El món segons Satanàs (al Teatre Lliure)

Àlex Rigola torna al Teatre Lliure que va dirigir fa uns anys (2003-2011) amb una ambiciosa versió de la monumental obra de Mikhaïl Bulgàkov El Mestre i Margarita. Considerada una de les obres més importants de la literatura russa del segle XX, la vam conèixer teatralment el 2003 en una versió dirigida per Xicu Masó estrenada al Lliure de Gràcia en el marc del Festival Grec. Pep Tosar en faria una altra de molt íntima el 2013 al petit Círcol Maldà i el 2012 arribaria la sumptuosa i espectacular producció de Théâtre du Complicité de Simon McBurney que explotava a bastament totes les possibilitats visuals d’una novel·la amb trets del gènere fantàstic.

Es tracta d’una obra complexa que barreja temps i espais. El Moscou dels anys trenta del segle XX, on aterra Satanàs sota la màscara d’un expert en màgia negra i el seu exèrcit de freaks; la Galilea amb Ponç Pilat esbrinant la culpabilitat de Yoshúa Ga-Nozrí (Jesús de Natzaret); el manicomi on està ingressat el Mestre, autor del llibre sobre la vida de Ponç Pilat, i el regne satànic que convertirà Margarita en bruixa i la farà deessa del gran ball de primavera de Satanàs. L’obra parla del poder ("tot poder és violència", ens diu Bulgàkov), de la veritat i la ficció en el relat de la història (va existir Jesucrist?), del valor i la covardia (els més menyspreables són els covards), de la corrupció de buròcrates i arribistes.

La mirada d'Àlex Rigola és ambiciosa en els continguts, força fidel a l’original i austera en la presentació. En un espai central tot just moblat amb un sofà, una taula, una butaca i tres xiprers, i amb una efectista il·luminació (Raimon Rius), el director es concentra en la veritat de les interpretacions (catorze intèrprets) accentuant la diferència entre la gresca (com ballen, aquests maleïts!) i les ironies de Satanàs i companyia amb el realisme hieràtic de les converses a Jerusalem. Funciona. Més enllà de l'onomàstica russa, la funció ens parla de les inquietuds actuals.

Magnífic el moment en què Satanàs mostra a Margarita el genocidi en un globus terraqüi. El segon acte, però, sembla menys treballat i no aconsegueix transmetre la sensualitat que es deriva de l’original. Molt histriònic el Satanàs de Francesc Garrido; murri el Koróviev de Xavi Sáez; una mica tova la Margarita de Laia Manzanares; flegmàtic el Mestre de Nao Albet; poderós el Ponç Pilat de Miranda Gas.

Bon inici de temporada al Lliure.