascú amb la seva estètica, però et deixen anar al teu aire. És un món molt particular, l’has d’entendre i has de confiar en ell i en la teva intuïció. A El jardí [de Lluïsa Cunilé] ens demanava que cada rèplica tingués dues o tres intencions. De vegades et peta el cap, però és molt xulo.

I hi afegiríem, com a directors habituals, Carlota Subirós i Àngel Llàcer.

— La Carlota treballa molt des de l’entrenament i els punts de vista i dona molt de pes a crear una companyia perquè tothom vagi en una mateixa línia i amb un mateix llenguatge. L’Àngel és molt exigent i li agrada muntar-ho tot de pressa i després anar aprofundint les escenes. És meravellós posar-te en mans de mons tan diferents i saber-te adaptar al que et demanen.

Li molesta això de no haver fet més protagonistes?

— No. Soc feliç fent secundaris. No tinc mai la sensació de ser l’escarràs. De vegades és més difícil construir un secundari, que l'has de clavar en una escena, que no pas un protagonista que té tota la funció per dibuixar-se, per explicar-se. Jo a Tots ocells tenia dues escenes que definien el personatge, tots els matisos possibles són en aquells cinc minuts. Cada rèplica és important.

Es reivindicaria com a cap de cartell?

— Ho he fet i me n’he sortit. Ho puc fer. Però no m’hi va la vida. Hi ha gent que té aquesta ambició. Ho respecto, però no és el meu cas. A mi m’agrada treballar. No estic en la tessitura de triar i descartar projectes. Faig el que se'm proposa i quan he hagut de descartar alguna cosa perquè se’m trepitjava amb una altra ho passo fatal.

Com l'han afectat les pressions que han anat denunciant les actrius els últims anys, com l’estètica o l’edatisme?

— En el teatre la pressió estètica no és tan bèstia com en l’audiovisual, que tendeix molt més a la uniformitat. Són poques les que són diferents i és una pena perquè hi perdem riquesa. Sí que tinc ganes de poder mantenir l’agilitat, perquè vull fer coses físiques, vull ser com la Marissa Josa o l’Oriol Genís amb 75 anys. Una altra cosa és la maternitat, és un tema que no és gens fàcil.

Va pensar que si desapareixia perdria el tren?

— Vaig tornar a assajar tres setmanes després d’haver parit. És una mica kamikaze, però els autònoms també ho fan, perquè no s'ho poden permetre. Em va enganxar a l'època de Dansa d’agost i no volia deixar el projecte, em feia molta il·lusió treballar amb aquelles actrius i amb el Ferran Utzet. No volia perdre aquest tren i vaig decidir tirar endavant. La logística familiar m'ho va permetre i només em perdia quatre hores d’assaig, la resta del dia el tenia per a ella. Però és una feina en què costa conciliar, i no quan són petits, sempre vas al revés de la parella i la família: quan tothom arriba a casa, tu te'n vas a treballar; quan tothom fa sobretaula, te n’has d’anar.

Com és que ha treballat tan poc en l’audiovisual? Ha sigut Frederica Montseny en un telefim i ha fet papers petits en alguna pel·lícula.

— És un món molt xulo i exigent, perquè assages poc i has de ser molt resolutiu. Però no em crema el telèfon per això. Hi ha algunes vegades que no ho he pogut fer per qüestions d’agenda, perquè no quadrava amb el teatre. Per sis dies de rodatge no deixaré una funció que em dona sis mesos de feina. És molt llaminer, però el teatre m’omple i em fa pagar les factures més temps. Si puc fer-ho, encantada, però em fa la sensació que no els quadro gaire, no sé per què.

Ni un paper a cap sèrie de TV3.

— [Aixeca les espatlles, cara de circumstàncies.] Tampoc tinc representant. No vull estar pendent de si em troba coses. Si em surten, les faig en la mesura que puc, però no ho persegueixo. Hi ha gent que sí que té aquest objectiu, perquè dona molt de ressò. Surts un dia en un capítol i et diuen: "Ah, tu ets actriu?" I resulta que portes vint-i-nou anys fent teatre.