"La por no ha de ser paralitzadora, ens ha de mobilitzar"

Barcelona"Els polítics es desplacen amb monoplaça / van amb Avant / s’entrebanquen amb branques / paguen quan caguen / i udolen si els adulen! / Who cares! / Que potser no els heu votat? / Qui, si no? Els esquirols del parc?", escriu el dramaturg alemany Wolfram Lotz (Hamburg, 1981) en una de les seves peces més radicals i més representades arreu d'Europa, Els polítics (2019). Lotz, que té un repertori de menys de deu obres de teatre, és una de les veus germàniques fonamentals de l'escena contemporània; ha estat traduït a una quinzena d'idiomes i els seus espectacles s'han vist a països com Alemanya, França, Bèlgica i el Regne Unit. I, malgrat aquesta forta projecció internacional, el dramaturg no s'ha representat ni s'ha publicat mai aquí. Fins ara. Conscients d'aquesta mancança, el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa va rebre amb els braços oberts el projecte del director Leo V. Granados i del traductor Marc Villanueva Mir per portar a escena i alhora a les llibreries Els polítics, de Lotz. L'espectacle s'acaba d'estrenar i es pot veure fins al 26 d'abril, i el llibre ja s'ha publicat de la mà d'Arola Editors.

"D'entrada, pot semblar una obra de teatre polític, però no encaixa dins de cap paràmetre de la tradició brechtiana o de Heiner Müller", explica Granados per introduir la peça. Lotz planteja el text des del punt de vista d'un autor que, durant una nit obsessiva, comença a escriure sobre els polítics. A partir d'aquí, l'obra s'embranca en camins i afluents cada vegada més absurds i esbojarrats. "Lotz s'autocritica perquè sent que, com ell, molta part de la societat es queixa constantment dels polítics sense fer res per canviar la situació. Fa referència a aquest discurs banal i quotidià de milers de persones que diuen que els polítics ens roben, però sense apuntar a ningú directament ni proposar solucions al respecte", assenyala el director, que va debutar amb Fem l'última copa, de Harold Pinter (2019), i també va estar al capdavant de la nova versió d'El principi d'Arquimedes de Josep Maria Miró (2025).

Una de les principals característiques d'Els polítics és el joc formal que, des de la primera línia, planteja l'autor a través del llenguatge. El text està farcit de repeticions amb la intenció de reproduir els automatismes lingüístics que la societat té inoculats i que diu gairebé sense pensar. Així, a l'espectacle "els polítics, els polítics, els polítics maleeixen la tempesta i al vespre miren la tele" però també "els polítics, els polítics, els polítics van en cotxe perquè volen estar tranquils". A mesura que l'obra avança, "els automatismes lingüístics van ressignificant-se, perquè Lotz fa alhora associacions boges i realistes i tu, com a espectador, pots pensar en polítics en concret", diu Granados, que afegeix que el dramaturg "és tartamut, i això connecta profundament amb la seva manera tan radical d'escriure".

Generar imatges al cap del públic

Amb un text tan poc convencional, la posada en escena era tot un repte per a la companyia d'Els polítics. Granados va reunir quatre intèrprets –Guillem Albasanz, Francesc Marginet, Sandra Pujol i Ainoa Roca– i s'ho ha jugat tot al surrealisme i a la coralitat. "Vaig defugir la idea d'intentar justificar o fer entendre a l'espectador la situació dramàtica. Hem buscat fer una aposta radical per la paraula, per la capacitat de generar imatges dins el cap de l'espectador a partir d'un dispositiu escènic que crea universos impossibles", destaca el director.

L'espectacle es capbussa profundament en l'absurd, i això aporta un to d'humor a la peça al qual la companyia no només no ha renunciat, sinó que s'hi ha agafat fort. Aquest element es multiplica sobretot gràcies a la traducció de Villanueva, que manté algunes referències alemanyes –com, per exemple, les bratkartoffeln, una mena de patates fregides–, però d'altres les transposa a la realitat catalana, com ara quan diu que "els polítics van amb Avant" o substitueix Adolf Hitler per Francisco Franco i en comptes de dir que es menja una pera [Hitler rima amb birne, pera en alemany] ho tradueix per "menja un mango".

Els polítics funciona, segons Granados, com "un retrat de la societat" que no presenta solucions clares davant del present, però sí que apel·la a l'esperança. "No em crec que la realitat no es pugui transformar. Si al teatre les coses poden ressignificar-se, per què no pot passar al món? –reflexiona el director–. La por és el gran instrument de control del segle XXI, però no ha de ser paralitzadora, la por ens ha de mobilitzar".