'Memorias de Adriano': un virtuós Lluís Homar en un plató televisiu innecessari

La novel·la històrica o falsa biografia de l’emperador romà Adrià és el llibre més conegut i llegit de l’escriptora belga Marguerite Yourcenar. La novel·la va saltar al teatre de la mà del director italià Maurizio Scaparro el 1989 i pocs anys després es va veure en la versió castellana de Julio Cortázar, també amb direcció de Scaparro, al Teatre Grec de Barcelona. Ara l'espectacle torna als escenaris amb una dramatúrgia de Brenda Escobedo i amb el fantàstic protagonisme d’un Lluís Homar a qui el paper li escau com anell al dit. Les reflexions d’Adrià/Yourcenar sobre la política, les guerres, la bellesa i la mort componen un fresc humà que el virtuós Lluís Homar trasllada combinant delicadesa amb profunditat, seguretat amb tendra melangia. 

És gràcies al seu saber estar en escena, a la seva claredat en la dicció i a la capacitat d’omplir de sentit les paraules que la funció arriba amb força, malgrat la posada en escena de Beatriz Jaén, que, en nom de la contemporaneïtat, situa el monòleg en un plató televisiu. Adrià apareix embolcallat d’un grup silent de maquilladors, vestuaristes, estilistes, microfonistes i càmeres que no paren de moure’s amb accions que no aporten res al relat i que perjudiquen la continuïtat de la narració. Ja sigui perquè la directora no confia prou en la paraula o per la necessitat de subratllar la seva contribució, aquest joc visual de moviments i d’imatges projectades esdevé innecessari a més de molest. Molt soroll per al monòleg íntim d’un ésser humà que espera la mort.

La qüestió es fa encara més palesa quan el relat aborda la relació sentimental de l’emperador amb el seu jove amant Antínoo i el seu tràgic destí. El grup desapareix. La tensió es focalitza i l’espai esdevé metàfora de la vibrant relació entre el sentiment expressat en paraules i l’expressat amb el moviment d’un ballarí (Álvar Nahuel) que val per tota la funció.