Maria Molins: "Soc molt més feliç als 50 anys que als 20 o als 30"

BarcelonaFa deu anys, Maria Molins (Barcelona, 1973) va prendre una decisió radical: deixar el teatre. L'actriu ja s'havia sembrat aleshores una prolífica carrera als escenaris –va cocrear i coprotagonitzar CabaretA (2017), que va ser finalista als premis Max–, al cinema –amb pel·lícules com El bosc (2012)– i a la televisió, gràcies a la qual va fer-se especialment coneguda pel seu paper d'Isabeleta a El cor de la ciutat (2001-2009). El naixement de la seva filla va allunyar-la del teatre i va portar-la a Madrid, on els darrers anys ha treballat moltíssim en l'àmbit audiovisual. Ara Molins fa un cop de volant a la seva trajectòria i torna als escenaris amb Göteborg, un espectacle de Jordi Casanovas que protagonitza juntament amb Roger Coma. Berta Rabascall i Jan Mediavilla completen el repartiment d'aquesta història sobre segones oportunitats i vides sinceres, que s'estrena aquest dissabte, 20 de desembre, a La Villarroel, on es podrà veure fins al 18 de gener.

Què t'ha fet tornar al teatre?

— Durant molt de temps el teatre era el meu lloc, però la maternitat em va canviar la perspectiva de qui era jo i què volia fer. El teatre és molt absorbent: no tens caps de setmana, els assajos coincideixen amb el moment d’anar a buscar el fill a l’escola… Són sacrificis que poques actrius diuen en veu alta. Jo tenia molta consciència d’això, perquè vaig tenir un pare absent que treballava moltíssim, i vaig prendre una decisió durant l’embaràs. Després de parir, estava fent Purga al Teatre Nacional, donava pit a demanda i m’havia de treure llet. Deixava el nadó amb el seu pare, jo estava tranquil·la, però la meva filla plorava i sentia que l’abandonava. A més, el meu personatge era duríssim, una dona que havia patit violacions sistemàtiques, i feia funció cada nit. Arran de tot allò vaig prendre una decisió radical: vaig deixar de fer teatre perquè no li podia donar tota l’energia que em demanava.

A partir d’aleshores vas centrar la carrera a Madrid. Per què?

— Acabava de guanyar el Gaudí a millor actriu protagonista i això em va obrir les portes a dos bons representants de Madrid. Vaig rodar una pel·lícula allà i ja hi vaig entrar amb bon peu. Vaig fer la sèrie Entrevías, que primer va ser un mig fracàs a Telecinco, però quan es va penjar a Netflix va ser la més vista a tot el món durant dues setmanes. És el que passa amb les plataformes: de cop i volta pots tenir una repercussió enorme. Allò va suposar una dosi d’autoestima per a l’audiovisual que es fa aquí, perquè tant els catalans com els espanyols ens pengem el cartell que el cinema que fem és menys que el de fora. I després vaig encadenar amb Valle salvaje, la primera aposta de Netflix a Espanya per una ficció diària.

Molta gent del sector marxa a Madrid. Per què no us quedeu a Barcelona?

— Quan les grans plataformes van desembarcar a Europa, buscaven un país amb bons professionals i van triar Espanya. La llàstima va ser que no s’instal·lessin a Barcelona. No sé què va passar o qui ho va decidir, però es va gestionar malament, perquè no es pot comparar amb Madrid. Aquí tenim tots els platós possibles, el mar i la muntanya molt a prop. Per tant, a molts catalans ens ha tocat anar a viure a Madrid, perquè allà hi ha hagut i hi ha moltes oportunitats.

Vas prendre aquesta decisió arran de la maternitat, però el fet de treballar lluny segur que t’ha dificultat la conciliació. Com t'ho has fet?

— La meva estratègia ha estat sempre a favor meu i de la productora i en detriment dels diners. Em paguen per dia treballat, però la feina de cinc dies l’ajuntava en dos. Arribava a fer 12 hores seguides i per a la productora era fantàstic, perquè em pagaven menys. A canvi, rodava dilluns i dimarts i tenia de dimecres a diumenge per estar amb la meva filla. Però he fet bestieses, com ara agafar un AVE a les quatre del matí fins a Madrid, tornar a última hora de la nit i l’endemà fer el mateix. Ho he fet per salut emocional. A la nostra professió treballem amb les emocions, i parlem dels dèficits emocionals dels nostres personatges. Però després hem de ser coherents: he intentat ser una mare present i que la meva filla no tingués aquesta mancança.

La parella hi ajuda, suposo. Com heu gestionat la logística familiar amb el teu marit, el productor Carles Manrique?

— M’ho ha posat molt fàcil. Pràcticament, la casa la porta tota ell, fins i tot li treia els polls a la nena, que li va costar força. A les mares que em diuen que tenen equilibri a casa els pregunto: "Però qui passa la pinta dels polls?" És una feina pesadíssima i sempre la fan les dones. En el nostre cas, era l’assignatura que ens quedava per aconseguir una relació igualitària. Abans de tenir fills li vaig dir al Carles que no volia ser mare si no teníem clar qui som cadascun de nosaltres dos en la nostra individualitat. Jo soc la que marxo més i, per tant, ell ha de tenir l’agenda dels metges, de l’escola, els àpats, la logística, les extraescolars. Veure que ell assumia tot això m’ha permès sentir-me bona mare i poder dedicar una estona de qualitat a la meva filla.

Al llarg de la teva trajectòria sovint has interpretat personatges en situacions dures, que han patit o pateixen molt de dolor. A Göteborg encarnes una dona sola i incompresa pels altres. Quin és el seu valor?

— Tant el personatge del Roger [Coma] com el meu són neurodivergents. No encaixen a la societat. Durant l’adolescència comparteixen un moment molt bonic en un concert de Depeche Mode. I trenta anys més tard, ella el va a buscar. Rememoren qui eren i quantes màscares es van posar per poder sobreviure. És un espectacle intel·ligent que parla d’honestedat. Quan alguna cosa et fa mal en la infantesa, no tens eines per poder-te defensar. Sempre poso l’exemple que si el terra és roent i vas descalç, quan en surtis el primer que faràs és embenar-te el peu i posar-te unes botes. Et fas gran i el terra no crema, però encara portes les botes. Aquella és la teva màscara. Tots en tenim i és molt difícil desfer-les.

Quin és el secret per treballar tants anys des de les emocions i sortir-ne indemne?

— Faig teràpia, molts actors en fem. Per entrar en un món de foscors sense fer-te mal, és important conèixer-te, amb totes les màscares que has construït. Per això soc molt més feliç als 50 anys que no pas als 20 o als 30, quan patia molt. Ara ho relativitzo. Em prenc tots els projectes, siguin grans o petits, igual de seriosament, poso tota la carn a la graella. Em considero una artesana de la meva feina. Quan Entrevías no va funcionar a Telecinco, em vaig dir: "Jo ja he fet la meva feina el millor possible, la resta no està a les meves mans". Després la sèrie va entrar a Netflix, va tenir aquell gran èxit i va ser un xoc, però jo ja estava en pau amb mi mateixa.